Moda
Cultura 25/01/2018

El luxe que s’inspira en l’extraradi

La indústria de la moda s’ha apropiat dels codis culturals més ‘underground’ de la societat. Les fronteres entre l’alta costura i l’‘streetwear’ s’han desdibuixat i han donat lloc a un nou tipus de moda que atrau tant ‘trapers’ com nens de papà

Gemma Cuadrado
5 min
El luxe que s’inspira en l’extraradi

Ja no és necessari haver crescut al gueto per adoptar una estètica pseudoquinqui. El xandall està de moda. També ho estan els tatuatges, les cadenes, els estampats de camuflatge, els anells d’or, els bucket hats o les gorres. Elles porten arracades d’anella gegants, mitges de reixeta, crop tops, ungles fantasia i el tanga per damunt dels micro shorts. Ah, i també un cigarret a la boca i la mirada desafiant. Un look que fins fa poc només ens atrevíem a situar en ambients poligoners però que sembla que ara ha començant a democratitzar-se.

Però ¿a què es deu l’apropiació d’aquesta estètica perifèrica per part de molts nens de papà? Segurament l’impuls que està vivint el trap en els últims anys hi té alguna cosa a veure. Però anem a pams. Aquest subgènere del rap va néixer a principis dels anys 90 al sud dels Estats Units. Es tracta d’una mescla de hip-hop i música electrònica. Però, sobretot, no es pot oblidar que es tracta d’una forma de vida. Les trap houses s’utilitzaven per comprar i vendre droga a les zones més pobres d’Atlanta. D’aquí el nom i d’aquí que es tracti d’un gènere que només pot néixer en un lloc molt concret: el barri.

Doncs, per inversemblant que pugui semblar, tot apunta que l’ autotune que distorsiona les veus d’aquestes lletres agressives sobre tripijocs amb les drogues, sexe, baralles i ambients marginals ha arribat per quedar-se. Però com diu Yung Beef, un dels principals representants d’aquest moviment a Espanya: “Perquè sigui trap de veritat has d’haver passat droga”. I punt. L’autenticitat és una condició sine qua non del gènere. Tot i que cada vegada sembla menys necessari haver viscut en un ambient desestructurat per formar part d’aquesta escena. Segurament ja és massa tard per aturar l’apropiació cultural.

El descontentament propi de la joventut i les ganes de rebel·lar-se contra l’establishment són valors que han superat la frontera del gueto i que ja són compartits per una classe mitjana que sent el gènere com a propi. Fake trap (fals trap), en diuen els de l’altre bàndol. La qüestió és que tant la música com l’estètica s’han estès fins a formar la cultura urbana del moment. De nínxol a mainstream : el trap és el nou indie. O el nou punk, en funció de si el cabreig suma més punts que l’hedonisme.

Del carrer a les passarel·les

Històricament, gran part de la moda de les passarel·les ha sigut una projecció del que es du al carrer. I si alguna cosa hi hem vist sempre, al carrer, han sigut tota mena de símbols identitaris i d’elements subculturals que, en més o menys grau, han acabat saltant fins arribar al gran públic. Vivienne Westwood va ser la principal responsable de l’estètica associada al punk. Saint Laurent va saber entendre millor que ningú l’estètica hippie dels anys 70. I Raf Simons sempre ha apostat per democratitzar les parques i l’estil masculí propi del revival mod. Els xandalls i l’estètica trapera no podien ser menys.

Més enllà de les innumerables col·laboracions de les grans firmes esportives Nike i Adidas amb rapers com Kanye West, Jay Z o Run-DMC, aquests codis de vestimenta també han aparegut a les últimes col·leccions de gegants del luxe com Gucci, Dior, Louis Vuitton, Moschino o Balenciaga. Lacoste també s’ha enfilat al carro amb C. Tangana com a imatge de marca i el role model de Calvin Klein i Pigalle és Yung Beef. Les mítiques firmes de sportwear italianes dels anys 80 com Fila, Kappa o Sergio Tacchini han aprofitat l’avinentesa per ressorgir. A Espanya, Maria Escoté, Roberto Piqueras o Maria Ke Fisherman també han volgut tocar el gènere. I fins i tot han nascut marques com a conseqüència del mateix moviment, com la madrilenya Sisyphe, amb Bad Gyal com a musa.

