REPORTATGE
DÀLIA RAJMIL BONET

La revolució del clítoris

Fa dècades que dones del món de la cultura treballen per trencar amb el tabú de la masturbació femenina. Avui alcen la veu de manera unànime: el dia que l’orgasme femení s’emancipi de la sexualitat patriarcal, el món sencer es capgirarà

La revolució  del clítoris / IL·LUSTRACIÓ: MARI FOUZ Zoom

Anys 70. Betty Dodson (1929, Kansas, EUA) va obrir les portes del seu apartament a Manhattan, Nova York, per fer tallers d’educació sexual per a dones. Animava les assistents a explorar els seus genitals amb l’ajuda d’un mirall i també a observar-se entre elles. En aquella investigació, moltes dones descobrien per primera vegada el seu clítoris, amb les seves múltiples formes i mides i, sobretot, el seu potencial com a activador de l’autoplaer. Paral·lelament, Dodson l’any 1974 publicava Liberating masturbation: a meditation on self love, un dels llibres més importants de l’època sobre masturbació femenina. La punta de llança de la seva lluita era el tabú que encara perdura sobre la sexualitat femenina. Afirmava que la igualtat de gènere començaria amb l’emancipació de l’orgasme femení, i que el nou feminisme naixerà a través de l’expressió del plaer sexual de les dones.

Però Dodson no és l’única que s’ha adreçat a les dones per trencar el silenci al voltant de la seva sexualitat. Com ella, moltes veus del món de la cultura han sorgit per reivindicar la necessitat d’anomenar i visibilitzar tot allò que envolta la sexualitat femenina: la vagina, la vulva, el clítoris, la masturbació i l’orgasme.

Assumpta Bassas és doctora en història de l’art a la Universitat de Barcelona, investigadora de l’art des de perspectives feministes i, concretament, estudiosa de les artistes catalanes dels anys 70. “Per a mi, no es tracta de visibilitzar la masturbació femenina públicament en un marc sexualitzat patriarcalment, sinó de crear i treballar en circuits de relació educativa i comunitària, i continuar impulsant el sentit lliure del plaer de ser dones, per una nova cultura de la sexualitat no patriarcal. Crec que totes i tots ens hi juguem moltes coses”, assenyala.

Un dels projectes de Bassas ha estat l’estudi de l’obra de Mari Chordà (Amposta, 1942), una autora molt coneguda en l’àmbit del feminisme a Catalunya, sobretot en el marc de l’activisme, més que no pas pel seu vessant d’artista visual. Bassas parla de La gran vagina (1966) de Chordà, que forma part de la sèrie anomenada Vaginals, i explica que “pren com a punt de partida la necessitat de donar llenguatge al coneixement del propi cos, des de la lliure curiositat i la consciència de llibertat femenina”. D’aquesta manera, assenyala Bassas, “Chordà és una de les artistes pioneres en la recerca de representació d’una experiència lliure de la sexualitat i el plaer femení”.

També de l’època dels anys 70 destaca el text La mujer clitoriana y la mujer vaginal, de la crítica i escriptora Carla Lonzi (Florència, 1931 - Milà, 1982), fundadora amb la pintora Carla Accardi i l’escriptora i periodista Elvira Banotti del grup Rivolta Femminile a la Itàlia dels anys 70. En aquest text Lonzi conclou que el mite de la dona amb orgasmes vaginals no és altra cosa que un mecanisme del patriarcat per reduir la finalitat de les relacions heterosexuals a la procreació, sense tenir en compte el plaer com a únic objectiu. La dona clitoriana representa, per a Lonzi, el reconeixement de la sexualitat femenina autònoma i lliure del captiveri de la cultura masculina.

En aquest camí de fer polític el que és íntim trobem l’exemple de Las muertes chiquitas, de Mireia Sallarès (Barcelona, 1973), un documental fet amb entrevistes a més de 30 dones de diferents zones de Mèxic. Sallarès utilitza l’orgasme femení com a fil conductor de les converses. A través de les veus femenines, confronta la sexualitat íntima amb l’erotisme construït pels mecanismes de control ideològic i cultural.

