Anàlisi: 10 Negritos

Continuen sorgint autors catalans de nous jocs de taula. Avui parlem d'una parella de creadors establerts a Roquetes: Judit Hurtado i Fernando Chavarria. Han aconseguit publicar, després de molts contratemps, un joc basat en la que potser és la millor novel·la d'Agatha Christie: Deu negrets. De la mà de la jovePeká Editorial, una petita empresa gallega que aposta pels autors i il·lustradors estatals, aviat veurem a les botiguesAgatha ChristieDeu negretsPeká Editorial10 Negritos (

Dissenyadors:Judit Hurtado i Fernando Chavarria. Il·lustradora: Esperanza Peinado. Editat per:Peká Editorial. Nombre de jugadors:1 a 6. Edat suggerida: a partir de 8 anys. Temps de partida:de 90 a 120 minuts. Mecàniques de joc:Gestió de mà, set collection, rols ocults, cooperació ibluffing.

MIQUEL JORNET | Gavà A una recent entrevista al programa El món de RAC1 als responsables del festival de novel·la negra BCNegra, es va comentar (minut 18 de l'àudio) queDeu negrets és potser la novel·la negra amb millor estructura/trama que s'ha escrit mai, per sobre de les mítiques obres d'Deu negretsArthur Conan Doyle Per als no aficionats a la lectura, potser recorden més el clàssic llargmetratge de 1945 dirigit per René Clair que capta força bé part del suspens del llibre (a sota n'adjuntem un fotograma).

Però no estem aquí per parlar de cinema ni de literatura, tot i que un joc inspirat en tota una icona cultural com Deu negrets, on també va guanyar Constructo, un genial joc modular i abstracte de Santiago Eximeno que malauradament encara no ha trobat editorial per veure la llum. Potser ha estat la gran diferència entre Constructo i Constructo10 NegritosConstructo10 Negritos

Sobre aquestes línies veiem alguns dels membres del jurat del concurs de Granollers fent provatures amb el prototip de 10 Negritos. Si ens mirem els components del prototip i els de la versió final de Peká Editorial podrem constatar la gran feina feta per part de la il·lustradora cordovesa Esperanza Peinado, que s'estrena amb un joc de gran format, i dels editors per intentar mantenir intacte el tema i l'atmosfera dels anys 30.

El fet de mantenir intacte el tema i el nom del prototip ha estat una de les decisions més valentes de l'editorial de Vigo. Tots sabem que les llicències sobre noms registrats comercialment no són fàcils d'aconseguir, i 10 Negritos Per tràmits legals, el joc està endarrerint la seva sortida al mercat. Estava previst que sortís en la millor època comercial, el Nadal, però a dia d'avui encara no es pot trobar a les botigues. Nosaltres hem aprofitat aquest atzucac temporal (esperem que se solucioni com més aviat millor) per provar la versió definitiva del joc que molt amablement ens ha facilitat Adrián Ferreiro (director de Peká Editorial).

És normal que el nostre subconscient ens enganyi i ens remeti a un referent de la cultura lúdica clàssica com és Cluedo en veure el tauler de Cluedo10 Negritos De fet, una manera de definir els jocs bastant utilitarista és agafar altres jocs anteriors i buscar similituds funcionals, estètiques o temàtiques per dir: "el joc Z és com una barreja del joc X i el joc Y"... no és massa polit de fer-ho, però aquí pot funcionar, ja que el referent del Cluedo el tenim tots al cap. Però no ens quedem amb la simplificació que 10 Negritos és "un Cluedo"... lògicament, el joc d'Hurtado i Chavarria té alguna cosa més. Els referents que ara utilitzarem són, per sort, jocs bastant més actuals. Podem dir que jugar a 10 Negritos sense la variant del còmplice seria com barrejar els jocsCluedoiL'Illa Prohibida. Però jugar a 10 Negritos amb la variant del còmplice seria com barrejar el Cluedo amb L'Illa Prohibida i 10 NegritosCluedo10 NegritosCluedoL'Illa Prohibida10 NegritosCluedoL'Illa ProhibidaSaboteur Per als qui coneguin aquests dos darrers jocs potser els ha servit aquesta "definició de coctelera", als qui aquesta comparació no els hagi ajudat... que segueixin llegint l'anàlisi que anirem a pams.

