La señorita Julia

En la seva carrera com a directora, Liv Ullmann ha establert un vincle directe amb el cinema de qui va ser el seu descobridor i parella, Ingmar Bergman. Els seus dos films anteriors, Confessions privades i Infidel, partien de guions del suec, i a La señorita Julia adapta August Strindberg. La tradició del teatre de cambra va estar sempre present en la filmografia de Bergman, i Ullmann n’assumeix la lliçó. Amb una proposta escènica sòbria per ressaltar el conflicte entre els dos protagonistes, la directora tanmateix no controla del tot l’estira-i-arronsa entre la senyoreta Júlia i el criat John, una relació marcada per les dinàmiques de poder en què la classe juga un paper tan important com el sexe. Ambientat a Irlanda, el film es posa al servei del lluïment de Jessica Chastain, que, conscient que fa un d’aquells papers que somia qualsevol actriu, tendeix a sobreinterpretar un pèl el remolí d’emocions de la protagonista. O potser s’adequa a la visió de la directora, que acaba identificant visualment el destí de la Júlia amb el de la trastocada Ofèlia hamletiana.