Anàlisi: The Witcher 2 Enhanced Edition

Arriba a la nostra Xbox 360 un títol que ja és prou conegut per tots aquells que ens mantenim informats sobre el món de l'oci electrònic. The Witcher 2 aparegué fa poc més d’un any en el catàleg de jocs per a ordinador i va convertir-se en una de les majors sorpreses dels últims anys. Es tracta, doncs, d’un cas atípic, d’una conversiód’ordinador a consoles,a l'invers de l'ordre habitual en els darrers temps, resolta amb una brillantor equiparable a la immensa qualitat del joc que ens ocupa.

Versió analitzada: Xbox360. Versió analitzada:

Gènere:Rol occidental.

Desenvolupat per: CD-Project.

Distribuït per: Bandai-NamcoDistribuït per: .

PEGI:18.PEGI:

Geralt de Rivia no és, precisament, un nouvingut. Aquest personatge és el protagonista d’una saga que, de fet, no va començar ni amb el seu primer joc, sinó que te els seus inicis en el paper: de Rivia va néixer de la ploma de l’escriptor Andrzej Sapkowski, els seus llibres narren la història d’un trempat bruixot que es guanya la vida caçant bestioles i que viu grans aventures en un món on els humans exerceixen una forta repressió a les demés races, com ara elfs o nans, i en el que les guerres, assassinats i traïcions sovintegen.

Estem davant d’un joc de rol occidental amb una ambientació, potser, massa típica, però amb una estructura tant argumental com jugable prou diferenciada i amb personalitat suficient. De fet, l’argument és el principal atractiu del títol, explicat amb unes escenes i uns diàlegs molt cuidats i protagonitzats, a més, per uns personatges brillantment treballats gràcies, en part, al rerefons que els proveeix la saga literària de la que formen part, que compta amb un bon nombre de llibres.

Aquesta informació prèvia, probablement desconeguda pels jugadors que no han llegit les novel·les de Sapkowski, es converteix en tot un món molt complex i elaborat, que empeny a voler saber més de tot plegat. Tots allò que passa en el joc té un perquè ben fonamentat, que el jugador desconeixia, però que connecta de manera natural amb els esdeveniments, proporcionant una profunditat argumental impròpia d’un videojoc. Potser aquesta complexitat pot fer que en alguns moments ens veiem saturats per la quantitats de noms i de localitats, sobretot en les converses entre personatges. Per tal de no perdre'ns, podem recórrer en qualsevol moment a un complet menú en el qual tindrem accés a tota la història, tant dels llocs com dels personatges que ens anem trobant pel camí. A més, ho trobarem tot explicat de manera molt resumida, cosa que s’agraeix.

Més enllà del ric món que alimenta aquesta magnífica història, cal destacar l’interès que genera la trama principal del joc gràcies a un ritme constant i a uns diàlegs impecables. Les converses arriben a tenir un nivell groller, amb insults i oracions desagradables, cosa que fa que aquest títol sigui només apropiat per a un públic exclusivament aduls. El líquid més vist durant el joc és la sang. De tant en tant, a més, trobarem escenes pujades de to, pròpies de la mena de pel·lícules que només poden emetre's a altes hores de la matinada. En definitiva, un joc que no es talla i que vol explicar la seva realitat tal com és, cosa que de fet no es deu allunyar gaire a la realitat si comparem amb l’època medieval real, màgia i races fantàstiques a banda. És controvertit però és diferent, precisament perquè ensenya les coses com potser ho fan pocs videojocs, però sí que ho fan moltes pel·lícules, sense que ningú no s’estiri els cabells.

A diferència d’altres títols del mateix gènere, l'experiència de joc no va acompanyada d’una gran extensió de terreny explorable, com sí que passa amb d'altres exponents del gènere, com Skyrim o Risen. No ens desenganyem, el mapa és petit, per tractar-se d'un joc de rol occidental, però un cop ficats en la seva dinàmica ens adonem aquest aspecte no és necessàriament un defecte.

Hi ha pocs escenaris, tots ells formats per una petita població central rodejada de terreny, en els quals transcorren les diferents missions. Aquesta manca de d'extensió dels escenaris es converteix en una virtut quan la resta d'elements es troben potenciats al màxim. Un bon argument ple d'escenes espectaculars i de girs argumentals d'autèntica novel·la requereix una estructura jugable especial per tal d'optimitzar aquest interès constant. Hagués estat una llàstima diluir quest trepidant ritme narratiu a través d'inacabables extensions de terreny. Es tracta doncs, d'una simple qüestió de prioritats.

Una de les qüestions que ens tenia més intrigats era si una consola com Xbox360 (un maquinari de 2005) seria capaç de traslladar el brillant acabat visual del joc d'ordinador. No les teníem totes, ho reconeixem, però hem de de dir que el resultat és prou satisfactori, quasi sorprenent. Modelats i textures no tenen res a envejar a les configuracions més altes d'ordinador, tot i que això passa factura, i apreciarem un certtearing. També apareixen altres defectes que no afecten al control però que són prou molestos, com són les ombres difuminades o les textures que es defineixen amb retard. Tot i així, el resultat és francament lloable, destaca especialment la meravellosa il·luminació.

