Els jocs de taula... són cultura? (I)

Darrerament als fòrums, blogs i podcasts d'aficionats i aficionades als jocs de taula ressona amb força aquesta qüestió. El detonant potser ve donat per l'èxit del passat festival DAU Barcelona on ha estat molt visible el paper del creador i el suport institucional mitjançant l'DAU BarcelonaInstitut de Cultura de Barcelona En aquesta sèrie d'articles intentarem saber què n'opinen alguns dels engranatges de la cadena: des de qui inventa el joc fins a les persones que hi juguen i ho comenten a la xarxa. També hi participaran alguns referents de la cultura lúdica al nostre país i altres actors implicats en aquest ric debat.

MIQUEL JORNET | Gavà

Durant la cerimònia de lliurament dels darrers premis DAU Barcelona, al festival homònim, Inés Garriga i Oriol Comas van clausurar l'acte fent una afirmació rotunda: "els jocs són cultura" Segurament tots els que parlem de jocs i videojocs en aquesta comunitat pensem que l'afirmació és 100% certa i gairebé indiscutible... però comencen a existir petites diferències en la percepció i l'acceptació quan separem els subconjunts dels videojocs i el dels jocs de taula del gran conjunt dels jocs. Sembla que els videojocs van entrar a formar part de la cultura mitjançant la mateixa porta que el còmic, les sagues cinematogràfiques, els videoclips o les sèries de televisió... aquesta porta d'entrada estarem d'acord que va ser l'anomenada cultura pop. Un gran mosaic en forma de llibre que arreplega gran quantitat d'exemples de cultura pop és la novel·la d'Ernest ClineReady Player One. Però els jocs de taula moderns (Els Colons de Catan, Carcassonne, ¡Aventureros al Tren!...) són posteriors a l'apogeu de la cultura popular i per aquest motiu van perdre l'oportunitat d'entrar de la mà dels videojocs, els còmics, els videoclips, les sagues o les sèries de formar part de la cultura popular i ser considerats pel públic general com a clars referents culturals.

Aquesta no aliniació temporal dels nous jocs de taula amb altres ítems de la coneguda cultura pop, posteriorment absorbits pelcultura pop mainstream

Per reforçar l'argument de l'avantatge cronològic dels videojocs respecte dels jocs de taula al següent vídeo mostrem com títols com Pac-Man o Street Fighterestan entrant molt fàcilment a uns dels edificis paradigmàtics de la difusió cultural: els museus. Cap visitant veu com quelcom estrany en ple segle XXI aquestes instal·lacions/exposicions interactives sobre videojocs clàssics i moderns... però passaria el mateix si l'eix d'una exposició fossin, per exemple, tots els jocs de taula guardonats amb el premi Spiel des Jahres des del seu any de creació (1979)?

El dissenyador gràfic i podcaster Xavi Carrascosa és una de les persones que més ha estat insistint en la qüestió "són els jocs de taula cultura?". En aquests articles repetirem la seva pregunta als diferents pals de paller de la cultura lúdica catalana i també a algun exponent de més enllà del país, com per exemple l'excepcional bloguera Sibisse Rodríguez (responsable del diari són els jocs de taula cultura?"Por qué pierdo. Hem de dir que fer aquest exercici que d'inici sembla tan naïf, el de qüestionar un fet que sembla certament obvi a gent molt vinculada al món dels jocs, és quelcom que suposa un cert pudor però que cal fer de tant en tant per aportar-hi llum i continuar avançant.

Com que ja hem revelat una de les participants en aquest particular rondo de pregunta-resposta, començarem justament amb la reflexió de l'autoproclamada loserde la blogosfera lúdica: Sibisse Rodríguez (també coneguda als fòrums com a Maquiavela), que a més de bloguera i jugadora també és llicenciada en Teoria Literària, poeta, apassionada pel jazz i per les vies d'expressió que Internet va començar a obrir tot just quan només tenia 17 anys.

És una pregunta complexa simplement perquè el tema "cultura" és també força complex. És un terme que s'entén de forma diferentdepenentde la perspectiva des que l'abordem, i aleshores inclourà o no els jocs de taula.

