Anàlisi: Assassin’s Creed Revelations

8 min

Ara que ja ha estat anunciat un nou episodi de les aventures de Desmond Miles i els seus avantpassats, del que ja n'hem publicat un avanç

Versió analitzada:Play Station 3. Versió analitzada:

Gènere:Sandbox /Acció en tercera persona.

Desenvolupat per: Ubisoft Montreal.Desenvolupat per:

Distribuït per: UbisoftDistribuït per: .

PEGI:18.PEGI:

Un dels principals objectius que ha intentat aconseguir Ubisoft amb aquesta franquícia es atorgar una bona ambientació històrica i contextual a les seves obres, representar de forma fidedigna quin era l’estil de vida i la pauta de comportament de les societats aparegudes a cada un dels títols. A Assassin's Creed Revelations abandonem la Roma renaixentista que tants bons moments ens va oferir a l’anterior edició i ens endinsem a la ciutat de Constantinoble, coneguda a l’actualitat com a Istanbul, dins un context molt determinat, concretament l’any 1511. Un dels aspectes que diferencien notablement aquesta entrega es l’ús d’una paleta de colors amb un gran nombre de tonalitats càlides; abandonem la grisor de les entregues anteriors, un canvi que obeeix a la gran influència oriental que caracteritza la ciutat on tenen lloc els esdeveniments. Com passa a totes les entregues d’aquesta saga, els principals monuments emblemàtics de la ciutat estan representats de forma fàcilment recognoscible i amb gran detall, hi destaquen la torre de Gàlata, un dels punts més alts del mapejat i la característica ermita de Santa Sofia, un punt de referència constant a l’horitzó de la ciutat d’Istanbul.

Un dels principals pretextos que ens incentiven a gaudir l’experiència d’aquest joc és, per una banda, endinsar-nos dins el conflicte entre templers i assassins i aconseguir resoldre el gran nombre d’incògnites que se’ns han presentat a les edicions anteriors i, per l’altra, jugar l’ultima aventura d’Ezio Auditore, amb tota la càrrega sentimental que això comporta.

Dins aquest títol se’ns presenta un Ezio d’edat avançada, cosa que intensifica el sentiment d’empatia vers un personatge a qui hem acompanyat durant els esdeveniments més importants que han marcat la seva vida com a membre de l’ordre dels assassins, des dels successos que han tingut lloc durant la seva adolescència fins a les batalles més impressionants contra els caps visibles de l’orde dels templers, passant per les seves experiències amoroses. Al mateix temps, aquest ja vell Ezio es caracteritza per una maduresa de la que mai abans no havia fet gala, el nostre protagonista ara és savi i reflexiu, està de tornada de tot i cansat d’una vida plena de peripècies impossibles i extraordinàries.

Entre les vivències del personatge italià se’ns intercalen els successos més importants de la vida d’Altair, coneixerem així què va passar amb l’assassí sirià després dels esdeveniments que van tenir lloc al primer joc de la franquícia, sens dubte un dels principals reclams comercials que ens incentiven a jugar aquest títol.

El joc se’ns presenta amb una formula certament continuista, una jugabilitat plana amb una corba de dificultat inexistent: tota persona que hagi jugat a les edicions anteriors de la saga Assassin’s Creed s’adaptarà de forma quasi immediata al control d’aquest títol. Aquesta aparent manca de novetat pot esdevenir un punt negatiu, ja que l’aparició d’alguna sorpresa en l’apartat jugable o alguna millora de pes hauria estat saludable a aquestes alçades de la saga i els pocs elements nous que se’ns presenten són benvinguts, però no tenen una entitat destacable. Tot i així, si visualitzem la saga amb perspectiva podem apreciar com s’ha abandonat la jugabilitat arcaica que caracteritzava el primer títol de la franquícia i veiem com cada cop ens acostem més a un sistema de joc més refinat i divertit, que ens ofereix una gran varietat de fórmules per perpetrar els nostres assassinats.

Dins de l’armament del nostre assassí trobem una novetat de pes, les bombes, introduïdes pel carismàtic Piri Reis, famós cartògraf turc. Aquesta incorporació a l’arsenal del nostre personatge farà, per una banda, que puguem elegir els materials amb els que volem fabricar els nostres explosius, i per altra, també podrem escollir si volem emprar els explosius per destruir els nostres enemics o bé en fem ús per improvisar tècniques dissuasives que ens ajudin a acostar-nos als objectius sense ésser descoberts. Les bombes seran un recurs armamentístic que agrairem i que atorga un gran nombre de possibilitats estratègiques noves.

Encara pel que fa a l’armament personal, destaquem que ja no trobem dues fulles ocultes sinó que una d’elles dóna pas al ganxo, un element que millora l’escalada del nostre personatge i ofereix noves maneres d’assassinar. Enfilar-se als monuments de Constantinoble fent ús d’aquest giny es converteix en un plaer.

