CRÍTICA DE CINEMA
EULÀLIA IGLESIAS

Eden

**** Direcció: Mia Hansen-Love. Guió: Mia Hansen-Love, Sven Hansen-Love. 131 min. França (2014). Amb Félix de Givry, Pauline Étienne, Laura Smet. Per a fans de Daft Punk amb sentit de la melancolia

SA Zoom

Totes les pel·lícules de Mia Hansen-Love són històries d’amor. També Eden, a primera vista una crònica de l’escena electrònica a la França dels anys 90 des de la perspectiva d’un personatge inspirat en el germà de la directora, que hi va jugar un paper important. És veritat que el film ressegueix de manera documentada l’eclosió i les especificitats de l’escena musical del moment, amb els Daft Punk convertits en secundaris que protagonitzen un gag recurrent. Eden és en aquest sentit un retrat generacional que evita la mitificació nostàlgica fins i tot a l’hora de transmetre l’oci nocturn com a forma de vida o l’èxit internacional del french house. Però el quart llarg de Hansen-Love és sobretot la crònica sentimental d’una passió juvenil, del desencís posterior que l’acompanya i de la necessitat de superar-ho per tirar endavant. Per això s’estructura de manera similar al film anterior de la directora, Un amour de jeunesse, però en aquest cas l’objecte de l’enamorament és la música que el protagonista converteix en prioritat vital. |