El porvenir

100 MIN. França (2016)

El porvenir

Direcció: Mia Hansen-Løve

Guió: Mia Hansen-Løve

Amb: Isabelle Huppert, Edith Scob, Roman Kolinka, André Marcon, Sarah Le Picard

CRÍTICA DE CINEMA
EULÀLIA IGLESIAS

El porvenir

El nou film de Mia Hansen-Løve, delicat i humà

La pèrdua d'un primer amor que es compensa amb l'entrega apassionada a una disciplina cultural és un dels motius recurrents en el cinema de la directora francesa Mia Hansen-Løve. A El porvenir hi tornem a trobar una protagonista enfrontada a un trasbals que sacseja la seva existència i que ha de superar per tirar endavant. Però al contrari del que passava a Un amor de juventud o Eden, aquí la protagonista no és jove sinó una dona madura de vida estable. La Nathalie (Isabelle Huppert) és professora de filosofia en un institut parisenc, treballa, a més, per a una editorial especialitzada en textos acadèmics, viu amb el seu marit també filòsof, té un parell de fills i una mare que reclama sempre atenció. Sembla gaudir d'una vida plena. Però en poc temps es veu separada, òrfena i sense una de les feines que la feien feliç. Amb aquests elements es podia configurar un drama desesperat. Però Hansen-Løve ressegueix les tribulacions amarades de tristesa de la protagonista sense recrear-se en les seves misèries. No hi ha cap escena exasperada quan el marit de la Nathalie li anuncia que n'estima una altra. Els moments dedicats a aquella àvia que es fa la víctima fins a esdevenir insuportable traspuen una delicadesa molt humana. I la crisi en el món editorial respon a uns signes dels temps molt identificables.

El personatge de la Nathalie se'ns defineix en bona part en relació amb els seus alumnes. En la teoria resulta una molt bona professora, però menysté les lluites militants dels joves que paralitzen l'institut. Manté molt bona relació amb el seu deixeble preferit, que s'ha instal·lat en una comuna anarquista a la muntanya. Però ni la Nathalie ni la mateixa directora semblen gaire interessades a aprofundir en els debats al voltant del compromís amb el pensament a través de l'acció que s'esbossen a la pel·lícula. I això que El porvenir és una d'aquelles pel·lícules típicament franceses en què les cites de Pascal, Chateaubriand o Schopenhauer s'introdueixen en els diàlegs amb la mateixa naturalitat de qui parla de futbol en un sopar d'amics.

Resulta força alliberador que una pel·lícula sobre la crisi vital d'una protagonista madura esquivi tant el pessimisme determinista (allò de la dona gran que queda irremeiablement arraconada) com la salvació compensatòria a través d'un nou amor, d'un nou tornar a començar. Aquesta llibertat vital és la que atorga cert optimisme, malgrat tot, a El porvenir. Que, d'altra banda, confirma un cop més que Isabelle Huppert és l'actriu en majúscules del cinema contemporani.