La diferència més atractiva amb el Cluedo és que al clàssic d'Anthony E. Pratt havíem de descobrir l'autor d'un assassinat ja passat, mentre que a 10 Negritos Com a la novel·la, 10 persones que van rebre una invitació per passar unes vacances a l'Illa del Negre (illa fictícia inspirada en l'Illa Burgh del comtat anglès de Devon) es troben aïllats en aquesta voràgine de crims i no poden més que sospitar els uns dels altres i, fent grups, intentar descobrir qui és l'autor de les morts en cadena.

Resulta molt atractiu que a les instruccions del joc s'inclogui la lletra de la cançó que dóna nom a la novel·la original només girant la primera pàgina del llibret. És un detall que ens introdueix brutalment en la temàtica i ens rememora passatges de l'obra de la gran Agatha Christie:

"Deu negrets se n’anaren a sopar. Un d’ells es va ennuegar i aleshores en quedaren nou.

Nou negrets es quedaren desperts fins molt tard. Un d’ells es va adormir i aleshores en quedaren vuit.

Vuit negrets viatjaven per Devon. Un d’ells va dir que s’hi aturaria i aleshores en quedaren set.

Set negrets tallaven fusta. Un d’ells es va tallar en dos bocins i aleshores en quedaren sis.

Sis negrets jugaven amb un rusc. Un abellot en va picar un i aleshores en quedaren cinc.

Cinc negrets estudiaven lleis. Un d’ells va ingressar al tribunal i aleshores en quedaren quatre.

Quatre negrets se n’anaren cap al mar. Una arengada vermella se’n va empassar un i aleshores en quedaren tres.

Tres negrets passejaven pel zoo. Un ós en va abraçar un i aleshores en quedaren dos.

Dos negrets s’assegueren al sol. Un d’ells va acabar fregit i aleshores en quedà un.

Un negret es quedà tot sol. Va agafar una corda i es va penjar i aleshores no en quedà cap."

Tal com diu la cançó, a la casa començarem amb deu personatges no jugadors, cadascun d'ells amb un objecte fix i la possibilitat de dur-ne d'altres mitjançant cartes, però torn rere torn els anirem perdent perquè aniran morint d'un en un. La idea principal és fer grups optimitzats de personatges sabent què porten a sobre per poder accedir a les diferents habitacions i ubicacions del tauler per després trobar-hi indicis(tokensde cartró circulars que s'han de tombar i resoldre).

Els indicis són pistes útils si tenen números a la cara descoberta. Aquestes pistes es resolen també amb les cartes, que tenen una doble funció: com a objectes i com a valors. L'accés als indrets del joc el donen els objectes, però la capacitat de resoldre pistes ens la dóna la suma dels valors numèrics de les cartes. I hem de clavar el número que requereix cada pista, ni més ni menys, si no no es dóna per descoberta. Si som capaços de resoldre nou pistes (obtenir 9tokens amb números), de les onze que hi ha al joc abans que mori l'últim personatge... haurem guanyat. Si no, tothom perd menys el còmplice de l'assassí, si n'hi ha.

Cada jugador porta també un personatge que es diferencia dels altres deu susceptibles de morir pels següents trets: els peus de les peanyes d'aquests personatges són de colors, les fitxes de personatges no porten cap objecte fix (però sí una habilitat i un defectemolt particulars -sobre aquest paràgraf veiem l'exemple de Jane Purple: a l'esquerra veiem l'habilitat i a la dreta el handicap-), no poden morir -com havíemapuntat abans- i algun d'ells pot esdevenir còmplice de l'assassí si es juga amb aquesta variant i se li ha assignat secretament aquest rol a l'inici de la partida.

Després de cada fase d'acció dels personatges i jugadors (creació de grups, accés als indrets i resolució d'indicis/pistes) se n'activa una altra d'esdeveniments amb les dues fileres de cartes que hem col·locat a les ranures de la part superior del tauler. Cada torn tombarem una carta d'indicis que ens indicarà on entren tres tokens més d'indici, els situarem, i seguidament tombarem una carta de possible assassí (per descartar-lo com autor de les morts). També representa que el personatge descobert és el mort d'aquell torn i amb això perdem l'objecte fix que portava per a tota la partida (donant-li la volta a la seva fitxa), i les seves cartes van a una ubicació on es podrien recuperar més endavant si fos convenient.

