Anàlisi: 1911 Amundsen vs. Scott

6 min

El joc 1911 Amundsen vs. ScottPedro SotoVerkami3.500€ 1911 Amundsen vs. Scott

Dissenyador:Perepau Llistosella. Il·lustrador: Pedro Soto. Editat per:Looping Games. Nombre de jugadors:2. Edat suggerida: a partir de 10 anys. Temps de partida:20 minuts. Mecàniques de joc:Cursa, gestió de mà, planificació i interacció amb l'adversari.

MIQUEL JORNET | Gavà Crear un joc no és fàcil, i arribar a publicar-ho encara ho és menys. Aquesta és la història d'aquest títol que, per sort, no ha arribat a quedar-se en un calaix. Tot comença quan en Perepau Llistosella es posa uns determinats reptes (de fet, l'autoimposició de reptes és la base de molts processos creatius d'èxit): volia fer un joc per a dos jugadors, que fos asimètric i que aprofités alguna efemèride important per mirar d'atreure els ulls d'aquells editors que també consideressin l'efemèride una oportunitat.

Això era als voltants de l'any 2009 i la millor efemèride propera per dotar d'un tema a un joc per a dos jugadors era, i això estava molt clar, el centenari de la cursa per la conquesta del Pol Sud entre el noruec Roald Amundsen i l'anglès Robert Falcon Scott, l'any 1911. Ara tocava començar a pensar mecàniques per posar sobre una taula tota l'èpica d'aquesta exploració sense precedents.

Entre els jocs que únicament han estat pensats per a dos jugadors acabava de sortir, l'any 2009, un joc de cartes que estava agradant força als aficionats:Jaipur(de l'autor suís Sébastien Pauchon). Potser aquest era un bon mirall per començar a treballar tot i que incorporant elements com l'asimetria i un petit tauler el nou joc tindria ja algunes diferències importants per adquirir personalitat pròpia. Després de moltes proves s'aconsegueix un prototip funcional amb asimetries en el tauler i en la pila de cartes (podeu veure un dels redissenys mes atractius dels taulers inicials del joc print&play sota aquestes línies). Les asimetries són parts del joc que no són iguals per un jugador que per l'altre. Per exemple: un tauler amb diferent nombre de caselles en el recorregut per a cada jugador o una pila de cartes amb diferent nombre de comodins per a cadascun dels jugadors. En aquests tipus de jocs el més normal és que una asimetria s'acabi compensant amb una altra asimetria en sentit contrari. Les possibles descompensacions resultants a favor d'un jugador o de l'altre s'han d'anar provant en el procés conegut com playtesting.

El temps va passar, i arribà el 2011, any del centenari de les expedicions, i cap editor no es va interessar en ferm per la proposta. Tot feia pensar que no veuria la llum fins el moment que Pedro Soto va formar tàndem amb Perepau Llistosella per endegar un projecte de micromecenatge Una vegada més es demostra que els jocs de taula estan a l'alçada de qualsevol altre producte cultural (estàvem acostumats a veure en micromecenatge la producció d'obres de teatre, llibres, documentals... però també hi ha cabuda per als jocs). L'il·lustrador Pedro Soto va començar a aportar imatges de la seva particular intervenció en el projecte i el joc va començar a resultar més atractiu per al públic. Es va arribar als 366 mecenes en ple estiu (que, en un principi, diuen que és la pitjor època pels projectes de crowdfunding).

L'ADN del joc és una mecànica molt senzilla que serveix als jugadors perfornir les seves mans decartes i aprovisionar-se intel·ligentmentper a l'aventura. Comencen amb una carta a la mà sabent que poden arribar a tenir-hi un màxim de set cartes, es descobreixen tres cartes de la pila i, durant el seu torn, els jugadors poden jugar cartes o robar cartes. Si decideixen robar cartes s'ha d'aplicar un factor de canvi: es pot agafar la primera carta sense pagar res, per agafar les dues primeres cartes s'ha de pagar (descartant-la) una carta de la mà i per agafar les tres cartes visibles s'han de pagar tres cartes de la mà. Com més vols, més et costa... ja comencem a veure que això és bastant temàtic. Però la cosa no ha fet més que començar. Entre les cartes trobem gossos (que són més útils a Amundsen) i cavalls (que són més útils a Scott), un parell de brúixoles que poden ser molt pràctiques (o tot el contrari, si ja hem passat el paral·lel 85º), bon temps, rufagues i esquerdes i algun accident o contratemps.

