Anàlisi: Assassin’s Creed: Brotherhood

10 min

Torna Ezio Auditore i ho fa convertit ja en el líder de l’orde dels Assassins. En aquesta tercera entrega disponible per a Xbox360, PS3 i PC, l’acció se situa a Roma i enllaça directament amb el final de la segona part. Entre les novetats destaquen la possibilitat d’entrenar ciutadans perquè ens donin un cop de mà amb les missions i també la incorporació d’un espectacular mode online, molt entretingut i addictiu.

Versió analitzada: Playstation 3.

Gènere: Aventura. Acció en 3ra Persona.

Desenvolupat per: Ubisoft Montreal.

Distribuït per: Ubisoft.

També disponible a:Xbox 360 i PC.

PEGI: 18.

L’any 2007 l’equip d’Ubisoft Montreal va llançar al mercat la primera part d’una nova franquícia: Assassin’s Creed. Explicava la història de Desmond Miles, un jove de la nostra època que havia estat segrestat per Abstergo, una misteriosa empresa dominada pels Templers. L’objectiu dels segrestadors era utilitzar un aparell anomenat Ànimus per tal de rastrejar en la memòria genètica de Desmond fins a recuperar els records d’un avantpassat seu que va viure a Terra Santa, en plena època de les Croades. Així doncs, durant bona part del joc ens posàvem en la pell d’Altaïr Ibn-La’Ahad, membre de l’orde secreta dels Assassins, els eterns rivals dels Templers.

La mecànica de joc, salvant les distàncies, era la pròpia dels sandbox com poden ser els de la saga Grand Theft Auto de Rockstar. Això sí, amb força menys llibertat però amb la possibilitat de desplaçar-nos a diferents nivells del terra i grimpar per les teulades. És a dir, una mena de barreja entre el mapejat dels GTA i el sistema de joc acrobàtic i lluites cos a cos dels Prince of Persia.

Tècnicament el joc va deixar a tothom bocabadat: la recreació de ciutats com Jerusalem, Damasc o Acre, era espectacular i plena de detalls. A més també ens prometia una interacció amb els personatges no controlables tampoc mai vista fins aleshores. De fet se suposava que aquests personatges s’adaptaven i reaccionaven a la nostra forma de jugar. Aquests dos punts, sumats a un guió ben elaborat i un doblatge més que correcte, van ser els punts forts d’Assassin’s Creed. Malgrat tot, el joc no va aconseguir satisfer els jugadors. El problema? Doncs que l’esquema de joc era excessivament repetitiu i es limitava a la mecànica d’anar a buscar un objectiu-cercar informació-assassinar l’objectiu. I així durant tot el joc.

Des d’Ubisoft Montreal, lluny de llançar la tovallola, van decidir prendre nota de les crítiques dels usuaris. Així, a finals de l’any 2009 va veure la llum Assassin’s Creed II. La història tornava a centrar-se en en Desmond Miles i tornava a submergir-nos en el seu ADN. En aquesta ocasió però, l’acció es traslladava a l’Itàlia renaixentista de la mà d'Ezio Auditore da Firenze, un altre avantpassat de Miles.

Per tal de dotar el joc d’una major varietat s’hi van incloure noves submissions, com per exemple curses, entrega de cartes o pallisses. Van agafar molt més pes els personatges secundaris, entre els quals cal destacar l’ajuda inestimable de l’inventor Leonardo da Vinci. També van fer acte d’aparició noves armes i combos de lluita o fins i tot un senzill sistema de gestió de recursos que ens permetia anar-nos enriquint i comprant millores tant per al nostre personatge com pel nostre quarter general.

Aquesta vegada l’acollida dels usuaris va ser bastant més favorable i les puntuacions que va aconseguir el joc van ser més que notables en general. Tot i així, l’equip d’Ubisoft encara ens deparava una mala passada: Per desbloquejar alguns fragments del joc, la companyia va recórrer a continguts descarregables de pagament. Això va provocar les ires de no pocs jugadors que es queixaven d’haver comprat un producte incomplet.

La sorpresa va arribar quan l'equip d'Ubisoft Montreal va anunciar que la tercera entrega de la franquícia arribaria en poc més d’un any. De nou, els usuaris es van posar les mans al cap pensant-se que, en realitat, es tractaria d’una mena d’ampliació de la segona part. De fet, aquests temors van semblar confirmar-se quan la companyia va dir que es reprendria la història d’Ezio Auditore.Finalment a finals de 2010 ha vist la llum Assassin’s Creed: Brotherhood. Serà realment l’entrega definitiva que esperaven els aficionats? Vegem-ho.

