Anàlisi: Killzone 3

14 min

Tot i el desenllaç de Killzone 2, la guerra que enfronta les forces de la ISA amb els Helghast no ha acabat. Sev i Rico només han guanyat una batalla, ara els haurem d'ajudar a sortir vius del planeta Helghan.

Exclusiva PlayStation 3.

Gènere: Joc de trets en Primera Persona.

Desenvolupat per: Guerrilla Games.

Distribuït per: Sony Entertainment.

PEGI: 18.

Killzone es va convertir en un estàndard l’any 2004 quan Guerrilla Games va publicar el primer joc de la saga. En aquell videojoc de la consola PlayStation 2 ens vèiem immersos en una guerra entre dos exèrcits, els ISA, humans del planeta terra, i el dels Helghast, una societat totalitària escindida de la humanitat generacions enrere i que ha hagut de suportar la radiació al planeta Helghan, que els ha atorgat certes habilitats i ha causat la pèrdua total del cabell a la majoria dels habitants.

Durant l’E3 del 2005, Sony va mostrar un vídeo d'aquella primera part que va deixar bocabadat tothom i que posteriorment comportaria no poques crítiques. En el tràiler en qüestió era palesa una qualitat tècnica impensable en aquells temps, tant per als modelatges com per a les animacions i els efectes del foc i les explosions. Sony, per augmentar l’expectació, havia divulgat unes escenes totalment espectaculars i havia assegurat que aquell seria exactament l’aspecte final de Killzone 2.

Amb tot, el resultat final va ser força diferent, però tothom podia apreciar i reconèixer el gran esforç fet per Guerrila per tal de dur-nos un treball que s'acostés al màxim al tràiler de la fira de videojocs dels 2005. Pel que fa a la història, ens traslladava al país natiu dels Helghast, Helghan, un món fosc i gris dirigit per un dictador anomenat Visari. Un megalòman assedegat de poder que Sev i Rico, els protagonistes de l’aventura, mataven al final del videojoc.

En començar Killzone 3 som de nou a Helghan, però la situació és bastant diferent: Hi ha conflictes entre les diverses faccions polítiques del món inhòspit en el que es troben Sev i Rico, i sortir-ne no els serà gens fàcil. Per tal d'aconseguir fugir del maleït planeta hauran de creuar territoris plens de perill i hauran de combatre contra nous enemics. Una multitud d’experiències que els les faran passar magres.

El joc comença amb una introducció a mode de tutorial, ens trobem en una de les naus de l'exèrcit Helghast i encarnem un dels seus soldats emmascarats, amb la seva peculiar vestimenta i el seu armament. Mentre avancem entre els diversos compartiments advertirem fugaçment que d'altres soldats condueixen dos captius cap a una sala. Ens allunyarem de l'escena, però. Ens pertoca provar l’armament per tal de refrescar la memòria i assimilar els controls més bàsics del joc, com disparar mentre estem coberts, disparar a objectius llunyans. Un cop finalitzada aquest primera prova amb el control, ens ordenaran dirigir-nos a una cambra on trobarem un dels polític importants del moviment Helghast, que ens obligarà a afusellar els presoners que havien capturat prèviament. Ens hi acostem, els apuntem amb una pistola i... De cop i volta el personatge que representàvem es treu el casc i dóna a conèixer la seva identitat. Sota aquella esgarrifosa i sinistra aparença sorgeix el protagonista, Sevchenko, sorprenent mortalment els presents... I aquí acaba el pròleg del que serà la nova aventura del Sev i en Rico.

Així doncs, a primer cop d’ull sembla que l’argument ha guanyat força si el comparem amb la història narrada en el segon capítol. I l'espectacularitat de l'escena que hem descrit es manté al llarg de la modalitat d’un jugador. Hi havia rumors sobre la implicació de l’estudi de desenvolupament Naughty Dog en el procés de creació de Killzone 3, i la mà dels responsables de les aventures de Nathan Drake es nota en unes cinemàtiques més espectaculars que mai en la saga de Guerrilla, dignes de les pel·lícules d’acció més taquilleres de Hollywood, i també en un progrés més amè i variat en situacions. Els moments de càrrega, que en l'anterior capítol eren una constant, han estat aquest cop camuflats estratègicament sota escenes cinemàtiques, de manera que el jugador difícilment percebrà cap interrupció en l'acció.

