Impressions: Titanfall

Titanfall neix de les mans dels creadors de Respawn Entertainment, una empresa nascuda dels problemes que hi va haver entre Activision i Infinity Ward, els desenvolupadors inicials -i principals- de la saga Call of Duty. En aquest cas, la "crida del deure" de Respawn Entertainment va ser intentar crear un producte que superés els èxits del mateix Call of Duty, com a mínim pel que fa al joc en línia, el mode en què se centra Titanfall, encara que el gegant dels jocs de trets en primera persona ja trontolla davant l'amenaça de Battlefield, de Dice i Electronic Arts. És precisament Electronic Arts la distribuïdora que ha donat suport a la primera aposta de Respawn Entertainment, confiant que pugui poder esgarrapar d'una vegada per totes la ben coneguda fotografia de l'èxit que anualment s'emportava Activision. Només el temps i els seus jugadors podran decidir cap on es decanta la balança, però ben bé un parell de setmanes abans de la seva sortida oficial, l'11 de març, a ARA VaDeJocs podem fer-vos cinc cèntims del que us oferirà Titanfall.

XAVIER MUNTADA SAMÀ | Barcelona

No fa pas gaire vam poder gaudir de la versió beta del Titanfall per a PC -també n'hi ha hagut per a Xbox One, l'altre sistema que acollirà el projecte de Respawn Entertainment- i ens vam trobar un producte dinàmic, que neda entre dos estils de joc. Cal indicar abans de res que Titanfall és un joc de trets en primera persona, i que es basa totalment en el mode en línia, a diferència de la sèrie Call of Duty, que acollia també amb els braços oberts el mode història. Així doncs, què diferencia Titanfall de la resta de jocs del mateix gènere que cerquen una base de jugadors per als seus servidors?

A priori, les xifres que presenta Titanfall no són espectaculars: cinc jugadors per bàndol no és pas una bona notícia per a la comunitat, sobretot quan d'altres jocs en plataformes tècnicament inferiors arriben als trenta-dos, o fins i tot seixanta-quatre jugadors per bàndol. Però el que sí que té Titanfall és un fenomenal dinamisme a favor seu, i el ganxo enorme dels titans, els enormes robots que podem pilotar i que poden alterar completament el curs i el desenvolupament d'una batalla.

Com s'ha dit prèviament, és un videojoc amb dos temps i dos estils en contacte constant. Encarnem un pilot que haurà d'aconseguir el seu tità, per poder disposar del nostre mecha n'hi haurà prou d'esperar un temps des que s'hagi iniciat cada partida -o després que haguem perdut el nostre tità-, però aquest temps es pot avançar segons el dany que infligim en les files dels nostres enemics. La gràcia principal d'utilitzar el pilot és que és terriblement dinàmic, el personatge controlat pel jugador es mou força més ràpid que no ho fan els personatges jugables de les sagues basades en el bel·licisme modern, i també pot utilitzar l'entorn a favor seu -movent-se com ho faria Faith, la protagonista de Mirror's Edge, o com també ho fan, d'alguna forma, els personatges de Brink-, cosa que ens permet utilitzar les alçades a favor nostre i de forma ràpida, però també ens obliga a controlar més zones de perill i a sentir-nos més indefensos.

L'estil de joc del tità no és radicalment diferent del funcionament dels pilots quan no duen el seu mecha, però sí que aporta un gir important en l'estil de joc: el robot és relativament més estàtic -cosa que el converteix en una mena de diana mòbil- però augmenta la potència de foc i la resistència a la nostra disposició. Un cop l'hàgim invocat ens hi podrem muntar o podrem fer que lluiti pel seu compte, acompanyant-nos o vigilant una zona.

Hem trobat tres classes de pilots i tres de titans a la beta, tot i que n'hi haurà més, i són editables segons els nostres gustos i estil propi. Les tres classes de pilots ens les trobem diferenciades especialment pel tipus d'arma que utilitzen, una metralladora, una escopeta o la pistola intel·ligent, que automàticament busca els punts febles de l'enemic mentre el mantinguis al punt de mira. Tot i aquesta diferenciació de les classes i les seves armes, sempre ens podem crear un personatge propi amb la configuració que vulguem, així que les possibilitats no estan limitades al marc estricte de les habilitats predeterminades de cadascuna de les classes.

Els titans també tenen configuracions pròpies d'armament, tot i que l'ús de tots ells és força similar, cadascun compta amb una arma principal, la possibilitat d'atacar cos a cos a d'altres titans i un escut que podem activar, que permet aturar els projectils i llançar-los cap allà on vulguem -cosa que fa augmentar l'ús tàctic de l'arma i l'escut, ja que no podem utilitzar-los alhora. Si ens destrueixen el tità, no morim de forma automàtica, sinó que tenim l'oportunitat d'ejectar-nos de la nostra montura, passant a lluitar altre cop com a soldat d'infanteria. Un cop fora del tità, la batalla segueix, però també contra els titans enemics, ja que a part de l'arma bàsica escollida i d'una pistola normal també tenim una arma anti-titans, que pot ser un llançamíssils o una metralladora de gran calibre.

Per evitar que els mapes semblin buits amb les partides de cinc contra cinc, tenim altres personatges que també formen part de tots dos bàndols, es tracta dels Grunts, grups de soldats controlats per la intel·ligència artificial, a la beta no eren un problema difícil de solucionar, però al joc final s'assegura que la dificultat que suposarà fer-los front augmentarà, així que tindrem una lluita contra bots i altres pilots força interessant.

A la beta hem trobat tres tipus d'estils de joc. Per començar, Attrition, que és el típic Team Deathmatch, que és una batalla a mort entre els dos equips, amb l'afegit que al final de la partida els vençuts han d'intentar fugir de la zona mitjançant un punt d'extracció, si volen com a mínim salvar un bonus en la puntuació. A Hardpoint Domination consisteix a conquerir i mantenir tres punts d'interès en el mapa. I finalment, Last Titan Standing, en el que tots els pilots ja comencen dins d'un tità; la partida acabava quan un dels dos equips es queda sense cap dels seus cinc membres. Un cop més, cal esperar que el joc final ofereixi més modes que enriqueixin més el joc amb més contingut.

Gràficament, Titanfall no destaca especialment pel gran detall de les seves textures, ni per la seva il·luminació, però tot es mou especialment bé i a gran velocitat. El resultat general és espectacular encara que s'utilitzi una versió del Source Engine, el motor gràfic que ja utilitzava HalfLife 2 el 2004, tot i que molt millorat i ampliat. Amb tot plegat, es nota que l'objectiu de Respawn Entertainment ha estat el de permetre als jugadors sense ordinadors potents participar en les seves partides -amb un interès monetari, evidentment, però cal agrair que algú prioritzi l'estil de joc a la potència gràfica.

Definitivament, Titanfall és un joc que cal mantenir al punt de mira per seguir la seva evolució, segurament no omplirà aquells jugadors que cerquin un espectacle visual en tot moment, però sí que satisfarà els qui busquin un videojoc de trets que doni un altre gir als títols d'aquest gènere, encara que sigui barrejant moltes de les idees d'altres franquícies que per separat han triomfat però que juntes també formen un bon bloc per on construir tot l'estil de joc l'obra de Respawn Entertainment.