La història d’aquesta tercera entrega comença just on es va acabar l’anterior joc. Ezio arriba fins a Roma a la recerca del misteriós fruit de l’Edèn i, si bé a Assassins Creed II només podíem visitar un petit segment del Vaticà, a AC: Brotherhood disposarem de tota la ciutat per a recórrer-la d’una banda a l’altra, fins a trobar allò que cerquem. Ara bé, com és lògic, Ezio no estarà sol sinó que l’acompanyaran vells coneguts de l’anterior entrega com Maquiavel, la Guineu i també l’entranyable inventor i home renaixentista per excel·lència, Leonardo Da Vinci.

Ara bé, no us penseu que tot el protagonisme recau en Ezio. En aquesta tercera part, el paper de Desmond Miles és molt més destacat i hi haurà força moments en què el controlarem a ell per tal desbrinar més detalls de la persecució a què està sotmès per part d’Abstergo.

AC:Brotherhood no es limita a recollir la l’esquema de joc de la segona part sinó que hi afegeix notables millores: a les clàssiques submissions d’assassinats o curses, s’hi afegeixen reptes per a cadascun dels tres gremis que apareixen en el joc: lladres, cortesanes i cavallers. Això farà que puguem practicar les noves habilitats que apareixen en el joc i aprendre a utilitzar-les totes. A més, ara, cada missió que realitzem anirà acompanyada d’un requisit que, en cas d’acomplir-lo, ens recompensarà amb una major sincronització. Si bé és cert que no serà imprescindible realitzar-lo, si que ens garanteix una major varietat a l’hora de resoldre les missions.

A AC: Brotherhood també hi fan acte d’aparició noves armes com la ballesta, enginys com el paracaigudes, la possibilitat d’anar a cavall per tot el mapa, la introducció d’armes secundàries en l’execució d’alguns combos o una de les més destacables, la incorporació d’aprenents d’assassins que podem entrenar i fer pujar de nivell per tal que ens ajudin durant les missions. Ah! I no ens podem oblidar de l’aparició de noves invencions del nostre bon amic Leonardo da Vinci, que se sumen a l’ala delta vista en la segona part.

Com dèiem abans, a nivell d’escenaris l’acció se centra només en la ciutat de Roma però val a dir que l’extensió del mapa és força més gran que la d’anteriors entregues. A més, en moments puntuals revisitarem Florència o Venècia i també anirem fins a nous indrets com Viana.

A banda del mode història principal, en qualsevol moment de la partida també podem aturar el joc i practicar una mica les nostres tècniques en un apartat d’entrenament virtual. Com a incentiu per provar aquest mode, l’equip d’Ubisoft Montreal ens ha preparat alguna sorpresa en forma de “cameo” de personatges d’altres jocs, sempre i quan superem alguns dels reptes que ens proposen.

Però sense cap mena de dubte, la joia de la corona d’ AC: Brotherhood és el nou multijugador online. El cert és que es tracta d’un mode original, fresc, innovador i entretingut. Consta de diverses modalitats: La primera és Es busca i consisteix en un tots contra tots –amb un màxim de vuit jugadors- en què som, alhora, botxí i víctima. El mapa on es desenvolupa la partida es troba ple de personatges no controlables caracteritzats com els vuit jugadors. Així doncs, es tracta d’esbrinar quin dels múltiples personatges que veiem a la pantalla és el nostre rival, fixant-nos sobretot en conductes estranyes i guiant-nos per una brúixola que hi ha a la part inferior de la pantalla i que s’il·lumina quan el nostre adversari és a prop. Per altra banda, també hem de fugir del nostre assassí, que pot camuflar-se perfectament entre la multitud.

A partir d’aquí, els altres modes de joc són variacions d’aquest amb elements afegits. A Caça humana formem parella amb un altre jugador i ens hem d’encarregar d’eliminar una altra parella. A Aliança la mecànica és similar però en comptes de dos equips n’hi trobem tres. Robatori de cofres també consisteix en formar equip però l’objectiu passa per arrabassar una sèrie de cofres a la parella rival.

Per incrementar la diversió, a mida que pugem de nivell anem guanyant noves habilitats que podem utilitzar com millor ens convinguin: bombes de fum per atordir els rivals, una pistola per matar a distància, o fins i tot la possibilitat de transformar un grup de personatges no jugables en el nostre personatge, posant-ho més difícil al nostre perseguidor.

