Opinió: Els videojocs, en perill

Ja res no serà com abans, molts costums no resisteixen el pas del temps i és a punt de completar-se la transició cap a noves formes d'entendre els videojocs. El destí ja està escrit.

Sempre he pensat que una persona sense cap afició és una persona, en certa mesura, infeliç. Un hobby proporciona grans moments de felicitat i plaer gràcies a petits detalls que per a qualsevol altra persona no són més que bajanades. Al cap i a la fi, l'objectiu principal de tot ésser humà que viu en aquest món és assolir aquesta felicitat, potser el que per a alguns són bajanades per a d'altres són grans passatemps.

Els videojocs són, per a molts, doncs, un simple entreteniment facilitat per una capsa de plàstic situada al costat del televisor, però per a molts altres és molt més que això. Per a qualsevol persona que estimi aquesta bajanada, els videojocs són mesos estalviant per tal de poder comprar-se aquell títol tan esperat, és riure, plorar, gaudir, és el camí etern cap a casa amb la bossa de Centro Mail, és córrer desesperat cap al menjador, en llevar-se el dia de nadal, són amistats forjades a base de partides, és arribar a casa amb la il·lusió de veure un paquet dins la bústia, és viure moments èpics, és una infantesa, una vida...

Comprar un videojoc és un ritual que comença el mateix moment en el que descobreixes la seva existència i acaba en el moment en el que l'introdueixes dins la consola, llavors es tracta, simplement, de jugar. Sempre tindrem la mateixa sensació a l'hora d'adquirir un vehicle d'últim model o al comprar sabates noves, indiferentment del vessant tecnològic de l'objecte. Amb els videojocs passa igual? Gaudim del mateix sentiment comprant videojocs ara que quan ho fèiem quinze anys enrere? Què coi, fa sis anys? En el meu cas no, ni molt menys. Temps antics sempre foren millors, diuen. Desconec totalment si és cert o no, degut a la meva joventut, que fa que em manqui prou perspectiva, però en el cas dels videojocs la dita es fa realitat i, de fet, no cal anar gaire lluny per tal de constatar l'evidència.

Segueixo els meus títols més esperats amb angoixa i els compro amb certa desgana, em fa por que s'anunciïn descàrregues precoces per a completar-los, o que no els acompanyin els seus respectius fulls d'instruccions, o que els afegeixin codi online que en limiti el joc en xarxa, o que hi hagi contingut de pagament, present en el propi disc, però amb l'accés blocat fins que no abonem una certa quantitat, o que aparegui una edició completa amb tot el contingut extra, o que treguin el joc ple d'errors refiant-se de la possibilitat de llançar actualitzacions posteriors que esmenin un producte que qualsevol client ha pagat convençut que funcionaria adequadament però que és, de fet, defectuós. Etcètera.

En definitiva, havíem quedat que això era un entreteniment, però no trobo gens entretingut haver d'estar més preocupat per saber a on em poden clavar la ganivetada que de gaudir del procés de seguiment del joc. Teníem un gran aliat, una oportunitat magnífica de fer-ne un bon ús per a millorar l'experiència de joc a tots els nivells, però s'està utilitzant la nostra afecció per a controlar els nostres desitjos i limitar els nostres drets a l'hora que algú decideix a quin contingut podem o no accedir. Internet, que havia de beneficiar els videojocs, acaba convertint-se en la seva xacra, en la guillotina que acabarà, de soca-rel, amb aquest món de petits plaers. Potser forma part del cicle vital de totes les coses, res no és per a tota la vida, ho començo a veure, potser tot plegat és significatiu de que el meu camí cap a la maduresa comença a arribar a la seva fi.

Fa poc més de cinc anys comprava jocs, ara compro fascicles (veieu El drama del DLC I i II, per Raül Arribas) i boicotegen els meus drets, tot al mateix preu. O més, de fet. Els artífexs del meu producte d'entreteniment favorit són els qui estan convertint-lo en quelcom que no m'agrada gens. Qui són ells per a decidir el que puc fer o no, dintre de la legalitat, una vegada l'article passa a ser de la meva propietat? Per què ja no puc deixar el joc a amics o familiars, ni canviar-lo, tal com he fet tota la vida? No es tracta d'un efecte secundari ocasionat per cap canvi estructural del sector, és un atac deliberat als drets del consumidor.

La pirateria ja no és excusa en les consoles de sobretaula, està molt més controlada que en generacions anteriors, gràcies, en part, a les expulsions i actualitzacions de programari dels dispositius d'oci electrònic. No ens cuiden bé, el comprador no ha de ser el conillet d'índies, ens toregen un cop rere l'altre i seguim empassant, potser per amor a l'art o amb l'esperança de retornar als vells temps. Però això seguirà així fins que la propera generació de nens que vénen al darrere vegin aquest plantejament com a natural. Certament han mogut bé les fitxes. Escac.

Em sap greu, si pago 70€ per un joc espero que sigui un producte acabat i complet. Tampoc no vull gastar tants diners si no obtinc ni el manual d'instruccions, ni m'interessa enganyar-me pensant que adquireixo un producte que, de fet, no és meu, si perdo el meu dret a deixar-lo o a vendre'l. Professo un amor sincer pels videojocs, i tinc la sensació que passant pel forat acabo contribuint a fer girar la roda que duu a la seva destrucció. M'hi nego rotundament.

Potser els qui han posat en marxa aquesta roda no veuen que la gran majoria de la gent es finança els jocs nous venent els antics. Potser no saben que amb el boicot a la segona mà ens quedarem sense botigues on comprar els videojocs. O, espera, potser sí que ho saben i estem abocats irremeiablement a la fi del format físic, sense intermediaris, pagant per l'aire el mateix que fins ara pagàvem per un disc...

Em temo que quan tot això s'esdevingui serà el moment en el que un servidor deixarà de banda l'oci digital. Si més no, tal i com l'he viscut fins ara, perquè serà la fi de tot un plegat de petits plaers i sensacions que ja no tornaré a experimentar com ho havia pogut fer en el passat. Llavors els videojocs no seran per a mi gaire més que un entreteniment ocasional. No hi haurà rastre de tots aquells sentiments que convertien el meu entreteniment favorit en la meva passió.

Comenta-ho al fòrum

Sobre l'autor: Marc Arcas (Barcelona, 1986), és llicenciat en Ciències Empresarials i postgraduat en Gestió de la Innovació a l'Empresa.