Els tokenstoken (és una pista rellevant per guanyar la partida), pista falsa (no serveix per a resoldre el cas i accelera l'entrada en escena del còmplice, si n'hi ha), objectes (que ens ajudaran a accedir a ubicacions del joc, com ara les cartes) i accidents (una estrebada de turmell, per exemple, que impossibilitarà la sortida de la casa a aquell personatge que tombi el token).

Quan entra en escena el còmplice, en sortir la cinquena pista falsa, es diu obertament qui és i a partir d'aquell moment pot començar a fer la guitza als altres jugadors amb cartes d'ardit que haurà anat arreplegant durant la partida. Si ja abans podia fer accions poc constructives per a la resta, a partir d'ara demostrarà que pot fer coses molt destructives per als objectius del grup. Per tant, és important pels jugadors que tenen el rol de còmplice dissimular durant la primera meitat de partida tot intentant aconseguir cartes ben punyeteres per aixafar la guitarra als altres jugadors durant la segona part de partida. Tota una experiència que cal viure per valorar adequadament.

El joc té força rejugabilitat amb l'artifici de l'ajustament modular de la dificultat de partida, en funció de la col·locació de les cartes de la part superior del tauler (a les instruccions s'expliquen molt bé els diferents arrengaments) i la possibilitat de jugar en solitari, cooperatiu o semi-cooperatiu. És molt temàtic en algunes mecàniques i, sumant l'art gràfic d'Esperanza Peinado, podem estar parlant d'un joc realment immersiu amb el grup de joc adequat. Tot i que a la capsa posa "120 minuts de partida", tot dependrà de la comunicació i l'agilitat en la presa de decisions, i entenem que els 120 minuts es refereixen a partides força mogudes i amb còmplice. Una partida cooperativa fluida pot enllestir-se en uns 60 o 90 minuts tranquil·lament.

El millor

• La modularitat combinada de la dificultat en la disposició inicial dels dostracksde cartes de la part superior del tauler. Simplement genial!
• Moments de conversa/negociació grupal per optimitzar la creació de grups i la seva destinació. I si hi ha còmplice... poder sospitar de tothom i analitzar qualsevol comportament estrany.
• Sensacióin crescendode dificultat i angoixa a mesura que van morint els personatges.
• La demora pre-establerta perquè aparegui el còmplice (en les partides amb còmplice).
• La determinació i esforç dels autors i editors lluitant per mantenir un nom com10 Negritosa la portada i al catàleg de Peká Editorial. Bravo!

El pitjor

• Sensació d'estar manipulant massa components alhora: fitxes de personatges, fitxes de jugadors, cartes del grup, cartes del jugador, peanyes de personatges, peanyes dels jugadors,tokens....
• Requereix molt d'espai a taula, perquè no només ocupa espai el tauler... s'han de posar fitxes de personatges i cartes annexes que sobredimensionen el tauler per tres bandes.
• Com molts jocs cooperatius, pateix d'efecte líder. Pot quedar més o menys mitigat en les partides amb còmplice (per les suspicàcies que això genera).
• S'agraeix que l'art gràfic s'ajusti a l'estètica art déco dels anys 30 i el to semifosc general, però malauradament no ajuda massa al funcionament fluid del joc perquè visualment queda tot un xic empastat.

"10 Negritos és un joc 2 en 1: no deixa les mateixes sensacions si es juga amb còmplice que sense. Per a mi, la primera manera de jugar, molt més tensa i emocional, és clarament un 7,5 i la segona un 6... d'aquí el meu 6,8 final. Notes a part10 Negritos és un joc 2 en 1: no deixa les mateixes sensacions si es juga amb còmplice que sense. Per a mi, la primera manera de jugar, molt més tensa i emocional, és clarament un 7,5 i la segona un 6... d'aquí el meu 6,8 final. Notes a part, quan veiem jocs a les botigues segurament no ens aturem a pensar en les dificultats de tot el procés d'edició. Amb 10 Negritos hauríem de fer una merescuda excepció. Estem començant a recollir els fruits de petites i joves editorials (com Peká o Asylum) entestades a publicar producte autòcton peti qui peti. Però... serà això sempre possible i positiu per a totes les parts?" Sobre l’autor: Miquel Jornet (Gavà, 1979), és graduat en Animació Sociocultural amb formació en Educació Social,gamificació i processos creatius. També produeix el podcast RESERVOIR JOCS.