Frasier: La sofisticada elit de Seattle

Zoom

Les sitcom són un gènere principalment utilitzat en comèdia, que es basa en una concepció teatral del producte, és a dir, l’acció transcorre en tres o quatre escenaris diferents -per exemple, un bar, dues cases, i una oficina-, encara que ocasionalment es pot ampliar aquest paisatge. Si pareu atenció a les comèdies que veieu habitualment, és possible que s’ajustin a aquest format. Les grans comèdies clàssiques dels darrers anys als EUA han seguit fidelment aquesta estructura, des de Seinfeld, Friends, o la que avui ens pertoca, Frasier, mentre que les més actuals relaxen una mica més aquest paradigma, com The Office, Modern Family, Big Bang Theory o How I Met Your Mother.

PERE MILLET AGUSTÍ | Barcelona

Frasier és el que se’n diu un spin-off de la sèrie Cheers, és a dir, s’agafa a un dels personatges que apareixien a la sèrie original –en aquest cas Cheers-, i se li fa una de pròpia a la seva mida, per tal d’intentar que abans d’estrenar-se la nova –Frasier-, ja tingui un gruix d’espectadors entusiastes potencials, heretats de la sèrie original. Un altre exemple de spin-off, a banda de Frasier, podria ser la sèrie Joey, que sense gaire èxit va perllongar les aventures de l’inconfusible Joey Tribbiani de Friends. Un exemple més actual de spin-off és el que està preparant la cadena AMC que es dirà “Better Call Saul”, i estarà basat en la vida de Saul Goodman, l’advocat defensor de Walter White que apareixia a Breaking Bad.

La sèrie té el seu punt de partida quan Frasier Crane, divorciat de la seva dona Lilith i amb un fill, Frederick, residents a Boston, marxa cap a Seattle per a iniciar una nova etapa personal i laboral. Frasier troba feina a l’emissora de ràdio local KACL, on presenta un programa d’ajut psicològic a oients, i viu amb el seu pare Martin Crane, un ex-policia retirat que, degut a un tret que va rebre al maluc, necessita exercicis diaris a càrrec de la fisioterapeuta Daphne Moon, que viu també amb ells. Les constants friccions entre la manera de veure les coses de Frasier, sempre analític, metòdic i vehement, contrastaran constantment amb la visió del seu pare, més pragmàtic, senzill i humil. El seu germà Niles Crane també viu a Seattle i està casat. Completa el quintet protagonista la productora del programa de Frasier, Roz Doyle, que exemplifica prou bé l’arquetip de dona devoradora d’homes que sembla gaudir d’una solteria eterna. Hi ha també un incomptable número d’actors secundaris que prenen rellevància en episodis puntuals, com per exemple els companys de feina de Frasier: Bulldog Briscoe, el seu cap Kenny Daly, els singulars Gil Chesterton o Noel Shempsky, la agent de Frasier Bebe Glazer, o també la mare i el pare de Daphne, per citar-ne només uns quants.

Zoom

Al llarg del seu periple, Frasier ens mostra les múltiples facetes de la seva personalitat: arrogant, impulsiu, superficial i classista però alhora també bon jan, generós, empàtic i comprensiu. En Niles és un complement i al mateix temps un contrapunt de Frasier: per una banda és també psiquiatra i comparteix -i inclús supera- tot el sibaritisme del seu germà, la cultura i l’erudició, la desfogada posició econòmica, el gust pel luxe i el bon vi, les festes selectes i l’òpera, i per altra és un obsessiu de la higiene i un màrtir conformista subjugat a un matrimoni amb Meris, una dona superficial, altiva, possessiva i dominant que tracta a Niles com a poca cosa més que un titella. Tots dos arriben a extrems esperpèntics en la rivalitat que sempre sorgeix entre ells quan persegueixen a tota costa un pretès bon gust i exclusivitat, i exhibeixen comportaments vertaderament infantils. Aquest procés delirant de caricaturització que pateixen els dos germans és sovint redreçada pel pare, que malgrat no tenir cap títol de psiquiatria de vegades aporta més sentit comú als problemes que els seus fills.