Un altre punt crític que cal tractar és el control, típica qüestió delicada quan parlem d'una conversió d'ordinador a consola. En aquest punt el resultat és simplement complidor, amb un resultat globalment satisfactori però amb petits defectes que, en ocasions, arriben a molestar bastant. La càmera és el principal handicap, per culpa d'un discutible sistema de selecció d'objectius i d'un un moviment una mica massa viu. Tot i així, el fet d'assimilar la peculiaritat del seu control pot fer pal·liar, en gran part, aquests defectes. Resulta desencoratjador poder arribar perdre batalles en alguna ocasió per culpa d'una situació poc òptima de la càmera.

Les lluites, quan no es veuen afectades per aquesta càmera, són molt intuïtives i requereixen, a més, un bon plantejament estratègic a molts nivells. Primer és bàsic preparar-se amb millores i pocions (saber treure partit de l'alquímia és fonamental), després cal fer un ús responsable de la màgia, ja que abusar d'ella ens deixa sense forces per cobrir-nos, i per acabar hem d'estudiar els moviments i les flaqueses dels enemics. Durant el combat podrem atacar físicament amb dos tipus de moviments, un de més poderós però lent i un altre més ràpid però menys nociu.

Totes aquestes aptituds estratègiques es poden potenciar gràcies a un petit arbre d'habilitats en el qual aconseguirem noves habilitats o en millorarem d'altres, ja es tracti d'especialitats relacionades amb l'alquímia, la màgia o el combat. No és gaire complex però ens permetrà definir molt bé les característiques del nostre personatge, ja que a més no acabarem el joc aconseguint totes les habilitats disponibles, per això és important escollir molt bé quins aspectes potenciar d'acord amb la nostra manera de lluitar.

L'inventari és, com en la majoria de jocs d'aquest estil, un cementiri per a elefants. Sempre comencem amb la bona intenció de controlar-lo totalment, però al final es converteix en un no acabar d'objectes que no sabem per a què serveixen però que els guardem per si un cas; l'esforç de gestionar-lo correctament acostuma a ser en va. A més, hem d'afegir-hi un problema que ens sembla gravíssim. Els punts de recollida amb els quals interactuem en l'entorn no ens donen opció d'escollir els objectes que volem, és a dir que si veiem un bagul amb una espasa que ens interessa i mitja dotzena més d'objectes inútils no podrem descartar allò que no ens interessa. Això acaba resultant frustrant. Per sort, en els diferents poblats (no podem definir-los ni com a pobles) podem desar allò que no volem carregar en un bagul sense fons, d'aquesta manera no alentirem el moviment del nostre personatge.

Mereix especial menció l'apartat auditiu del joc. Més enllà d'un nivell musical directament increïble i d'uns efectes sonors més que correctes, allò que fa gran aquest joc és la correcta correlació entre aquests dos factors. El joc sap quan potenciar el so ambiental i quan s'hi ha d'afegir música, cosa que permet una immersió del jugador única. I de fet és lògic, aquests dos apartats poden ser brillants però si no estan correctament relacionats poden aixafar-se l'un a l'altre. Per adonar-se'n només cal sortir al bosc i escoltar els sons dels ocells mentre trepitgem branques o entrar en una taverna molt animada amb un terra de fusta que grinyola.

Punts negatius en l'apartat sonor? Primer, algun cop dóna la sensació que la veu dels personatges no està ben comprimida, no se sent totalment definida. I segon, acabarem fins als nassos d'algunes frases que els ciutadans dels poblats diuen cada cop que passem pel seu costat. “Ohohow! A witcher!”. Aquest aspecte, unit a moviments prefixats cada cop que sortim o entrem per una porta, resta capacitat immersió i credibilitat al joc.

La durada és ideal. Molts pensen que quant més duri un joc millor, però un joc ha de durar tantes hores com la seva estructura li permeti de mantenir l'interès del jugador. The Witcher 2 no és pitjor que Skyrim pel sol fet de durar trenta hores en lloc de cent, simplement són jocs suficientment diferents com perqueè aquesta comparativa no sigui equitativa. El seu argument enganxa, la seva jugabilitat és desafiant i, un cop acabat, es pot tornar a jugar prenent diferents decisions, ja que així poden canviar els esdeveniments substancialment.

The Witcher 2 Enhanced Editionté petits defectes en quasi tots els seus apartats, si es deixen veure massa és pel fet que assoleix l'excel·lència en altres punts, o potser els acabem tenint massa presents perquè són allò que l'allunya de la perfecció. El cas és que, tot i així, ens trobem davant d'un dels millors jocs de la generació, un exemple de feina ben feta. També és un joc agradable d'adquirir perquè no té descàrregues digitals, comprem d'entrada un joc complet i sense errors destacables i, a més, ens ofereixen un bon manual d'instruccions i extres en forma de banda sonora i guia. “Chapeau”, CD Project.

El millor

• L'adaptació visual és una proesa

• L'argument és de novel·la, amb un bon ritme narratiu

• Les decisions preses afecten molt a l'argument

• Banda sonora de superproducció

• La personalitat enlluernadora dels personatges

• Magnífica distribució amb extres i sense descàrregues de pagament

El pitjor

• La càmera és un incordi

• Gestió d'inventari

• Petits detalls tècnics

"Sublim en tots els sentits. Una adaptació a consoles magistral i una edició plena d'extres que ens fa recuperar la fe en aquesta industria." Sobre l’autor:Marc Arcas(Barcelona, 1986), és llicenciat en Ciències Empresarials i postgraduat en Gestió de la Innovació a l’Empresa.