Val la pena mencionar la representació explícita de la vagina i la masturbació que han dut a terme altres artistes com Paula Bonet (Vila-real, 1980) a La sed, en què recollia la veu de moltes dones i transformava en imatges i textos temes com l’angoixa, el sexe, la mort i el suïcidi. O també la il·lustradora María Hesse (Huelva, 1982), que també ha contribuït amb la seva obra a denunciar el desconeixement que encara existeix sobre el cos de la dona i el seu erotisme.

Obsessió i analfabetisme

Anant a l’epicentre de l’autoplaer femení hi trobem el clítoris, un òrgan no només desconegut per moltes dones, sinó mutilat diàriament com a metàfora de la dominació masculina. En aquest sentit, el treball de Sophia Wallace Cliteracy és un projecte multidisciplinari que explora la paradoxa de la realitat en què vivim: l’obsessió global pel cos de la dona, i al mateix temps l’analfabetisme al voltant de la seva sexualitat. L’obra de Wallace pretén ser una nova manera de parlar dels cossos.

“El clítoris és un òrgan i té drets, entre els quals hi ha no tan sols el dret a no ser mutilat, sinó el dret a proporcionar plaer, que és part de la seva essència”, afirma Wallace en la seva conferència TED. L’artista es pregunta com pot ser que arribéssim a la Lluna 29 anys abans que descobríssim l’anatomia del clítoris, com pot ser que encara molta gent no sàpiga que el clítoris no és un botó. “El clítoris és un iceberg, amb 8.000 milions de nervis a les seves glàndules, però la major part de l’òrgan és intern”, adverteix Wallace.

Més a prop de casa tenim referències com la d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978) a Permagel (Club Editor / Literatura Random House, 2018), que parla sense embuts de la masturbació i l’autocomplaença en un relat que contribueix a la normalització del descobriment de la sexualitat femenina des de la infància. O també l’obra de teatre L’habitació del costat, que actualment es representa a La Villarroel. Dirigida per Julio Manrique i protagonitzada per Carlota Olcina, es tracta d’una peça que aborda el descobriment del plaer femení durant l’anomenada època victoriana a la ciutat de Nova York, amb tota la transgressió i revolució que significa parlar del gaudi femení en aquell moment.

La mirada de l’altre

I què han fet els homes sobre la sexualitat femenina al llarg de la història? ¿La seva mirada ha estat lliure de la presumpta cosificació de la dona? Tenim exemples que han remogut consciències, com el de L’origen del món (1866), de Gustave Courbet (1819, Ornans - 1977, La Tour-de-Peilz), que en realitat va ser un encàrrec d’un diplomàtic turcoegipci i, per tant, pot ser considerada, no com una representació de l’autocomplaença femenina, sinó com un peça feta per satisfer les necessitats d’un home. Alguna cosa similar passa amb Duchamp (1887, Blainville-Crevon - 1968, Neuilly-sur) i el seu Étant donnés, una obra-instal·lació que consisteix en una pintura del cos panxa enlaire d’una dona nua que només es pot veure a través de les espieres d’una porta de fusta. De què es tracta? ¿És una de les obres d’art més influents de la història, o un exercici de voyeurisme de l’espectador?

Carlos Valdés, director creatiu de la productora Vinema, reconeix que existeix una censura molt gran sobre l’orgasme femení. “Tot el que engloba la masturbació femenina és encara un tabú”, assegura el responsable d’haver convertit en virals els últims anuncis del Saló Eròtic en un intent de denunciar la manca d’educació sexual que encara impera en la indústria del cinema eròtic. “Necessitem la mirada de les dones per desestigmatitzar el seu plaer”, assenyala Valdés.

Amb l’evidència que la lluita pels drets de les dones no és una moda de fa quatre dies, sinó un clam que s’alça des de fa dècades, el repte continua sent que les dones -i no els homes- expliquin i celebrin el seu propi orgasme sense censures, en un exercici creatiu i lliure al voltant dels seus desitjos i plaers més íntims.