Un altre aspecte que s’ha millorat dins el títol es el desenvolupament dels nostres aprenents d’assassí, un element que va aparèixer com a novetat dins l’anterior joc de la sèrie, Assassin’s Creed Brotherhood, que també podeu trobar analitzat a Ara VaDeJocs, i que oferia unes possibilitats fins llavors inèdites. Podem assignar cadascun dels assassins a una torre determinada, si eliminem prèviament el capità templer que la custodia, un cop aquest ha estat assignat de forma aleatòria, els nostres oponents podran llançar atacs contra la nostra torre, s’iniciarà així un combat contra els enemics que emula els populars jocs d’estil tower defense. Al principi això crida l’atenció, ja que es tracta d’una novetat jugable però a mesura que dediquem hores al títol, aquest minijoc es pot convertir en quelcomtediósi repetitiu, ja que l’acció és sempre la mateixa. Un cop hem enviat els nostres aprenents a diferents punts del món i han adquirit l’experiència suficient se’ns desbloquejarà una missió de mestre assassí en la que, si acompleixen certs objectius, podrem atorgar la màxima qualificació als nostres aprenents.

Hem parlat d’Ezio Auditore i d’Altair, i ens falta parlar d’un dels personatges que completen el triumvirat assassí present a aquest joc. Com hauran intuït els seguidors de la sèrie, aquesta presència fins ara elíptica no és altra que la de Desmond Miles, l’assassí del segle XXI, descendent dels altres dos personatges, que intenta esbrinar el motiu de la seva existència i intenta respondre a les incògnites que se li han anat presentant al llarg del desenvolupament de les aventures prèvies. Doncs bé, aquí trobem una altre novetat jugable, ja que dins de la modalitat independent en la que controlem aquest personatge abandonem la vista en tercera persona i se’ns presenta una càmera molt semblant a la que emprem en molts shooters, una visió en primera persona. Aquest canvi de perspectiva aspecte crida l’atenció, ja que, emulant al joc Portal, se’ns presenten una sèrie de desafiaments intel·lectuals que s’han de resoldre per esbrinar quina va ser la infantesa de Desmond i com aquesta va marcar de forma clara la seva personalitat.

En l’apartat tècnic trobem una sèrie d’errors que no dificulten directament l’experiència jugable però que s’haurien pogut resoldre o pal·liar en bona mesura. Apreciem un cert efecte de tearing de forma constant, que podem apreciar tant en els escenaris com en els personatges, un problema tècnic que acompanya la saga des dels seus inicis. També apreciem problemes de popping i algun error en el motor de físiques.

Assassin’s Creed Revelations no disposa només de modalitat per a un jugador, també hi trobem un cuidat mode online, millorat en relació a l’anterior entrega, en la que va debutar aquest afegit. Es tracta d’una modalitat força addictiva, que consisteix a eliminar altres jugadors, obtindrem bonificacions en funció de la nostra excel·lència a l’hora d’executar els nostres contrincants. Trobem els modes propis de les modalitats en xarxa d’un joc de trets convencional amb apartat online, com poden ser assassinat individual o assassinat per equips. Un afegit de pes que allargarà la vida d'aquesta aventura de forma notable. Segurament, un mode cooperatiu online hauria conferit al joc una nova dimensió i intuïm que podria ser afegida dins futures entregues.

La duració d’aquest joc és un punt positiu ja que ronda les trenta hores, molt per sobre d’altres títols AAA orientats a l’acció que estan apareixent actualment. En canvi, en el pol oposat ens trobem de nou un element sempre polèmic, l’eventual afegit de continguts descarregables de pagament. Un cop més, ens demanem si es ètic cobrar 10 € per unes característiques que gairebé no aporten cap novetat ni jugable ni argumental, i ens preguntem si aquests continguts no podien haver estat ja inclosos dins el disc a l’hora de treure’l al mercat.

En conclusió, ens trobem davant un joc totalmentcontinuista, dirigit a totes les persones que gaudeixen d’aquesta magnifica saga que va aparèixer l’any 2007, una franquícia que amb el pas dels anys ha anat millorant de forma notable.

El millor

  • La recreació de la ciutat de Constantinoble
  • L’aparició de les bombes dins l’arsenal
  • Acompanyar Ezio en la seva darrera aventura
  • La inclusió del ganxo
  • El mode online

El pitjor

  • Errors tècnics injustificables en un títol amb els seus valors de producció
  • L’aparició de DLC abusiu
  • Corba de dificultat inexistent
  • Alguns errors d'IA

"Si has gaudit amb les entregues anteriors, aquest és un títol recomanable que ofereix més del mateix. No és un joc que busqui revolucionar el sector, ni ser un exponent tècnic ni gràfic, simplement dona resposta a unes incògnites que s’han anat creant i incentiva la inquietud dels jugadors per a conèixer més sobre aquest univers. Es tracta d’un joc notable, que no arriba a l’excel·lència però que oferirà una bona experiència de joc amb una durada que justifica la seva compra". Sobre l’autor:Joan de Buen (Barcelona, 1991), és músic i estudiantd'història a la universitat de Barcelona.

stats