Anàlisi: Yakuza 4

14 min

A Yakuza 4, Kazuma Kiryu haurà d’abandonar, una vegada més, la seva vida pacífica i allunyada de tota violència per evitar que esclati una guerra entre les diverses famílies de la màfia japonesa que controlen el districte de Kamurocho. Però aquesta vegada no estarà sol.

Versió analitzada: Playstation 3.

Gènere: Sandbox, acció.

Desenvolupat per: Sega.

Distribuït per: Sega.

PEGI: 18.

Segurament molts de nosaltres quan pensem en el Japó, ens ve al cap una imatge d’un país considerablement més avançat en alguns aspectes i en què els seus habitants destaquen per una pulcritud i una bona educació exquisides. No es pot negar que molts d’aquests elements, efectivament, hi són presents. Ara bé, també és veritat que hi ha una altra realitat més obscura on s’hi barregen el sexe, l’alcohol, les drogues o la corrupció i tot sota el control d’un element comú: els Yakuza. Els Yakuza, fent un símil amb un concepte que potser ens resultarà molt més familiar degut a la seva proximitat geogràfica, seria semblant a la Màfia italiana, una organització criminal en definitiva. Doncs bé, aquest és el món que ha volgut recrear Sega a través de la seva franquícia Yakuza.

Els jocs d’aquesta saga, ja des dels seus inicis s’han dedicat a retratar aquesta part més fosca de la societat nipona i ho han fet amb tota fidelitat i sense escatimar-nos cap mena de detall per molt violent o pujat de to que fos. Ara bé, no només hem pogut contemplar els aspectes més sòrdids d’aquest submón sinó també una manera de viure, uns valors morals i també un determinat codi de conducta propi dels Yakuza. Per tal de dotar d’una major veracitat tota aquesta filosofia de vida, Sega ha decidit centrar l’acció en el fictici barri de Kamurocho, un indret que està clarament inspirat en un districte real de Tokio, el d’Akabukichō.

Efectivament, en aquest districte hi podem trobar tot tipus d’establiments controlats pels Yakuza: locals d’apostes, bars de cites i espectacles eròtics, botigues clandestines, etc. A més, pels seus carrers tampoc és infreqüent trobar-hi brètols amb ganes de gresca a cada cantonada, pinxos amb ínfules de grandesa o representants de les diverses famílies dels Yakuza vetllant pels interessos dels seus negocis. Ara bé, enmig d’aquest ambient també hi trobem personatges aliens a tot aquest pòsit de corrupció, veïns de la zona normals i corrents, amb preocupacions d’allò més quotidianes: pagar el lloguer a final de mes, aconseguir trobar l’home o la dona dels seus somnis o, en definitiva, lluitar per una vida millor.

Tota aquesta barreja d’elements ha quedat perfectament plasmada per Sega al llarg de les successives entregues, i Yakuza 4 no és pas una excepció. Això implica que el joc té una ambientació marcadament japonesa, reproduïda de forma exquisida no només a través de l’ambientació dels carrers o el caràcter dels seus habitants, sinó també a través d’una recreació excel·lent de la seva gastronomia, les seves costums o les seves formes d’oci. Ara bé, incomprensiblement, el fet d’haver aconseguit representar el mode de vida japonès tant fidelment en un videojoc, ha provocat una decisió força incomprensible per part de la companyia desenvolupadora. Sembla que des de Sega tenien por que els jugadors occidentals trobessin que la saga Yakuza és massa oriental i que decidissin no apropar-s’hi o fer-ho amb reserves. Per tal de curar-se en salut, doncs, la companyia japonesa, ja des de la primera entrega, ha optat per no doblar cap dels títols i deixar-los en versió original japonesa, això sí, amb subtítols en anglès.

