L'imperi 'trekkie' contraataca

El 2009 vam veure com una de les franquícies audiovisuals més espremudes de la història cobrava nova vida. Després de cinc sèries televisives -de Star Trek a Star Trek: voyager passant per Star Trek: la nova generació - i deu llargmetratges, l'univers creat per Gene Roddenberry el 1966 ressuscitava amb energies renovades. Star Trek (2009) explorava els orígens de la mitologia trekkie i, mitjançant una pirueta narrativa en perfecta sintonia amb l'esperit sci-fi de la sèrie -un viatge al passat d'un Spock ja ancià-, alterava la història coneguda de la saga situant l'acció en una realitat alternativa. La jugada permetia recuperar la tripulació clàssica de l' Enterprise , però rejovenida i lliure de les servituds de la cronologia oficial, disposada a reescriure la llegenda de Star Trek.

En l'univers en què se situen Star Trek i la seva seqüela, Star Trek: en la oscuridad , James T. Kirk (Chris Pine) va perdre el seu pare de petit i ara és un capità amb una tendència acusada a guiar-se més per l'instint que per les normes de la Flota Estel·lar, la força exploradora i militar de la Federació de Planetes. Spock (Zachary Quinto) continua sent un vulcanià que anteposa la lògica a les emocions, tot i que en aquesta realitat ha vist la seva raça gairebé aniquilada per la desintegració del seu planeta natal. Però com a la sèrie i les pel·lícules originals, la relació entre tots dos, un estira-i- arronsa constant que emmascara una profunda amistat, és el motor dramàtic de la història. I si bé a Pine se li pot retreure un aire massa jovenívol i fatxenda, Quinto clava la fredor aparent i l'humor soterrat de Spock. El veredicte definitiu ja el va expressar Sheldon Cooper, el personatge de The big bang theory i autoritat en la matèria trekkie , que qualifica en un episodi de la sèrie l'actuació de Quinto com un "esdeveniment estrany, meravellós i irrepetible". I amb el Sheldon no es pot discutir.

ACCIÓ I ESPECTACLE A DOJO

Star Trek: en la oscuridad és un producte genuïnament Abrams. En les dues entregues que ha dirigit de la franquícia hi ha potser més acció que en els deu llargmetratges anteriors. Per ser justos, la reflexió i el comentari social ja havien passat a la història abans d'aquesta nova etapa, però Star Trek encara conservava un to reposat que Abrams ha engegat a dida. Com a bon fan de la trilogia original de Star Wars -una predilecció que cou en el cor dels trekkies- , Abrams ha fet una aposta per l'espectacularitat en detriment dels discursos pronunciats des de la cabina de l' Enterprise . I per compensar la falta de familiaritat amb la saga, s'ha envoltat dels trekkies més irredempts de la seva productora, Bad Robot, entre els quals hi ha el guionista de la sèrie Perdidos i de Prometheus , Damon Lindelof. Ell i la resta de guionistes reformulen de manera lliure el segon capítol cinematogràfic de la franquícia original, Star Trek 2: la còlera de Khan (1982), fent l'ullet a la mitologia trekkie en molts detalls menors que no impediran als debutants en l'univers de Star Trek -i fins i tot als que es van perdre l'entrega anterior- gaudir de l'experiència.

LA CÒLERA DE CUMBERBATCH

La gran novetat que aporta Star Trek: en la oscuridad és l'aparició de John Harrison, un dolent que Abrams envolta en una aura de misteri marca de la casa i del qual es va especular durant mesos abans de l'estrena sobre la seva identitat real i connexió dins la galàxia trekkie . Harrison és una mena de terrorista psicològic, un guerrer brutal modificat genèticament i un estrateg en guerra oberta amb la Federació que posa Kirk i companyia contra les cordes. L'interpreta el solvent Benedict Cumberbatch -bregat en la magnífica sèrie anglesa Sherlock -, que també serà la veu del drac Smaug en la pròxima entrega d' El hòbbit . Ell incorpora la foscor i una intensitat quasi shakespeariana en aquest Star Trek més dramàtic del normal, un film que la futura incorporació d'Abrams a la franquícia galàctica rival podria portar-nos a equipar amb una orgullosa versió trekkie de L'imperi contraataca.