El periodisme d'Aaron Sorkin

Aaron Sorkin, creador, entre d’altres, de les sèries The West Wing, Studio 60 on the Sunset Strip, i de la pel•lícula The Social Network (basada en la vida de Mark Zuckerberg, creador de Facebook), ens presenta el seu darrer treball, The West WingStudio 60 on the Sunset StripThe Social NetworkThe Newsroom

PERE MILLET AGUSTÍ | Barcelona

La sèrie ha rebut a parts iguals elogis i crítiques, aquestes darreres principalment per mostrar una visió idealitzada, alliçonadora i moralitzant sobre no només el codi deontològic d’un periodista, sinó també sobre un cert tipus d’ideologia concret que impregna tot el relat, que és la demòcrata i pro administració Obama. El protagonista és un prestigiós presentador d’informatius de la cadena fictícia ACN, Will McAvoy (Jeff Daniels) republicà moderat declarat però que ataca sistemàticament durant tota la sèrie la majoria de bastions ideològics republicans i altres moviments polítics com el Tea Party. L’acompanyen, entre d’altres, la seva exdona i productora del noticiari MacKenzie McHale (Emily Mortimer) i Charlie Skinner (Sam Waterston), president de la secció d’informatius de la cadena ACN.

La redacció de la cadena s’enfronta a l’actualitat informativa més recent amb passió i dedicació, entre diàlegs enginyosos i rapidíssims que s’intercanvien com bales, tant irreals com fascinants, a velocitats inabastables per a la majoria d’humans, genuïna marca de l’autor i que va crear escola des de The West Wing, on les llargues caminades per la Casa Blanca creuant diàlegs a tota velocitat han merescut més d’una paròdia. Tots els membres de l’equip de McAvoy són enormement brillants, capaços i destacats en la seva matèria, amb dedicació plena a la feina, però alhora i paradoxalment, acompleixen el tòpic de no saber controlar les seves emocions, i en conseqüència les seves relacions de parella estan trufades de malentesos, enganys i manca de comunicació. Cervells privilegiats amb escassa intel•ligència emocional en una ciutat de Nova York d’alt standing, decidint què ha de veure el gran públic i què no, lluitant a contracorrent contra l’establishment.

Més enllà de la recança que pot plantejar la visió d’un periodisme utòpic, uns salvadors ideològics de la pàtria (encara que hom combregui amb la seva ideologia), uns observadors d’elit intel•lectual refugiats en la classe alta de la societat... no hauria de ser aquest el mirall d’ideals en el que s’hauria de reflectir la indústria informativa? L’important potser és el missatge en si, no la forma, malgrat algú pugui no considerar-la del tot adequada. És innegable que és un producte de molta qualitat, hipnòtic i embriagador per a tots aquells als qui agrada la política, el joc de l’ús de la informació, els mitjans de comunicació i les connexions entre tot això i la societat. Sota l’estructura formal, criticable o no, hi ha una apologia de l’honestedat sincera i molt necessària, que entreveu certa esperança malgrat els temps que corren i una ferma determinació de fer bé les coses, missatges que definitivament no només caldria aplicar a l’entorn dels mass media. Els temes es tracten sense embuts, sense despersonalitzar-los, i potser sense el punt d’imparcialitat que es requeriria en el marc del políticament correcte, però tot plegat amb l’única finalitat d’apropar la veritat -per dura que sigui, per molt truculent que sigui el procés d’obtenir-la- a la massa de televidents, o sigui, potencials votants. La política, les grans corporacions i els mitjans de comunicació únicament serveixen els seus propis interessos i manipulen dades, xifres, opinions i entrevistes, i tracten d’homogeneïtzar al màxim l’opinió d’una societat per definició heterogènia. McAvoy s'autoproclama el Quixot del poble, que enderrocarà els molins de la mentida institucionalitzada i oficialitzada des d’aquests aparells de poder. D’un gran mitjà de comunicació que és part d’aquest entramat surt una veu discordant, una veu sola, el David contra Goliath que sempre provoca empatia. Com dèiem, és una proposta arriscada però també valenta.

El guió freqüentment funciona amb la precisió d’un rellotge i les qüestions abordades són múltiples, interessants i transversals, i es resolen amb intel•ligència, potser amb l'excepció dels conflictes emocionals, que han de donar el previsible joc durant tota la temporada. La perspectiva de l’actualitat és marcadament dels Estats Units, i potser podem accentuar aquesta diferència més en el capítol dedicat a la mort de Bin Laden, per exemple, però la narració no se’n ressenteix en cap moment. L’esperit emprenedor de la redacció captiva i exerceix de revulsiu commovedor en el procés de la cerca d’informació i podem respirar l’adrenalina del directe en cada episodi. L’actuació del trio principal és destacada, especialment en el cas d'Emily Morter, mentre que la resta de redactors tenen, en general, actuacions correctes.

Però malgrat tots els defectes que se li puguin apreciar, i per molt prim que es vulgui filar, The NewsRoom mereix una visió atenta i incondicional, per deixar-se arrossegar cap a un món idíl•lic, sí, però emocionant, catàrtic i reconfortant que ens recorda que l’essència de Lou Grant, Bob Woodward i Carl Bernstein perdura encara.

Avanç de la primera temporada