CRÍTICA DE CINEMA

El rey de La Habana

*** Direcció i guió: Agustí Villaronga. 125 min. Espanya, República Dominicana (2015). Amb Maykol David, Yordanka Ariosa, Héctor Medina, Ileana Wilson. Per a partidaris de la crítica sense complaences

El rey de La Habana Zoom

Un film dur, abrupte, fins i tot sòrdid. Així és El rey de La Habana. Cap concessió bonista, cap escletxa de complaença envers la ultrasensibilitat que ens fa apartar la vista de la tele i dels diaris. A Agustí Villaronga li interessa explicar d’aquesta manera i no de cap altra la història d’un jove vividor a l’Havana dels anys 90. La novel·la, expliquen els que l’han llegida, és vint vegades més explícita. Sexe malsà, brutícia, un sistema podrit que aixafa el desvalgut són els elements clau del relat, i el director no vol prescindir-ne per bastir aquesta crítica salvatge a les desigualtats d’una societat malalta. Ens parla de la Cuba moderna i ho fa en un moment històric de desgel, de canvi, de suposada esperança futura. Forma un bon díptic amb Regreso a Ítaca, la recent i extraordinària pel·lícula de Laurent Cantet. El francès optava per la paraula i la conversa per crear el seu discurs anticastrista. Villaronga s’enfanga, trepitja l’abocador. El seu és un film estrany, crispat, molt mal interpretat, poètic, quasi subversiu, carregat de bilis. Molt interessant. |