Així doncs, ha estat aquesta manca de confiança per part de Sega respecte els jocs la que, efectivament, ha provocat que molts jugadors hagin optat per no adquirir-lo. I no només jugadors de l’estat espanyol que sovint reclamen el doblatge o els subtítols en castellà, sinó també usuaris angloparlants acostumats a gaudir del doblatge en anglès en pràcticament la immensa majoria de jocs que surten al mercat. Ara bé, això que pot convertir-se en un problema per aquells que desconeguin l’anglès, també té el seu aspecte positiu per a aquells que més o menys es defensen, i és que la immersió en el joc esdevé encara més profunda pel simple fet de poder escoltar les veus originals, que casen a la perfecció amb els personatges que apareixen a la saga Yakuza. Amb tot, si domineu una mica l’anglès no us hi heu d’amoïnar ja que, amb tota seguretat, podreu seguir perfectament el fil de la història. Com a molt, pot passar que alguns jugadors occidentals no acabin d’entendre les instruccions d’algun joc tradicional japonès –optatiu, per altra banda- però no és res que impedeixi prosseguir amb la partida.

Deixant de banda qüestions idiomàtiques, molts jugadors es poden preguntar què els pot aportar de nou la quarta entrega respecte les tres anteriors, també ambientades en bona part als carrers de Kamurocho. Doncs el cert és que, en aquesta ocasió, Sega ha decidit dur a terme un experiment que, val a dir-ho, ha resultat ben reeixit. A Yakuza 4 no controlarem en Kazuma Kiryu. Bé, per fer honor a la veritat, no només el controlarem a ell. La companyia japonesa ha decidit dividir el joc en diversos capítols i, en cadascun d’ells, controlarem un personatge diferent, fins a un total de quatre, excepte a la part final on podrem anar alternant-los.

Com us dèiem, allò que podria semblar una decisió una mica arriscada ha desembocat en una alenada d’aire fresc per a la franquícia que, a més, dota el joc d’una major varietat i també profunditat. I és que els personatges escollits no només són completament diferents entre sí –tot i que amb elements comuns que de seguida us detallarem- sinó que cadascun d’ells disposa d’un estil de lluita propi que fa que puguem gaudir utilitzant una àmplia varietat de combinacions diferents. I per si això no fos prou, resulta que Sega ha aconseguit crear tres personatges nous terriblement carismàtics i que de seguida atrapen el jugador, no només pels seus caràcters, sinó per la història de fons que els acabarà portant a unir forces per fer front a diversos enemics comuns.

Començarem el joc posant-nos en la pell d’en Shun Akiyama, un prestador que té una peculiar manera de deixar diners a la gent: es nega a cobrar cap tipus d’interès i només demana una cosa a canvi a la persona que rebrà aquests diners, que passi un petit test que anirà variant en funció del client. El que més captiva de n’Akiyama, és que té un gran cor i que es desviu per ajudar els més desafavorits de la societat. En el fons es tracta d’un personatge amb posat ben característic que potser a més d’un li recordarà el protagonista a l'Spike SPiegel, el protagonista de la sèrie Cowboy Bebop. En és una persona que aparenta una sensació de total calma i serenor però que, quan convé, és capaç de desplegar un gran potencial físic i derrotar els seus enemics d’una revolada. El seu estil de lluita és molt ràpid i àgil i empra, principalment, el joc de cames.

El segon dels personatges és en Taiga Saejima, un exintegrant d’una de les famílies mafioses de Kamurocho que porta molts anys a la presó acusat de perpetrar una matança en un acte de venjança contra una banda rival. Físicament, Saejima és completament oposat a en Shun Akiyama. Es tracta d’un personatge corpulent, pesant i més aviat lent. Bàsicament seria com una mena de tanc humà. El seu estil de lluita va d’acord amb el seu físic i se serveix, principalment, de claus similars a les que s’utilitzen en els combats de lluita lliure. Malgrat tot, darrere del seu aspecte amenaçador també s’hi amaga un personatge de profundes conviccions morals i que no tolera les injustícies cap a les persones que se situen en els escalafons més baixos de la societat. Això sí, contra aquells que considera que són els seus enemics, no té cap mena de remordiment a l’hora de desplegar tot el seu potencial físic.