Pel que fa al disseny d'entorns del joc, hi ha escenaris nevats, entorns urbans, una presa nevada, un complex espacial, una central d'energia instal·lada sobre el mar, i cal destacar que aquesta vegada hi haurà ocasió que ens veiem envoltats per plantes exòtiques en l'espessor d'una jungla. Es tracta d'uns paratges molt trencadors amb l’estètica de Killzone, un joc en el que fins ara era costum trobar-se rodejats per murs de formigó i ruïnes del que hauria estat, abans de la guerra, unes grans ciutats. En alguna de les missions haurem d'aconseguir passar desapercebuts aprofitant l'amagatall i la cobertura que ofereixen els elements de l'entorn per a poder acomplir el nostre objectiu.

Hi haurà nivells en els que haurem de fer ús d'exosquelets robòtics (també anomenats Mechas)Mechas per a salvaguardar els nostres companys al llarg d’un camí plegat de Helghast. També visitarem un complex enemic a la recerca d’un vehicle espacial per destruir una nau rival viatjant pel buit desfent-nos dels adversaris que ens volen abatre; viurem una experiència similar a la que a finals de l'any passat ens oferia Halo: Reach, tot i que en el joc de Bungie gaudíem d'una major llibertat de moviments, ja que pilotàvem personalment la nau. Aquí, en canvi, ens repartirem la tasca amb el nostre company i quan juguem sols serà la intel·ligència artificial la que guiarà el nostre caça. Tot i així, ens sentirem com Luke Skywalker perseguint Darth Vader mentre pilotem un X-wing.

Destaca una major elaboració de l'argument, la història està força millor narrada que la del segon capítol. Podrem conèixer tots dos bàndols en profunditat, cosa que permet, per una banda descobrir l'ocasional enfrontament entre Sev i Rico i els seus superiors quan les ordres els semblen inadequades, i de l'altra les disputes internes que la desaparició de l'Emperador Visari ha propiciat entre els alts comandaments Helghast. Se'ns presenta les forces de la ISA com a els salvadors de la humanitat. Sens dubte es poden establir dos obvis paral·lelismes amb la realitat. Per un cantó, les forces armades humanes exterioritzen tant la seva preparació amb accions heroiques com la seva prepotència en cadascuna de les seves frases, de manera que la semblança entre “ISA” i “USA” no sembla gratuïta. Per altra banda, els Helghast són forts, vigorosos i decidits a assolir la seva finalitat: esborrar els humans de l’univers. L'estat totalitari, els seus símbols i les seves banderes resulten prou properes a l'aspecte de la parafernàlia del Tercer Reich, i el líder, de clara inspiració hitleriana, condueix amb mà de ferro tot el poble Helghan, que el contempla amb devoció.

L’inconvenient més gran de la narrativa de Killzone 3 és, possiblement, la falta d’originalitat en el guió, que posa sobre la taula un plantejament ja vist en d'altres videojocs i pel·lícules. Uns pèrfids imperialistes volen acabar amb la humanitat i ho els herois de la llibertat ho han d’impedir. Pocs girs argumentals ens trobarem al llarg de la modalitat d’un jugador. No hi ha gaires motius per a repetir-la, exceptuant els trofeus que ens atorgaran al superar la campanya en determinats nivells de dificultat o l’opció de jugar en mode cooperatiu. Un mode optatiu però limitat: Els qui vulguin jugar Killzone 3 amb un amic ho hauran de fer en una mateixa consola, la inclusió d’un mode cooperatiu en línia continua essent un desig insatisfet per part dels seguidors de la saga i una assignatura pendent per part de Guerrilla i Sony. A més, si l’usuari no posseeix un monitor o televisió d’una mida considerable, l’experiència de joc a pantalla partida, com en d'altres títols similars, resulta més aviat poc satisfactòria.