Per sobre d’aquesta sofisticació i superficialitat, “Frasier” de tant en tant es posa seriosa, i ho fa amb temes profunds com la mort, la soledat, l’amor o la paternitat. Llavors esdevé una sèrie sorprenentment madura i reflexiva, ben lluny de tòpics i estereotips -quelcom del que les sèries d’humor acostumen a no sortir ben parades-, i regala moments molt emotius en els que, per un moment, la sensatesa i el seny prevalen per damunt de les manies i de la banalitat.

Zoom

De la sèrie “Frasier” captiven especialment els diferents tipus d’humor que hi trobem: l’ús brillantíssim de la ironia, uns diàlegs intel•ligents i meticulosament encaixats, unes situacions absurdes que neixen d’equívocs hilarants, i les constants situacions que exposen l’esnobisme a una dissecció acurada que en mostra sense pietat les seves vergonyes, això sí, sempre amb elegància. I és que per sobre d’un humor sorneguer i fàcil, Frasier juga sempre amb la subtilesa i l’exquisidesa, inclús a l’hora de fer les crítiques més demolidores. Al mateix temps, l’arrogància i dispersió de Frasier en les seves relacions sentimentals es torna constantment contra ell com un revulsiu kàrmic que el posa a lloc sempre que és necessari, i amaina la petulància i pedanteria amb un inevitable bany d’humilitat i modèstia. L’inflat ego que de vegades exhibeixen Frasier o Niles, sovint acaba desinflant-se de manera còmica. Altres temes recurrents són la competitivitat professional i personal que té Frasier amb el seu germà Niles des de ben petits, l’enamorament secret de Niles amb Daphne i evidentment, les vicissituds de les relacions amoroses de tots els cinc protagonistes, que passen per variades i interessants etapes.

Precisament l’elecció del càsting va ser especialment afortunada amb l’elenc protagonista, tant Jane Leeves com Peri Gilpin, John Mahoney, David Hyde Pierce, o el propi Kelsey Grammer estan esplèndids i borden el seu paper, un paper que sembla fet a mida, inclús amb tots els inconvenients que això reporta als actors -com per exemple no poder-se treure l’encasellament durant temps-. Aquesta química entre els actors i actrius principals, i la solidesa dels guions va ser avalada amb contundència amb 37 premis Emmy (inclosos 5 consecutius per la millor sèrie de comèdia) i 3 Globus d’Or, entre d’altres.

Zoom

La sèrie té un total d’11 temporades, es va iniciar al 1993 i va finalitzar al 2004. La primera temporada és on es cimenten les bases de la sèrie, es presenten i es perfilen els personatges i els seus conflictes. És la més fluixa amb diferència, però a partir de la segona temporada i fins a la setena, hi ha un nivell de matrícula d’honor. De la vuitena a la desena el nivell baixa a notable alt o excel·lent, per reprendre amb força de nou a la darrera temporada i acomiadar-se magistralment. És una sèrie imprescindible que no ha envellit malgrat fa més de vint any ja de la seva estrena i on els temes plantejats, l’humor i les problemàtiques són totalment actuals.

Lamentablement no hi ha manera d’aconseguir aquesta sèrie completa amb, com a mínim, subtítols en castellà pels canals oficials i legals. Doblada o amb subtítols en castellà només trobem fins a la quarta temporada. Això sí, si dominem l’anglès podem comprar la sèrie en versió original anglesa, amb subtítols en anglès. Aquesta és una desafortunada notícia per a molts potencials seguidors, i més sabent que Canal+ la va emetre íntegra i doblada al castellà. Respecte d’aquest doblatge, ressaltem dues coses: la primera és que la veu tan característica de Frasier en castellà correspon al carismàtic Antonio Esquivias, qui, curiosament, va doblar, tal i com també va fer Kelsey Grammer, a l’actor secundari Bob de la sèrie els Simpson. El segon aspecte és que tot i tractar-se d’un doblatge de molta qualitat, hem de destacar que algunes les veus originals són imponents, com la de Frasier (que és qui canta als títols de crèdit finals), la de Roz o la de Martin, i que en ocasions es perden matisos d’intensitat rellevants en la interpretació.

Good night Seattle, we love you!