El tercer dels protagonistes és en Masayoshi Tanimura, un jove integrant del cos de policia de Tokio. En Tanimura és un agent una mica particular, amb un aire rebel i desvergonyit que el porta a ser esbroncat pels seus superiors a la mínima de canvi. Sense oblidar-nos de la seva especial afició pel món de les apostes. En part, aquest caràcter es deu a què on veritablement se sent còmode el jove és entre la gent del barri de Kamurocho, compartint amb ells el seu dia a dia i les seves preocupacions. De fet, en Tanimura és molt apreciat pels veïns de la zona, a qui ha ajudat en més d’una ocasió. El seu sistema de combat es basa, sobretot, en un ampli repertori de cops de puny i puntades de peu, però la seva especialitat consisteix en esquivar els adversaris per llavors atacar-los des de l’esquena.

Finalment, ens posarem en la pell d’un vell conegut per tots els seguidors de la saga, en Kazuma Kiryu. Per a tots aquells que no el conegueu, només us direm que en Kiryu és una persona molt noble, i que, molt a desgrat seu, sovint s’ha vist obligat a barrejar-se amb els assumptes obscurs dels Yakuza, arribant fins i tot posar-se al capdavant de l’organització en un ocasió. Ara, aquells temps ja han passat i en Kiryu viu tranquil·lament a Okinawa, on s’encarrega d’un orfenat i té cura d’una colla de nens i nenes que han estat abandonats. Com ja podreu deduir, però, una vegada més, els problemes l’aniran a cercar i ell, amb la seva voluntat d’ajudar els demés de forma desinteressada no podrà escapar al seu destí. La seva fortalesa física i la seva tècnica no tenen rival i és, de lluny, el personatge més fort i amb un repertori de cops més complet de Yakuza 4.

Com us comentàvem, aquests personatges són físicament ben diferents entre sí però també haureu pogut comprovar que tots quatre es desviuen per donar un cop de mà a aquelles persones a qui la societat els ha girat l’esquena, els pobres, els febles, els més desafavorits en definitiva. A més, hi ha un altre element que els portarà a col·laborar plegats en els darrers compassos del joc: uns fets ocorreguts un bon grapat d’anys abans, més concretament el 1985. Uns hi estaran directament implicats i els altres, a priori, semblarà que no hi tenen cap relació, però al final es veurà que, d’una o altra manera, tots hi tenen algun tipus de lligam.

Durant el transcurs de cadascun dels capítols haurem de realitzar tot un seguit de missions principals que són les que ens faran anar avançant en la història de fons del joc. Això sí, com ja és habitual en la majoria de sandbox, algunes de les quals ens permetran conèixer detalls complementaris de l’argument principal i d’altres que no hi tenen absolutament res a veure. De fet, es podria dir que Yakuza 4 és un dels jocs que disposa d’una varietat més gran de missions alternatives respecte altres representants d'aquest gènere. Per cert, algunes d'aquestes missions esdevindran veritablement surrealistes i, com a tals, enormement agraïdes de realitzar si és que tenim ganes de descansar una estona i oblidar per uns instants la història de fons.

Per posar-vos només un exemple d’allò que us espera, en ocasions haurem d’intentar canviar l’estil de vestir i la forma de comportar-se d’un pobre noi a qui les dones l’ignoren sistemàticament. En altres casos també haurem de tenir cura d’uns pobres gatets abandonats, haurem d’aconseguir entrenar diferents lluitadors per aconseguir que una escola d’arts marcials gaudeixi de cert prestigi al barri de Kamurocho o també podrem encarregar-nos de vestir, maquillar i ajudar a diverses noies d’un club d’acompanyants per tal que tinguin més èxit entre els clients. Una altra de les missions consistirà en ajudar a un pidolaire a excavar diversos túnels que permeten accedir a uns búnquers utilitzats pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial. També se’ns brindarà la oportunitat de jugar a màquines recreatives amb alguns jocs clàssics de Sega o a aquelles famoses màquines en què hem d’atrapar un premi amb un ganxo. I finalment, en unes missions amb altes dosis de surrealisme, com us comentàvem abans, haurem de fotografiar un lladre de roba interior femenina, presenciar una disputa domèstica o veure com una detectiu resol un cas de segrest per tal d’obtenir noves tècniques de lluita.