La saga Killzone i la seva desenvolupadora són coneguts pel seu alt nivell tècnic i la obsessió de brindar un caràcter gràfic fora del comú respecte al que ens habituen altres companyies que dissenyen un estil de joc similar. A la consola PlayStation 3 potser Call of Duty és l'única franquícia que hi pot rivalitzar, ara mateix, amb Killzone 3, però la saga de Guerrilla surt com a gran vencedora de la comparació, tant a nivell tècnic i gràfic. És veritat que els darrers Call of Duty, Modern Warfare 2 i Black Ops, mostren unes campanyes cinematogràfiques i espectaculars amb uns efectes que fan escruixir qualsevol jugador, però si ens aturem a fixar-nos-hi detingudament, ens adonarem que Killzone 3 resulta un joc més lent, però presenta un treball artístic més elaborat i variat: cada planta o petita flor té vida, les partícules resultants de les explosions ballen pel perímetre de deflagració mogudes pels corrents d’aire, el moviment d’una bandera en un paratge desolador... Cada tret d'arma té el seu pertinent efecte en el paisatge, un impacte d'un projectil pot fer saltar un tros de mur o pot abonyegar una tanca fins a fer-la caure. El joc no arriba, no obstant, a l'obsessió per la veracitat de Battlefield: Bad Company o la seva continuació; aquí s'imposen l’espectacle i els efectes atractius per davant del realisme.

No tot han de ser elogis, però, ja que hem observat una certa deixadesa en les textures, un apartat prou important. Simplement atansant-nos a una superfície apreciarem una textura plana i sense relleu, com si hi manqués un cert volum. Pot semblar irrellevant, en relació a l'alta qualitat de tot el conjunt, però una major atenció en aquesta qüestió hauria acabat de fer totalment versemblants i realistes els escenaris. Una altra de les pegues més vistoses és la falta d’una sincronització labial correcta en les cinemàtiques entre moments de joc; quan enfoquen un dels protagonistes podem apreciar una desincronització sensible entre les veus dels personatges i els moviments facials. Per descomptat, els petits errors no embruten un dels apartats gràfics més potents del moment.

És coneguda la intenció de Sony de dur el 3D al màxim de dispositius possibles, és per això que Killzone 3 incorpora una modalitat tridimensional, com també va fer Activision amb Call of Duty: Black Ops. Un efecte,que resulta gairebé increïble, potser encara més espectacular si fem, alhora, ús de PlayStation Move, ja que el dispositiu de control permet que la interactivitat amb l'espai virtual en tres dimensions resulti molt natural. Podria fer-se cansat, però no se’n fa gens. Altrament, remarquem que passada una horeta, o fins i tot abans, ja no resulta tan espectacular i voldreu retornar al joc en “2D” de tota la vida. Es tracta d'un annex que val la pena explorar si teniu la sort de posseir un monitor o un televisor compatibles.

La intel·ligència artificial de la que fan gala hostils i companys es bastant elevada, però en determinades condicions tindrem la sensació d’estar sols davant l’amenaça Helghast i haurem de ser nosaltres els qui traguem les castanyes del foc per a capgirar la situació. És cert que es tracta d'això, però en alguns moments hi ha missions que es poden complicar bastant. Els enemics ens perseguiran i no descansaran fins a capturar-nos, i si ho fan no ens mataran de cop; estarem uns segons en un estat crític esperant que un company pugui donar-nos un cop de mà. Si finalment no pot arribar-nos ajuda, sigui per l’aglomeració d’enemics a la zona o sigui pel perill que suposa per ells mateixos apropar-se'ns, ens caldrà repetir de nou el fragment pertinent.

Hi va haver un bon grapat de queixes pel control que tenia Killzone 2. Era palpable un retrocés notori i bastant molest en la reacció del protagonista a les nostres ordres. Arribant, a vegades, a desesperant al personal. En aquesta edició, els problemes de control han estat solucionats, i fins i tot s'ha afegit una nova forma de control, per mitjà del perifèric Move, del qual hem parlat ja breument.

És veritat que el control clàssic és el més adient per els jugadors assidus a la mecànica dels shooters en consola, però aquest nou estil de control suposa un repte als jugadors veterans i pot resultar atractiu per a aquells jugadors que no són especialment destres en el control de jocs de trets en primera persona. Amb una interfície com la de Time Crisis, on la mira es mou en la direcció en la que apuntem amb Move i no es manté fixa al centre de la pantalla, com en la majoria de shooters, hem de matar els Helghast que creuïn per la nostra línia de foc, se’ns presentin davant, o puguem divisar des de la nostra posició, ocultant-se en algun indret protegit de l'escenari o esguardant-nos des d'una posició elevada. Per altra banda, Sony ha llançat al mercat un adaptador per al seu controlador amb forma de metralladora per tal que tinguem la sensació d’estar equipats i armats de debò. Resulta discutible l'emplaçament de la palanca de control, perquè el seu posicionament dificulta la mobilitat del personatge. Una alternativa atractiva que us instem a provar, perquè permet un major realisme que no pas el control amb el comandament tradicional.

