Anàlisi: SSX

7 min

Torna un il·lustre, un dels arcades més esbojarrats i entretinguts de l'última dècada. Tornen els descensos més trepidants i inversemblants juntament amb els personatges més estrafolaris per tal de lluir i de lluir-se com mai, per fi, en els nostres televisors d'alta definició. Quan ja quasi tothom s'havia oblidat de la seva existència, l'anunci del llançament d'un nou SSX va donar-nos una gran alegria, ara cal veure si el resultat està a l'alçada de les expectatives.

Versió analitzada: Xbox360, Playstation 3. Versió analitzada:

Gènere: Esportiu, snowboard.

Desenvolupat per: EA Sports.

Distribuït per:Electronic Arts.

PEGI:3.PEGI:

Cada generació de consoles serà recordada, en part, pels seus gèneres característics, aquells que han aconseguit fer-se un lloc en l'atapeït catàleg d'aquesta indústria. Però malauradament no hi ha lloc per a tothom, els gustos del consumidor provoquen un inevitable camí invers d'aquells gèneres oblidats que, de cop i volta, desapareixen sense deixar rastre; el dels jocs d'Snowdoard n'és un clar exemple.A final dels anys noranta va aparèixer el primer Tony Hawk's Pro Skateboarding, l'èxit del qual va propiciar l'aparició de nous títols més enllà de l'esport del monopatí. Aquella mecànica de joc va ser aprofitada en altres jocs d'esports, com ara el propi snowboard, BMX, en jocs de patinets o de surf. Va ser un autènticboom de l'era de Playstation i Nintendo64, gràcies al qual van aparèixer autèntiques joies de l'esport que ens ocupa, com ara l'Snowboard Kids, Coolboarders, Trick'N Snowboard o el meravellós i definitiu 1080º.

Aquesta moda va seguir durant l'era dels 128 bits, Dreamcast encara va aprofitar-se molt d'aquella inèrcia, fent seus molts jocs d'èxit de Playstation en forma de conversió o rebent-ne de nous, com l'infravalorat Snow Surfers. En consoles de 128 bits posteriors també aparegueren jocs magnífics, com el nou 1080º de Game Cube, i grans sagues com l'Amped o la pròpia SSX. Però fins aquí hem arribat, amb l'arribada de l'alta definició aquests jocs han desaparegut del mapa, s'han esfumat, pràcticament. Només Amped 3 en els inicis d'Xbox 360 (molt divertit, per cert) i SSX Blur per a Wii han fet aparició, però més enllà del discutible Shaun Whitepoca cosa queda d'aquell gènere tan divertit. Com a mínim fins ara...

EA Canadà ha volgut omplir aquest buit amb un gran retorn a l'alçada de les capacitats tècniques de les consoles actuals, tant visualment com pel que fa a opcions i possibilitats. No ho han reeixit del tot però, tot i així, han aconseguit un títol prou consistent malgrat les seves llacunes.

Allò que un fan de la saga espera el primer cop que es posa davant un SSX en alta definició és un espectacle visual de velocitat trepidant,colors i guspires, però al final el que troba és un joc amb un estil visual que es queda a mig camí entre l'espectacle i la sobrietat, i que no es decanta del tot ni per un extrem ni per l'altre. El joc ha perdut molta personalitat en aquest aspecte, sobretot si tenim en compte les entregues anteriors, en les que els personatges eren més bojos i els colors prenien un major protagonisme en la nostra pantalla. Ara tot és més fosc, fins a cert punt tenebrós, i més radical, alhora que se sacrifica part d'aquell punt més desenfadat.

Visualment no serà recordat, precisament, per ser un referent en res, no deixa bocabadat per les seves textures ni per la seva il·luminació, molt menys pel modelat dels seus personatges. Podríem dir que manté un nivell correcte sense arribar a destacar ni a desentonar especialment. On sí destaca és en el dinamisme que transmet gràcies a la velocitat i a les magnífiques animacions dels personatges, un apartat tan destacable que arriba a fer obviar altres defectes menors. Certament aquest joc genera una indiferència visual que el fa agradable sense sorprendre però tampoc no indigna un cop estem immersos en els trepidants descensos.

Mentre baixem a tota pastilla per les sinuoses i escarpades muntanyes ens trobarem amb infinitat d'obstacles que haurem d'esquivar i necessitarem, a més, uns reflexes felins per tal d'escollir a temps els camins més adequats en cada ocasió, ja sigui per buscar grans salts i obtenir punts o camins més directes per ser els primers d'arribar a la meta.