Precisament, els moments en què ens toca combatre contra els adversaris mantenen la mateixa mecànica que s’ha utilitzat al llarg de la saga. Tant si és tracta de combats obligatoris que formen part de la història principal del joc o de lluites aleatòries que ens trobarem mentre deambulem pels carrers de Kamurocho, l’acció s’aturarà uns instants per a presentar-nos els nostres contrincants i, de sobte, ens veurem rodejats per un grapat de transeünts tafaners disposats a veure qui surt més mal parat de l’enfrontament. En aquests instants, com us dèiem, el joc ens situa en escenaris tancats dels quals no podrem sortir fins que haguem derrotat els nostres adversaris. A més, en aquest context, diversos objectes dels carrers tals com bicicletes, senyals de trànsit, cons, ampolles o també armes blanques i pistoles esdevindran elements amb els quals podrem interactuar per acabar més ràpidament amb els rivals.

Després de cada combat obtindrem uns punts d’experiència que ens permetran millorar les habilitats del nostre personatge i també aconseguir noves tècniques cada cop més violentes. Precisament, el joc destaca per utilitzar una mena de moviments especials dotats d’altes dosis d’espectacularitat i no aptes per a les persones més sensibles. Així, després d’haver aconseguit emplenar una barra d’energia especial a base d’anar atonyinant els enemics, podrem realitzar unes combinacions de cops que permetran, entre d’altres coses, llançar un rival de cap contra una paret, enclastar-lo d’esquena contra una barana, colpejar-lo repetidament amb un objecte contundent fins a deixar-lo sense sentit o també clavar-li una bona dosi de puntades de peu a la cara.

Centrem-nos ara en qüestions de tipus més tècnic. Fixant-nos en l’apartat gràfic del joc, veurem que Yakuza 4 té alguns elements positius i d’altres de negatius. Per exemple, les cinemàtiques estan molt ben aconseguides, amb un gran nivell de qualitat i recreació. Per altra banda, els gràfics durant el joc són bons però tampoc són per a llençar coets: si bé el barri de Kamurocho està molt ben recreat, ple de botigues, locals d’oci, bars, restaurants amb completíssimes cartes, etcètera, tot passejant pel carrer ens adonarem que no hi ha gaire gent, o més ben dit, que les persones apareixen del no res i, on abans no hi havia ningú, de cop i volta, ens hi trobarem tota una munió de persones que ens envolten. I a mesura que ens allunyem veurem com aquestes tornen a desaparèixer. És un element que potser enterboleix una mica l’experiència del joc, però que també és comprensible si tenim en compte l’elevat grau de detall amb què s’ha reproduït el districte de Kamurocho.

L’aspecte sonor es pot considerar pràcticament excel·lent. Ja hem comentat el petit detall dels subtítols en anglès, però de debò que és una veritable delícia escoltar com les veus japoneses casen perfectament amb cada tipus de personatge i estan molt ben sincronitzades amb els moviments labials dels diferents caràcters. La música té moments de tot: hi ha estones en què es troba en un segon terme o, directament no hi és però en canvi, hi ha escenes en què passa a cobrar una gran importància i llavors es desplega amb la seva màxima esplendor. Hi ha peces amb altes dosis d’emotivitat, d’altres veritablement èpiques i també algunes amb certs tocs còmics.

