Primeres impressions: Yakuza 4

Hi ha molts jugadors que mai s’han atrevit a apropar-se a la saga Yakuza. Un fet comprensible si tenim en compte l’estranya política que ha mantingut Sega amb cada entrega d’aquest joc, especialment a l’hora de publicar-les al mercat occidental. En aquest sentit, no es pot negar que la franquícia traspua esperit japonès per cadascun dels seus porus. Per començar, en les entregues precedents, el districte fictici de Kamurocho hi ha jugat un paper molt destacat. Kamurocho s’emmiralla en el districte real de Tokio anomenat Akabukichō, ple de locals d’espectacles eròtics, llocs d’apostes i, tot plegat, sota el control de diferents famílies de la màfia japonesa, els Yakuza.

Potser per aquest motiu, per ser un joc "massa" oriental, Sega sempre ha tingut por de comercialitzar-lo fora de les fronteres del Japó. El cas és que, superant aquestes reticències inicials, la companyia s’ha estimat més deixar-hi les veus en versió original japonesa i decantar-se per traduir el joc a través de subtítols en anglès. Aquest detall provoca que els jocs de la saga, siguin més immersius i creïbles i ens resulti fàcil d'ubicar-nos en plena societat nipona. Tot i així, en ocasions la traducció a l’anglès requereix un nivell de domini de l'idioma força elevat. Això sí, a Yakuza 4 no heu pas de patir: això només succeeix amb la traducció de les instruccions d’alguns complicats jocs tradicionals japonesos, que no són imprescindibles per a avançar en la història, qui s’hi vulgui apropar, si no se'n surt en anglès, haurà de buscar les normes d’aquests minijocs per internet.

A Yakuza 4, s’hi combinen diversos tipus de situacions: per una banda ens trobarem amb moments en què el joc funcionarà com un sandbox, és a dir un món obert que podrem anar recorrent per tal de localitzar diverses missions a realitzar i avançar en la història. Per l’altra, hi haurà moments en què l’acció s’interromprà i, de sobte, ens haurem de defensar de diversos personatges que ens intentaran atacar amb qualsevol excusa, al més pur estil d’un joc de lluita o beat’em up. Certament, aquest sistema és d’agrair, ja que les dues mecàniques eviten caure en una excessiva repetició de situacions. És més, fins i tot aquests combats, que podrien resultar molt iguals entre sí, tenen l’al·licient de permetre’ns experimentar amb un bon nombre de cops i tècniques diverses en funció del personatge que controlem.

I és que aquesta és una de les novetats respecte de les anteriors entregues: el protagonisme serà compartit. A banda de controlar a Kazuma Kiryu, el fins ara personatge principal de la saga, també tindrem accés a tres personatges més. El primer serà Shun Akiyama, un prestador una mica peculiar que es dedica a protegir els més desfavorits de la societat i que utilitza un sistema de combat àgil i lleuger, basat principalment en les puntades de peu. A continuació ens posarem en la pell del corpulent Taiga Saejima, exintegrant d’una família mafiosa i que ha acabat a la presó. El seu estil de combat s’assembla més al de la lluita lliure. Després vindrà en Masayoshi Tanimura, un jove i desvergonyit policia que patrulla principalment pel barri de Kamurocho i que s’enfronta als adversaris amb tècniques ràpides que combinen peus i punys. Finalment, l’esmentat Kazuma Kiryu, protagonista de les entregues precedents que ja s’ha vist embolicat més d’una vegada amb els tèrbols assumptes dels Yakuza i que utilitza les tècniques vistes en els anteriors jocs.

Aquest sistema ens permetrà utilitzar quatre estils de lluita ben diferents entre sí, amb tècniques que, si bé s’executen de forma gairebé idèntica, tenen resultats ben diversos. Això sí, el joc no destaca precisament per intentar defugir la cruesa. En aquest sentit, no seran gens estranyes les escenes explícites, en les que el nostre personatge acabarà amb els seus enemics de les formes més violentes que se’ns puguin acudir: aixafant-los la cara amb la sabata, estampant-los de cara a la paret, amb un reguitzell de cops de peu al cap o, fins i tot llançant-los d’esquena contra les baranes del carrer. En definitiva, unes imatges que no són massa recomanables per aquelles persones més sensibles. A més, també podrem utilitzar tot d’elements quotidians per a resoldre els enfrontaments amb més celeritat: cons de trànsit, ampolles, bicicletes o les armes dels rivals, com navalles i pistoles, només en són alguns exemples.

La forma de narrar el joc consta de diversos episodis i en cadascun d’ells controlarem a un dels quatre personatges esmentats. Durant el transcurs d’aquests capítols haurem d’anar acomplint les diverses missions que configuren l’esquelet de la història principal, però també tindrem la oportunitat, més que recomanable, de desconnectar i dedicar-nos a provar missions secundàries. Aquests treballs paral·lels són, de fet, ben abundants i sobretot sorprenen per la seva varietat i originalitat. De fet, les tasques que arribarem a fer són tan diferents entre sí que no se'ns farà estrany passar d’intentar canviar l’estil a un pobre noi desafortunat amb el sexe femení a gestionar una acadèmia d’arts marcials, excavar en tot de búnquers ocults a les clavegueres o tenir cura d’un parell de gatets abandonats.

En definitiva, es tracta d’un joc molt variat, sorprenentment extens si ens entretenim a provar totes les missions secundàries i que, pràcticament, no deixa lloc per a l’avorriment. Per molt tediosa que pugui semblar una tasca secundària sempre resulten sorprenents i això farà que tota l’estona estiguem pendents de trobar nous personatges que ens facin fer tot tipus d’encàrrecs. De moment, aquestes són algunes de les impressions que us podem avançar de cara a l’anàlisi definitiva que publicarem d’aquí a ben poc. Seguiu ben atents a AraVaDeJocs.

Comenta-ho al fòrum