Per últim, tot i que amb una presència en escena bastant anecdòtica, hi ha les possibilitats del sixaxis, el giroscopi que incorpora el comandament DualShock 3, i que darrerament molt poques desenvolupadores exploten realment. Aquí no té pas una presència destacada, però hi apareix en certs moments, com en la programació d’una mina per a travessar parets gruixudes o enderrocar bigues mestres amb la intenció d’ensorrar un edifici. També emprarem aquest mètode quan usem les rodes o palanques habilitades per obrir portes.

Al llarg de l’aventura, i les demés modalitats extra, ens acompanyarà una banda sonora composta per Joris de Man, responsable també de les bandes sonores de Killzone 2, N+ i Scrap Metal. Entre les simfonies concebudes pel compositor en destaquem una d'especialment bella, titulada “And Ever We Fight On” que mescla instruments de corda i vent amb l'acompanyament puntual de veu. Es tracta, realment, d'una melodia molt dolça que desentona amb el plantejament de Killzone 3 però que, a la vegada, aconsegueix encabir les emocions i sentiments que desprèn el videojoc i el conflicte que s'hi narra.

Els efectes sonors també s’aprecien molt bé, les explosions, que són un constant al llarg de l’odissea d’en Sev i en Rico, fan que ens mostrem atents i insegurs davant de qualsevol situació. Els crits i les declaracions d’odi visceral que profereixen en contra nostre els Helghast són un acompanyament continu. També per part dels ISA podrem escoltar insults i les paraules malsonants que Hollywood ens ha convençut que deuen ser típiques dels exèrcits. Gaudirem de tota mena de malediccions en una gran varietat d’idiomes: anglès, francès, castellà, alemany i un llarg etcètera.

La modalitat multijugador és una altra part amb gran presència a Killzone 3. No aporta gaire res al que ja s’ha vist en el que portem de generació. Però hi ha una mala notícia pels aficionats a les modalitat online amb molts jugadors. A Killzone 3 el límit de jugadors ha disminuït fins a un total de vint-i-quatre, vuit menys que els del seu predecessor. Ha estat en fi de bé, ja que hi va haver certes queixes per la densitat de jugadors que poblaven els nivells multijugadors.

Gràcies a aquesta reducció del nombre de jugadors, ja no tindrem la sensació de trobar-nos en una llauna de sardines virtual. Els vuit mapes que conformen el mode online, que van des d’una presa enmig del mar a un cementiri, estan dissenyats amb coherència i rigor, i resulten més amples i amb un major recorregut que no els del joc anterior, cosa que facilita que cadascú pugui aplicar la seva mecànica de joc particular sense tants impediments i decideixi des de quina alçada pot assetjar els contrincants o quina és la via que permet escapar amb més seguretat.

Disputarem les nostres escaramusses en tres modalitats, Guerrilla Warfare, Warzone i Operations, complementats amb una quart mode, únicament d'entrenament, anomenat Botzone, que permet familiaritzar-se amb els mapes i armament disponible, en el qual ens enfrontarem a bots, personatges controlats per la consola.

Operations és la modalitat més cinematogràfica respecte de les altres dues. Planteja una escaramussa on els protagonistes som els jugadors, hi podrem veure petits vídeos que expliquen el transcurs del moviment i els resultats. Per exemple, si no aconseguim executar el pla establert, jugant el paper del ISA, ens veurem reprimits pels soldats Helghast. Altrament, els objectius canviaran al mateix temps que avancem en el combat. En algunes ocasions haurem de defensar una localització en concret, en d'altres ens caldrà robar uns minerals necessaris per a fer funcionar la maquinària. Dóna la sensació que ens trobem en una guerra en la qual hem d'improvisar el següent pas.