La jugabilitat és, en termes generals, força correcta, tot i que en alguna ocasió el nostre personatge no respondrà correctament a les indicacions que li donem, desorientant-nos una mica. Els cops no són particularment difícils d’executar i són suficientment abundants i variats com per a no provocar-nos avorriment. Per altra banda, els Quick Time Events, aquells moments en què el joc ens demana que introduïm una combinació de botons que ens anirà indicant, no són excessivament complicats. La dificultat, en general, està ben anivellada i, realment, hi haurà pocs moments en què ens trobem amb algun fragment que ens faci passar pel cap la idea de desistir. Això sí, pot haver-hi algun fragment puntual que ens pot obligar a intentar-ho més d’una i de dues vegades. En aquestes ocasions, Yakuza 4 disposa d’un sistema que, de forma opcional, ens permetrà disminuir el nivell de dificultat per a algun fragment en concret després de diversos intents.

Per a desar el joc disposarem de diverses possibilitats: per una banda ens trobarem diverses cabines telefòniques per tot Kamurocho des d’on podrem guardar els nostres progressos. Una altra forma de fer-ho és a través del nostre pis o amagatall. Finalment, hi haurà certs moments, com per exemple al final de cada capítol, en què el joc també ens brindarà la oportunitat de desar automàticament. A més, tant les cabines com el nostre amagatall també ens permetran reorganitzar el nostre inventari, tant si és per desar objectes que ens fan nosa com per a recuperar-ne d’altres imprescindibles per a poder avançar en la història.

En definitiva, Yakuza 4 és un joc altament recomanable per a tots aquells que disposin de temps i ganes de passar una bona estona realitzant activitats més diverses i gaudint d’una història de fons interessant, amb alguns girs inesperats i també amb moments veritablement emotius. Si ens cenyim a les missions principals podrem acabar-nos el joc en una mica més de deu hores, ara bé, si realment volem aprofitar l’experiència i aprofundir al màxim en les possibilitats que ens brinda, el joc ens tindrà força més de quaranta hores jugant abans no arribem a completar-lo del tot. Potser un detall que no acaba de convèncer a alguns jugadors pot ésser el fet que no estigui doblat, però de debò que amb un nivell de domini de l’anglès normal, no tindrem cap mena de problema per a seguir l’argument perfectament.

Un altre aspecte que també caldria haver polit són les localitzacions que visitarem, que potser acaben generant certa sensació de reiteració. Per a aquells que ja hagin gaudit de les anteriors parts de la saga, Yakuza 4 és de compra obligada, no només perquè manté perfectament viu l’esperit de la saga, sinó que aporta uns afegits més que interessants en forma d’aquests tres nous personatges controlables. De fet, són tan carismàtics que cadascun d’ells donaria per a protagonitzar el seu propi joc en futures entregues de la franquícia. I si a més de tots els elements esmentats us agradaria conèixer més la societat japonesa, no ho dubteu, Yakuza 4 és una gran adquisició.

El millor

  • La bona qualitat de les escenes cinemàtiques
  • L'extensa varietat de missions principals i secundàries a realitzar
  • La inclusió de tres personatges controlables nous

El pitjor

  • De vegades el personatge no respondrà del tot bé a les nostres indicacions
  • Les localitzacions podrien haver estat una mica més variades
  • Alguns girs argumentals un xic previsibles

"Yakuza 4 no només fa perviure l’esperit de les anteriors aventures d’en Kazuma Kiryu sinó que incorpora tres nous protagonistes que, lluny de modificar l’essència del joc, la fan esdevenir més variada i atractiva. La història de fons és suficientment interessant com per mantenir-nos hores i hores davant de la pantalla i, a més, el joc també ens proporciona altes dosis de diversió a través de les missions secundàries." Sobre l'autor: Berenguer Costa (Navàs, 1979) és llicenciat en Periodisme i actualment col.labora al programa "Avui Toca" de Catalunya Ràdio, que s'emet els dies festius intersetmanals.

stats