Els límits de l’alta costura i l’ streetwear s’han desdibuixat per complet. Un exemple claríssim és Supreme, tot un referent en moda urbana que s’ha convertit en una icona generacional gràcies a les seves infinites col·laboracions amb marques com North Face, Vans, Stone Island, Champion, Dr. Martens o Nike. Però segurament la més sonada ha sigut la de Louis Vuitton, una col·lecció que mostrava al món un nou concepte de luxe. Potser més urbà, potser més macarra. Però igual d’aspiracional i d’ostentós que sempre.

Un nou tipus de luxe

Però per què ara? Doncs perquè la moda urbana dels anys 90 està més viva que mai. Fa més de vint anys que un dissenyador de Harlem, Dapper Dan, va crear xandalls per a rapers amb els logotips falsos de Dior i Gucci perquè aquestes marques encara no en fabricaven. La demanda existia, tot i que minoritària: només faltava el producte. Avui en dia el paradigma ha canviat. La demanda cada vegada és més gran i el producte existeix, però només en edicions limitades. Aquesta és la màgia del nou luxe. Els sold out i les revendes per Ebay. L’exclusivitat ja no només s’aconsegueix amb un preu desorbitat.

És precisament en aquesta mateixa filosofia en què es basa Vetements, la firma que ha revolucionat la indústria de la moda. La seva estratègia de màrqueting s’ha basat des del començament en produir sempre una mica per sota de la corba de demanda, amb l’objectiu de crear objectes de desig en tirades limitades.

Els seus creadors, els germans georgians Demna i Guram Gvasalia (el primer també és director creatiu de Balenciaga i antic membre de l’equip de Maison Martin Margiela i Louis Vuitton), a més de tot un equip de dissenyadors anònims, han aconseguit sacralitzar la cultura popular convertint peces de streetwear en articles de luxe que Kanye West, Rihanna o Kim Kardashian no es poden treure del cap, ni del damunt. Xandalls, asimetries, dessuadores oversize, jaquetes bombers i fins i tot samarretes amb el logotip de la marca de missatgeria DHL. Totes esgotades, és clar.

Que Vetements sigui fill de Geòrgia tampoc no és una dada que es pugui passar per alt. Com en tots els països de l’antiga URSS, un nou món es va fer possible després de la caiguda del mur de Berlín. Com un xut en vena de llibertat. La música electrònica i l’escena rave van entrar de cop a l’Europa de l’est i van donar pas a un situació subcultural sense precedents. És aquesta estètica la que es respira en moltes de les peces de Vetements, la marca més rebel dels últims temps. Un estil semblant al que proposa el dissenyador rus Goixa Rubchinskii, aclamat pels seus constants homenatges a aquesta època postsoviètica. Dessuadores amb missatges en ciríl·lic, estampats amb la bandera russa o pins amb la falç i el martell.

A aquestes altures, si una cosa és clara és que la indústria de la moda s’ha apropiat dels codis més underground de la nostra societat. I ho ha fet de dues maneres. La primera, convertint l’estètica d’extraradi en objectes de desig per als mateixos integrants de l’escena trap : per una banda s’hi senten plenament identificats, i per l’altra els ajuda a demostrar cert estatus. La segona, seduint les classes benestants, a la qual atrau vestir-se com si fossin de barri però sense haver de renunciar a cap tipus de comoditat. L’estètica per l’estètica.

Però per què voldria algú provinent d’una bona situació social vestir-se com un macarra? Fàcil: perquè tothom ha fantasiat alguna vegada amb ser el més dur o el més temut del carrer: “La llegenda del barri” o “el pussy que mana”. I també perquè, com ja van cantar Pulp fa més de vint anys: la curiositat per saber com viu la gent normal els delata. “ I want to live like common people, I want to do whatever common people do, I want to sleep with common people like you”. Però sabeu què? Que això és impossible: “ You’ll never live like common people ”.

stats