El soul salvatge de The Excitements

Com el seu nom indica, Adrià Gual prové d'una família de tradició artística i teatral. El seu, però, era el món de la publicitat, que combinava amb la música de The Fabulous Ottomans, un grup que "va tocar sostre". Justament per això, ell i el baixista Daniel Segura van decidir emprendre l'aventura de The Excitements, la banda amb el directe més potent de l'actual revival soul . Ara presenten en directe el seu segon treball, Sometimes too much ain't enough (2013), amb una gira que dissabte para a Barcelona i que després els portarà a França i el Regne Unit. "Sempre hem tingut vocació internacional, de no limitar-nos a tocar a Catalunya o a Espanya", afirma Gual, que valora l'existència de "cert circuit underground" i "la sort de poder treballar amb un agent amb seu a Bordeus". La idea és "aprofitar que a fora hi ha molta més feina que aquí", aclareix.

Des que van fundar el grup l'any 2010, Gual i Segura tenien molt clar que volien fer early soul de principis dels anys 60. "És quan comença el soul i encara arrossega tot el rhythm'n'blues , el que posteriorment s'ha anomenat rhythm'n'soul -explica Gual-.Tot i que hi havia segells a Detroit que en feien i que el so Stax hi pot tenir alguna semblança, el que fem és molt diferent del so Motown, és com l'embrió del soul". I és que els Excitements no es fixen en una escena concreta ni es basen en un artista totèmic. "Fem versions de músics de Texas, de Detroit... Com que és una cosa bastant atomitzada hi ha bastants referents i molts d'aquests artistes potser publicaven un parell de singles i poca cosa més però, òbviament, sí que hi ha una referència d'Ike & Tina Turner Revue o Nathaniel Mayer", reconeix.

De fet, l'energia de la cantant Koko-Jean Davis ha fet pensar a més d'un en una jove Tina Turner. "Sí, la comparen una mica amb la Tina Turner, per l'estètica, per la manera de bellugar-se, perquè és un terratrèmol a l'escenari i això és una cosa que l'Ike tenia molt clara, era una altra concepció de l'espectacle". Per Gual, The Excitements deuen a Ike & Tina el "salvatgisme visual", en gran part també gràcies al carisma de la moçambiquesa Koko-Jean Davis. La cantant, a qui van trobar a través d'un anunci a internet quan encara no sabien si buscaven un home o una dona, és la cirereta d'un pastís molt treballat, des de la base rítmica fins als arranjaments de vent. Ara per ara, es fa difícil imaginar uns Excitements sense la intensitat escènica de Davis, però Gual destaca la labor de tots els instrumentistes. "Hi ha una feina molt gran de llenguatge i d'estil, perquè això no t'ho ensenyen enlloc i nosaltres som molt tiquis-miquis. Arribar al 95% és relativament senzill, però l'altre 5% costa molt", assegura.

L'ENERGIA DEL DIRECTE

En el disc han aconseguit captar l'energia del directe gràcies al productor Mike Mariconda ("Que t'encomana una energia acollonant") i al fet de gravar els instruments en directe. La microfonia antiga, els amplificadors de l'època i la mescla en mono fan la resta.

El guitarrista, però, no considera que The Excitements facin revival , sinó "música clàssica". I no tenen ganes de fer res nou. "Transmetre energia entre persones és atemporal i aquestes cançons parlaven de gent arruïnada, o amb el cor trencat, o de gent que estava contenta i volia ballar. En el que és bàsic, la vida continua sent igual que fa 50 o 400 anys", conclou.

THE EXCITEMENTS

MUSIC HALL

RAMBLA DE CATALUNYA 2-4 (BARCELONA)

Dissabte 23. 21 h. 12 €