Per avançar en el tauler, els jugadors han d'anar jugant cartes del color del pas immediatament posterior a la seva posició. També poden jugar els comodins, que són els gossos per a Amundsen i els cavalls per a Scott, però s'hauria de tenir en compte que hi ha més quantitat d'uns animals que altres a la pila (aquesta és una de les asimetries). I per arribar al bell mig del Pol Sud, un altre sobreesforç: descartar una carta de cada color. Són tots aquest artificis: en les cartes i el tauler, en la seqüència de joc, en la interacció (alta) que es pot arribar a donar entre els dos jugadors... el que fan de 1911 Amundsen vs. Scott

Malauradament, i més fruit de la casualitat que de la causalitat, el joc s'ha acabat semblant molt a un joc de l'autor polonès Adam Kaluza anomenat K2, publicat l'any 2010. K2 ofereix també una cursa amb cartes i tauler (la vista aquí és lateral i no zenital), poden jugar d'un a cinc jugadors i la mecànica principal és programar secretament accions amb les cartes per tal d'avançar amb els alpinistes sense que morin per la climatologia o la pressió. Si algun lector ja té el K2 a la seva col·lecció potser K21911 Amundsen vs. Scott, K2 és el doble de car (30€ aproximadament) però el triple de llarg (60 minuts la partida). De tota manera, és molt recomanable de jugar -i de viure- tant un títol com l'altre.

Sobre aquestes línies podem veure imatges de l'acte que es va desenvolupar al festival DAU Barcelona el passat dissabte 14 de desembre on els editors del joc van coincidir amb DAU BarcelonaAlbert Bosch a qui van obsequiar amb un exemplar del joc.

El millor

  • L'art gràfic. Sens dubte marca la diferència.
  • El preu és força ajustat pel que trobem dins la capsa: un tauler reversible, vuitanta cartes, dos peons, un dau i el llibret d'instruccions.
  • És un joc molt temàtic. Ajuda especialment alguna mecànica (per exemple, la de la carta de brúixola) i les notes històriques a les instruccions.
  • Les partides tenen un decurs molt ajustat (tot i l'asimetria de la pila de cartes). Quan el joc pot pecar de començar a semblar monòton és quan arriba el clímax final per assolir el Pol Sud o la gèlida mort.

El pitjor

  • La qualitat del cartró de les cartes. Massa febles i, amb els colors clars de la part del darrera, existeix el perill que es transparentin puntualment alguns elements.
  • Alguna de les expansions no aporta gaire al joc. Fins i tot sembla que s'afegeix atzar innecessàriament a un joc que ja funciona.
  • A primer cop d'ull pot semblar més enrevessat del que és. Sumat a que la profunditat del joc es descobreix en unes quantes partides... això pot esdevenir un petit escull per al públic no habituat als jocs.

"Als jocs del Perepau li han tocat demostrar fets. Amb Sidibaba (anomenat Theseus quan era un prototip) va fer visible que un autor de jocs català podia obtenir un premi de creació de jocs a nivell internacional. Amb Kenta, que una flor no fa estiu. Amb 1, 2, 3... ¡Ahora me ves! que moltes vegades menys és més. I amb 1911 Amundsen vs. Scott ha fet esduir la creença de que els jocsper a dos jugadors no tenen gaire impacte en l'aficionat. Què serà el següent? Sigui el que sigui n'estarem molt atents." Sobre l’autor: Miquel Jornet (Gavà, 1979),és graduat en Animació Sociocultural amb formació en Educació Social,gamificaciói processos creatius. També produeix el podcastRESERVOIR JOCS.

stats