Guerrilla Warfare proposa una forma de joc totalment coneguda pels experts en el gènere i fàcil d’assimilar i comprendre pels nouvinguts. Ens proposen un enfrontament, on hi participen setze jugadors, de l’estil Team Deatchmatch, on hem d’eliminar el major nombre de contrincants abans que finalitzi el temps. El màxim al·licient que presenta aquest mode és la possibilitat d’aconseguir punts d’una manera senzilla.

I per últim trobem Warzone. El mode més innovador dels que es presenten des d’un inici en el joc. Els objectius canvien a mesura que els complim. Alguns ens obligaran a capturar una zona determinada, altres a fer explotar unes instal·lacions, robar un micròfon i donar a conèixer la ideologia del bàndol que estem encarnant, eliminar adversaris...

Un dels trets més característics dels últims jocs enfocats en el joc en xarxa, és la facultat d'ampliar i millorar l’armament o habilitats que posseïm en el nostre ego virtual, i això també ha estat implementat a Killzone 3. Com ja hem tingut ocasió de comprovar a la franquícia Call of Duty, aconseguim millorar el nostre arsenal i la nostra força i agilitat per mitjà de la puntuació obtinguda en les partides i dels “Unlock Points”. Hi ha un total de quaranta cinc rangs. Podrem desblocar armament: fusells, escopetes, revòlvers etcètera, que es divideix en cinc classes de personatge, tàctic, metge, enginyer, franctirador o soldat d’assalt. Cadascuna d'aquestes classes té les seves pròpies eïnes i destreses que les fa úniques. Cada classe es juga d’una forma diferent i són necessàries totes per a formar un equip competitiu, un aspecte que resulta ideal per a equilibrar els clans, de manera que els aficionats a crear grups online per a competir d’una forma professional estan d’enhorabona. Pensant en ells, Guerrilla també ha afegit aquest mode una pestanya que simplifica la creació i organització de grups de jugadors.

També és cert que, en bona mesura, a Killzone 3 hi manca la innovació. És tangible l’esforç que ha fet Guerrilla per a diferenciar-se de la resta d’opcions disponibles, però potser les tres modalitats de joc online resulten ser poques i és fàcil cansar-se i tenir una sensació de monotonia en jugar-hi. Els vuit mapes que de moment podem jugar online queden un pèl curts, per això des de Guerrilla han assegurat que més endavant n'augmentaran el nombre, mitjançant el contingut addicional i la plataforma PlayStationNetwork. La faceta online és un atractiu més del joc, i resulta prou intens, però de moment, a l'espera del que més endavant pugui oferir Guerrilla Games, no sembla que el joc en xarxa del seu darrer treball hagi de passar a la història, per molt que els elogis a la modalitat principal estiguin ben justificats.

Guerrilla ha perfeccionat el producte per a marcar una nova fita en els shooters, sobretot en la secció tècnica, però que beu d’altres shooters. Però no es limita a ser un FPS, implementa totes les possibilitats de control disponibles a la consola de Sony com el Move i el Sixasis per a fer una experiència gratificant i diferenciada. L’espectacularitat és un altre característica que cal destacar i a valorar. Killzone 2, tot i el seu imponent aspecte, resultava ser insípid en la narració i execució de la campanya, on minvava l'interès del jugador en la història degut als paisatges grisencs i a les situacions que vivíem. En la tercera entrega no es dóna en cap moment aquest problema, la inclusió de l'exosquelet o del coet propulsor donen al joc una verticalitat molt ben aconseguida i que explota altres formes de realitzar les missions. Aquest aspecte, la seva impressionant qualitat tècnica i el control per mitjà del perifèric Move, aconsegueixen que Killzone 3 destaqui sobre la resta.

El millor

  • Un nivell tècnic de primeríssim nivell.
  • Jugar amb el Move i sentir-se un verdader soldat de les forces ISA.
  • Varietat d’escenaris i situacions.
  • Una història més treballada que l’anterior.

El pitjor

  • Usa elements ja vistos en d’altres jocs del mateix estil.
  • El mode multijugador pot resultar monòton al jugar-hi uns quants dies
  • Que no tothom s’animi a provar el control amb el perifèric Move, cal ser més oberts!

“Una aventura que destaca sobre la resta gràcies a la gran adaptació en els controls i la posada en escena d’una tecnologia com el 3D”.

stats