La culturaentesacom la codificaciósimbòlicadels valors i la sensibilitat d'un cert grup humàinclouòbviament els jocs de taula. Si se t'acut d'inclouòbviament els jocs de taula.estudiar els jocs d'un moment i un grup determinatentendràs millor aquest grup, així que des d'una perspectivaantropològica els jocs són cultura, de la mateixa manera que ho són laforma de vestir, de decorar la llar, de parlar o de cuinar.

Però hi ha una altra manera d'entendre la cultura. Normalment no m'agradaPerò hi ha una altra manera d'entendre la cultura.aquestaaccepcióperquè és en el que pensen aquells als quo en pronunciar "cultura" se'ls omple la boca i desprèsd'això se senten més cultes i brinden amb cava.

També és una paraula que el que fa és jerarquitzar elséssershumans -i separar els cultes dels incultes, fet queconsidero altament perillós i injust. En aquestconsidero altament perillós i injust.cas la cultura es refereix a les obres valuoses (per "valuoses" entenem que val la pena transmetre-les de generacióen generació) de les belles arts. Les belles arts tenenuna finalitat purament estètica. En els jocs de taula lafinalitat estètica està mésdiluïdai només importa com a suport d'altres finalitats predominants. A més, els jocs són una eina i no un fi en ells mateixos, mentre que les bellesarts sí que s'entenen com a fins.

La cultura en aquest cas estàassociadaal concepte de "cànon".Només és cultura allò que està acceptat com a valuós per la crítica ila sensibilitat d'una època. El cànon es va forjant alllarg dels anys i és quelcom també altament excloent.Si prenem el terme "cultura" en la seva accepció més culte doncs els jocs no ho són, si anem a l'accepció popular, doncs aleshores sí que ho són.

En canvi, els jocs són valuosos, de vegades molt més que d'altres exponents del cànon cultural. Els jocs són necessaris, fanl'ésserhumàmés feliç, més llest, més bo... més humà. Un món sense jocs de taula seria un món pitjor i, m'atreviria a dir, "invivible".Els jocs no separen, fan tot el contrari: ens uneixen, integren, ens ajuden a conèixer-nos i a aprendre a solucionar conflictes.. Un món sense jocs de taula seria un món pitjor i, m'atreviria a dir, "invivible".Els jocs no separen, fan tot el contrari: ens uneixen, integren, ens ajuden a conèixer-nos i a aprendre a solucionar conflictes.

Els jocs són de tothom, no només dels cultes. L'ésser humà és un ésser lúdic i necessita jugar per viure més i millor. Jugar fa que viure valgui la pena. Sibisse és una de les primeres en advertir en la seva reflexió (veurem que no és l'única) del perill de caure en l'etiquetatge i l'esnobisme al barrejar els conceptes joc i cultura. Un dels aspectes que disparen l'alerta en aquest sentit és veure com alguns dels crítics, ressenyadors i informadors del món lúdic utilitzen (segurament de manera inconscient) la prestatgeria carregada de jocs al darrera seu com una mena de "diploma" o "certificat" de credibilitat. Sense saber-ho estan posant més èmfasi en el "tenir" que en el "ser". I se'ls pot excusar, però potser hem de treballar entre tots aquestes formes per començar valorar més l'experiència lúdica que la possessió del producte. Perquè el que realment és cultura és el joc com a suma de temàtica, mecànica, art i interacció amb el propi joc i amb el grup de joc (abans, durant i després de la partida), no el joc com a objecte material.

També ha remarcat d'una manera molt personal que els jocs són necessaris, fins el punt d'admetre que si no existissin el món seria "invivible". Pot semblar exagerat, però per a tots aquells que ja han descobert el que es coneix com "la mirada lúdica" i l'apliquen en les diferents dimensions de la seva activitat quotidiana -laboral, social, familiar... humana en general- sí que es pot arribar a entendre el que comenta la bloguera. Finalment ens deixa ben clar que els jocs són i han de ser patrimoni de tots i no d'uns pocs. Seguirem investigant en propers articles els pensaments i reaccions d'altres jugadors i actors lúdics davant una pregunta tan naïf com: "els jocs de taula... són cultura?".