La vida secreta de Walter Mitty

Es fa estrany fer servir el nom de Ben Stiller en la mateixa frase en què apareixen conceptes com comèdia romàntica, discurs motivacional o receptes de manual d'autoajuda. Però el seu últim film no deixa altra opció: La vida secreta de Walter Mitty és una feel-good movie als antípodes dels treballs anteriors d'aquest comediant-director, Zoolander o Tropic thunder, dues de les barrabassades humorístiques més memorables del cinema nord-americà recent.

Ara bé, que Ben Stiller ens hagi canviat el pas no és necessàriament negatiu. Potser aquesta adaptació d'un conte de James Thurber (que ja s'havia dut a la pantalla el 1947 en una discreta versió protagonitzada per Danny Kaye) no serà un dels seus cims creatius, però sí que és una pel·lícula prou peculiar. Vaja, que dins d'aquesta branca del cinema que voluntàriament vol complaure totes les platees i no incomodar ningú, La vida secreta de Walter Mitty sí que és un film, com a mínim, curiós.

Hi ha elements visuals i fuites de realitat força imaginatives en la història entranyable d'aquest treballador enganyosament gris de la revista Life. Aquestes sortides de to són millors quan tiren cap a la comèdia (Stiller sap on col·locar un gag, com fer-lo entrar i com tallar-lo: l'acudit sobre Benjamin Button és magnífic) que quan volen ser poètiques (no és ni Michel Gondry ni Jean Pierre-Jeunet). Però dins de l'esperit general del film (dominat pel positivisme, la dolçor i la innocència), s'agraeix que Stiller vulgui incorporar pinzellades personals o, almenys, poc comunes en el discurs convencional de Hollywood.