El control és àgil, molt àgil, potser massa i tot. La resposta és immediata i l'execució dels trucs és una delícia, ja sigui duent-los a terme amb el bolet dret o amb els botons de tota la vida, pot ser que el costum faci que la majoria escollim la segona opció. Aquesta agilitat, però, pot arribar a jugar-nos males passades, pot fer que ens estampem en qualsevol recta, un petit salt combinat amb un mal gir pot provocar un canvi de direcció de noranta graus que ens enviarà de pet als límits del circuit. En aquest moment, a més, la càmera no ajuda gaire, ja que es manté sempre perpendicular a aquest canvi brusc de gir. En definitiva: simple però difícil.

Per habituar-nos a tot això han creat el mode World Tour, en el qual podrem conèixer els personatges, escenaris, habituar-nos a totes les variants de proves i aprendre, a més, a utilitzar tots els objectes necessaris per arribar al final d'una peça. Es tracta doncs d'un pas previ molt important abans d'enfrontar-nos als reptes de debò, haurem de suar de valent per superar-los. Podremcompartir els nostres avenços i fites amb els nostres amics a través del RiderNet, a més de desafiar-los amb la col·locació d'objectes que han d'agafar en un temps límit si volen guanyar-se uns calerons, que van molt bé per comprar objectes i equipament.

El multijugador, com a tal, no existeix. En cap moment no podrem competir en temps real amb els nostres amics en línia, cosa prou estranya avui dia, però EA ha ideat un sistema similar al de Need for Speed (anomenat llavors Autolog) que ens permetrà de picar-nos amb ells de manera asíncrona. Evidentment, no és el mateix.

Però encara és més greu la manca de multijugador local, no hagués costat gaire, creiem, afegir-lo ni, que sigui com a compensació per la manca de joc en xarxa. Això sí, el codi online no hi podia faltar. Tot i així és d'agrair que, de tant en tant, apareguin jocs amb modes d'un jugador tant complets. En ocasion haurem de baixar usant bombones d'oxigen, volar o utilitzar piques per no relliscar pel gel. La varietat està a l'ordre del dia i tenim prou proves per avorrir-nos de tanta varietat, més encara si tenim amics també enganxats al joc.

L'argument és una excusa poc elaborada, de fet és d'allò més irrellevant. Un anterior component del grup SSX ha decidit anar pel seu compte i hem d'intentar que no ens passi la mà per la cara. Doncs genial, tu. També anirem coneixent la història que hi ha darrere de cada personatge cada vegada que en desbloquegem algun, explicada en forma de còmic en no més de vint segons. En fi, el joc no destaca en aquest apartat, però tampoc no li cal.

El so ja és un assumpte més important i és quasi on més crida l'atenció el joc, no tant per tenir uns efectes hiperrealistes sinó per una banda sonora brillant i totalment adequada, que ajuda en tot moment a mantenir aquella sensació de neguit adrenalínic. Un repartiment amb temes dance, trance, música electrònica i pop molt molt ben escollits, variats, però tots ells molt ben combinats i ben triats en el desenvolupament de les partides. També cal mencionar l'esforç en el doblatge al castellà, tot i que queda a mitges en algunes situacions que conserven les expressions originals en anglès.

No és el retorn brillant que a tots ens hagués agradat, ja que no espremdel tot les característiques tècniques de les consoles actuals, però això es compensa amb el manteniment d'una essència a nivell jugable que ha fet gran aquesta saga. No li ha quedat del tot bé aquest canvi de perspectiva, és una llàstima que SSX hagi deixat de banda aquell tarannà més còmic i desenfadat de les entregues anteriors, potser es tracta només d'un aspecte nostàlgic o simplement calen més jocs allunyat de la persecució per l'extremat realisme que ens inunden ara mateix.

És imperdonable, però, la manca de qualsevol tipus de mode multijugador. Una llàstima perquè llavors estaríem, potser, davant d'un SSX definitiu, s'hauria vist acomplert un somni que molts esperàvem. De moment, però, caldrà esperar... Quin remei! Tot i així, SSXés una adquisició totalment recomanada, gràcies a la diversió pura que proporciona i a la sevajugabilitat, tandesafiant com simple.

El millor

  • Mode d'un jugador molt complet, llarg i variat
  • Explosió d'adrenalina!
  • Espectacle sonor, gran banda sonora
  • Manté l'essència d'entregues anteriors, bon retorn

El pitjor

  • Multijugador, com a tal, inexistent
  • Visualment poc impactant
  • Perd certa personalitat en el disseny
  • La càmera en ocasions puntuals ens pot desorientar

"Un joc divertit, trepidant i ple de reptes. Tot i així queda massa coix en alguns aspectes bàsics, la manca de multijugador és una llosa massa pesada avui dia, més encara en un joc d'aquestes característiques. De fet li aniria com anell al dit. L'experiència solitària és, però, tan bona que mereix ser tastada i gaudida, el joc bé s'ho mereix". Sobre l’autor:Marc Arcas(Barcelona, 1986), és llicenciat en Ciències Empresarials i postgraduat en Gestió de la Innovació a l’Empresa.

Comenta-ho al fòrum

stats