CINEMA
Cultura 13/11/2015

El segrest, un negoci familiar

‘El clan’, fenomen de taquilla a l’Argentina, relata la història criminal que va commocionar el país

Xavi Serra
4 min
El segrest, un negoci familiar

“Família de San Isidro segresta els seus amics i els mata”. Aquest va ser el titular que el cineasta argentí Pablo Trapero va llegir quan tenia 13 anys a la portada d’un diari. I no en un d’aquells diaris on hi ha notícies sobre hortalisses amb la cara de Crist, sinó en un diari seriós. La notícia resumia l’essencial d’un dels casos més esgarrifosos de la crònica negra argentina: darrere la respectable família s’amagava una banda dedicada al segrest i l’extorsió. Un clan criminal liderat clarament pel pare, figura fosca i poderosa connectada amb el poder, però on la resta de membres de la família també col·laboren de manera directa o indirecta. I que consti que no estem parlant dels Pujol.

El clan, la pel·lícula dirigida per Trapero sobre el cas de la família Puccio, s’ha convertit en la cinta més vista de la història de l’Argentina, per davant de fenòmens recents com El secreto de sus ojos i Relatos salvajes. Més de dos milions i mig d’entrades venudes, un èxit històric i sorprenent per a una pel·lícula crua i fosca que no té una vocació especialment popular i que, a més, evoca una de les èpoques més sòrdides de la història argentina. “Era inimaginable -confessava Trapero fa unes setmanes a Sant Sebastià-. I em sento molt agraït, perquè no és el tipus de cinema que el gran públic busca a la cartellera. Però crec que el que ha passat amb la pel·lícula té a veure amb el fet que totes les famílies tenen un mort al soterrani”.

Els fets. La família Puccio era un matrimoni amb cinc fills que, a mitjans dels 80, va segrestar, ocultar a casa, extorsionar i, si era convenient, assassinar membres de famílies adinerades argentines, algunes del seu propi cercle social. Mentrestant, les autoritats feien els ulls grossos; era la tònica que havien seguit durant la dictadura, per què havia de canviar? “Quan fa tants anys que les institucions no es responsabilitzen de res, costa tornar-ho a fer -afirma Trapero-. La història del Puccio és un símptoma d’aquella època, només podria haver passat a l’Argentina. Tot i que el fons de la qüestió, la hipocresia que fa que tothom miri cap a una altra banda, no és exclusiu de l’Argentina. En les notícies que llegeixo a Espanya també sembla que hi hagi un desfasament entre les coses que passen i la reacció de les autoritats. Com si visquessin en un món diferent”.

Pablo Trapero va ser descobert internacionalment fa 16 anys amb el minimalista retrat social de Mundo grúa. El seu cinema, amb títols de prestigi com Leonera, El bonaerense o Carancho, destaca per un compromís amb el realisme que també hi és a El clan, però passat pel filtre del cinema criminal d’influència scorsesiana. Quan Trapero munta la seqüència d’un segrest amb el Sunny afternoon de fons és impossible que la memòria cinèfila no connecti amb el cinema del director d’ Un dels nostres o Casino. Però en la pel·lícula també hi ha l’interès de Scorsese per la quotidianitat de la violència i el contrast entre la vida domèstica i la criminal. “Quan vaig començar a treballar en el guió, jo m’imaginava la pel·lícula com un creuament entre el melodrama i el thriller -explica el director-. És a dir, entre Scorsese i Buñuel, el vertigen i l’absurd. Però tampoc és que sigui un fórmula exacta. A mi el que més m’atreu és la part quotidiana, que en sortir del cinema l’espectador tingui la sensació d’haver conegut algú i no d’haver vist una pel·lícula. I que al cap d’un temps recordis una frase del film com si te l’hagués dit un amic en un bar”.

En aquesta quotidianitat és on Trapero situa una de les claus de la popularitat del film. “Al públic li sorprèn que una activitat tan extrema com el segrest convisqui amb una família tan normal -diu-. I la normalitat permet que el públic es trobi còmode en una pel·lícula incòmoda”. Qui representa millor la convivència d’extrems és el personatge de l’Arquímedes, el pare, un monstre amb sentiments que es mou amb naturalitat entre l’horror i la tendresa, interpretat per un magnífic Guillermo Francella. “Era algú capaç de tancar-se al lavabo amb un segrestat per fer-li escriure una carta d’auxili i, dos minuts després, estar preparant l’esmorzar per a la família -explica Trapero-. La seva amabilitat la vam descobrir en la investigació. Tothom amb qui vam parlar, coneguts de la família, amics del fill gran, jutges del cas, familiars de les víctimes, periodistes... Tots coincidien que la relació de l’Arquímedes amb els fills era molt distant, però amb les filles era el contrari, especialment amb la petita. I ens semblava molt interessant fer d’aquest punt, el contrast entre la seva vida pública i la privada, el centre de la pel·lícula”.

La pel·lícula no aborda tot l’historial delictiu de l’Arquímedes, implicat a fons en les clavegueres de la dictadura argentina, sinó que arrenca quan el fill mitjà, l’Alejandro, comença a despuntar com a jugador de rugbi. “El cor d’aquesta història no és la trama criminal, sinó la relació entre un pare i un fill. Tota la família integra el clan, però a mi m’interessa sobretot el vincle paternofilial”, diu Trapero, per a qui el rugbi aporta un interès afegit. “És un esport de codi -apunta-, amb el famós tercer temps en què els rivals que es mataven al camp es reuneixen al pub en camaraderia. Això encara fa més esgarrifós que l’Alejandro entregués els seus coneguts”. Entre els productors d’ El clan, per cert, apareix un cognom familiar: Almodóvar. “Treballar amb ells ha sigut molt bonic. Pensa que jo he crescut amb les pel·lícules del Pedro”, diu. |

stats