On the road (En la carretera)

Sembla que Francis Ford Coppola, propietari dels drets d' On the road , ha tingut una mica de pressa per traslladar a la gran pantalla d'una vegada per sempre les aventures de Jack Kerouac/Sal Paradise i Neal Cassady/Dean Moriarty. D'una banda, és lògic: des del 1968 que intenta donar sortida al projecte. De l'altra, una llàstima: la pel·lícula no li fa gens d'ombra a la novel·la emblema de la generació beat .

I és que al film, dirigit per Walter Salles, li falta la passió que s'exigeix a ell mateix Kerouac en el llibre. On ha deixat el director la "gent boja per viure, per parlar, salvar-se, amb ganes de tot al mateix temps" de la qual parla l'escriptor de Massachusetts? On ha oblidat Salles els "fabulosos coets grocs explotant igual que aranyes entre els estels"? On és el bebop , el caos, la força i la ràbia, l'ímpetu juvenil i l'experimentació artística?

I és que en cap moment de la pel·lícula trobem ni tan sols una escletxa de les màximes que farien dels beats els pares de la contracultura nord-americana. Al contrari, només hi ha una rutinària posada en escena, un ritme narratiu convencional, un academicisme, en definitiva, covard i avorrit.

On the road no és una mala pel·lícula, però sí un treball mediocre tenint en compte l'origen literari i el trajecte vital que va inspirar Kerouac per escriure aquest clàssic. Carolyn Cassady declarava amb malícia que va ser Ginsberg qui va inventar l'etiqueta de la generació beat . Si la vídua de Neil Cassady mira un dia la pel·lícula de Salles i Coppola, de ben segur que pensarà que aquest treball deixa l'etiqueta i el mite per terra.