Tot això està molt bé, però i a nivell tècnic com respon el joc? Doncs bé, tal i com ja passava amb la primera i la segona entregues, AC: Brotherhood té una qualitat gràfica impressionant: la ciutat de Roma hi apareix recreada amb tot luxe de detalls i els personatges –especialment els que tenen un paper rellevant en la trama- estan modelats de forma exquisida.

Ara bé, no tot és de color de rosa: un dels problemes que arrossega de les dues parts anteriors és l'anomenat “popping”, és a dir, aquells elements de l’escenari que ens apareixen del no res a mida que avancem cap a l’horitzó. No és massa greu però enterboleix una mica la immersió en el joc. Tampoc acaben d’acomplir al cent per cent les cinemàtiques –realitzades amb el motor del joc, això sí- ja que els rostres i les mans dels personatges perden una mica de detall.

Pel que fa a l’apartat sonor, no hi ha res a criticar. Les melodies que acompanyen el joc encaixen perfectament en l’acció. Sovint ni ens n’adonarem que hi són presents, però es faran notablement visibles quan cal remarcar alguna escena especialment impactant. En canvi si que cal lloar la gran tasca de doblatge que s’ha fet. Les veus encaixen molt bé amb els personatges i la interpretació és francament convincent.

Tal i com us comentàvem, AC: Brotherhood és, sense cap mena de dubte l’entrega més completa de les que s’han llançat al mercat però... Ha aconseguit esmenar tots els errors de les dues parts anteriors? Arribats a aquest punt –i a l’espera de com s’esdevinguin els futurs moviments per part d’Ubisoft– podem dir que sí.

Prenent nota de les irades reaccions dels jugadors sobre els continguts descarregables, sembla que de moment la companyia ha après la lliçó. I és que en els pocs mesos que el joc porta al mercat, ja han aparegut diversos DLC completament gratuïts: La conspiració de Copernic orientat al mode d’un jugador i que allarga la història principal amb una sèrie de missions relacionades amb el famós astrònom, i els Project Ànimus 1.0 i 2.0, dues millores per al multijugador, amb nous mapes i modes de joc.

Tot i així, l’excepció a aquesta gratuïtat ha arribat amb La desaparició de Da Vinci un pack descarregable per uns 10 euros, que inclou millores tant per a la història principal com també pel multijugador. I val la pena gastar-se aquesta quantitat? Doncs això va a l’elecció de cada jugador: Les noves missions per al mode d’un jugador ens proporcionen aproximadament una hora més de diversió, i ens proposen anar a la recerca del nostre amic Leonardo Da Vinci que ha estat segrestat pels Templers.

En l’online disposarem de quatre personatges més –arribant a un total de 21-, un mapa ambientat a l’Alhambra de Granada i un parell de modes de joc nous. El primer és el d’Escorta en què un grup de jugadors haurà de protegir a un objectiu mentre que els rivals l’intentaran assassinar. L’altre és el d’Assassinat, una autèntica orgia de sang, ja que la mecànica és similar a la de Es busca però amb la diferència que no tindrem un objectiu preassignat sinó que serem lliures d’escollir-lo entre els 6 i 8 jugadors restants, mentre fugim de tots ells alhora.En definitiva, que haurem d’esperar a veure com es plantegen la seva estratègia comercial els nois d’Ubisoft i, en cas que llancin més continguts de pagament, veure si valen la pena o no.

El millor

  • Major varietat que en les entregues anteriors: Entrenament virtual, escola d’assassins, reptes a les missions...
  • El mode online: molt entretingut i que allarga la rejugabilitat fins a l’infinit.
  • Un doblatge molt correcte.

El pitjor

  • L’excessiu popping.
  • En les cinemàtiques disminueix una mica la qualitat gràfica.
  • La història d’Ezio ja no dóna per gaire més. Tot i així, estem frisant per saber on ens durà la propera entrega.

"Diuen que a la tercera va la vençuda, i en aquest cas no podria ser més cert. Assassin’s Creed Brotherhood és la millor i més completa de les tres entregues aparegudes fins el moment en consoles de sobretaula. El mode online es la cirereta del pastís i sembla que ha arribat per quedar-se". Sobre l'autor: Berenguer Costa (Navàs, 1979) és llicenciat en Periodisme i actualment col.labora al programa "Avui Toca" de Catalunya Ràdio, que s'emet els dies festius intersetmanals.

stats