REPORTATGE
DÀLIA RAJMIL BONET

L’esperit de la balena... que vol tornar al Prat

L’artista Consol Llupià vol que torni al mar la balena que fa 35 anys va aparèixer morta en una platja del Prat de Llobregat i que fins no fa gaire donava la benvinguda al Zoo de Barcelona. El dia de la seva cerimònia de comiat, en parlem amb Llupià i ho aprofitem per preguntar-nos: què tenen aquests cetacis que sempre han fascinat l’ésser humà?

L’esperit de la balena... que vol tornar al Prat / MARI FOUZ Zoom

El 12 de maig del 1983 apareixia encallada i morta a la platja del Prat de Llobregat (Barcelona) una balena de 19 metres i 21 tones de la família rorqual comú, un dels cetacis més comuns de la Mediterrània i el segon més gran després de la balena blava. Centenars de persones del Prat van anar fins a la platja per veure el cadàver i van ser testimonis de les complicades maniobres de trasllat de la balena al Zoo de Barcelona. Van passar dos anys fins que no va es va acabar la restauració de l’esquelet i es va instal·lar l’estructura que ha donat la benvinguda al zoològic durant 33 anys. Des del dia que va arribar a la platja, la balena ha format part de l’imaginari col·lectiu de la gent del Prat. El sentiment que vinculava la ciutadania a la balena va ser el que va portar Consol Llupià, especialista en art performatiu i comunitari, a fixar-se en aquesta història. Poc temps després, el seu projecte La balena del Prat, al Prat era seleccionat per la convocatòria d’Arts Visuals Unzip 2018, de l’Ajuntament del Prat.

Llupià concep la pràctica artística com un diàleg amb les seves pròpies experiències i amb les relacions humanes que s’estableixen. L’eix del seu projecte gira al voltant de la pregunta: ¿la balena del Prat ha de tornar al Prat? “Fa pocs mesos, a causa del mal estat de conservació en què es trobava, l’esquelet va ser enretirat i ara està guardat en un magatzem del zoo a l’espera que es prengui una decisió sobre el seu destí. Per tant, l’opinió de la balena en tot aquest procés em semblava fonamental”. Per comunicar-se amb l’animal, Llupià va anar a buscar les directrius de la científica Diana Reiss, especialista en cognitivisme cetaci, professora i directora del programa de postgrau de comportament animal i psicologia comparada a la Universitat de Colúmbia, Nova York. També es va assessorar a través de l’artista i canalitzadora Eulàlia Valldosera, enfocada al fenomen perceptiu com a antena d’un nou llenguatge, capaç d’intervenir entre els diversos estrats de la nostra realitat.

Així, el dia del 35è aniversari de la seva arribada a la platja del Prat, el 12 de maig del 2018, es va emetre a l’emissora el Prat Ràdio una entrevista creuada amb la balena en la qual van col·laborar més de 60 persones i en la qual se li va preguntar si volia tornar a casa. Si la balena va respondre o no i què va respondre ja queda en la lliure interpretació de cadascú.

De moment no se sap quin serà el destí de l’esquelet, però avui és el dia escollit per fer-li una cerimònia de comiat. “Es tracta d’un procés obert amb la col·laboració d’entitats pratenques i barcelonines i d’altres convidats especials que culminarà amb una celebració com a mostra d’agraïment a la balena”, explica Llupià. “L’acte s’està construint des de la voluntat popular per recordar i compartir l’experiència d’haver-la conegut, alhora que ens hem de preguntar quin ha de ser el nostre paper amb la natura”.

La por en l’imaginari popular

Però la fascinació que ha despertat en Llupià aquest animal no és un cas aïllat. D’una manera o una altra, el vincle entre l’ésser humà i la balena ha estat present des de temps ancestrals, encara que la manera de relacionar-s’hi ha anat evolucionant. Els mariners i els habitants dels pobles costaners miraven el mar amb el respecte que imposa la immensitat del desconegut. Les balenes formaven part d’aquest imaginari popular, però vistes com a bèsties ferotges i temibles.

Així, a l’Antic Testament es parla del leviatan, un monstre marí a mig camí entre la serp i el cocodril, que és equiparat a Satanàs. Els mariners l’identificaven com una monstruosa bèstia marina o com una terrorífica balena que engolia embarcacions senceres i que s’alimentava de carn humana. El terme es fa servir encara per designar forces incontrolables o de grans dimensions.

També a l’Antic Testament apareix la història de la balena que s’empassa Jonàs, a qui els mariners tiren per la borda culpant-lo d’una gran tempesta que gairebé els fa naufragar. Després de tres dies i tres nits dins l’estómac de l’animal, la balena el vomita en una platja i Jonàs continua el seu camí com a profeta.

Alguna cosa similar li passava al Pinotxo en l’adaptació lliure que en va fer Walt Disney l’any 1940. No deixa de ser curiós, però, que a l’obra original, escrita per Carlo Collodi i publicada per fascicles entre el 1882 i el 1883, el peix que s’empassava el Pinotxo no era una balena sinó un tauró. A la cultura medieval la balena era un ésser maligne, monstruós i abominable. I l’any 1651, seguint aquesta premissa, Thomas Hobbes va referir-se al leviatan com una metàfora que il·lustrava l’existència d’un estat absolutista que subjuga els ciutadans.

Però, sens dubte, la gran icona de la balena moderna té el nom de Moby Dick, la novel·la escrita per Herman Melville i publicada l’any 1851. L’argument explica l’obsessiva persecució del capità Ahab a bord el vaixell balener Pequod, buscant venjança contra el catxalot blanc que li va arrencar la cama. Melville va desgranant llegendes de balenes alhora que evoca l’etern combat de l’home contra la natura. El relat és una contemplació fascinant, en alguns moments altament lírica, de la força cega del mar. L’obra va esdevenir mítica gràcies a la balena, i al mateix temps va mitificar la balena, malgrat que Moby Dick va ser un fracàs comercial a l’època -no va aconseguir esgotar la seva primera edició i va ser universalment ignorada en temps de Melville-. Va caldre un nou segle perquè es comencés a apreciar el seu valor, fins a ser considerada la gran novel·la nord-americana que és avui.

Símbol venerat

La balena continua tenint un gran atractiu en les societats avançades. Ha deixat de ser símbol del mal, però continua representant la natura salvatge i el desconegut.

Aquesta influència de la balena en la cultura està recollida en l’assaig de Philip Hoare Leviatán o la ballena (Ático de Libros, 2010), on l’autor aboca el magnífic estudi sobre les balenes a què ha dedicat gran part de la seva vida. El resultat és una obra en què intenta comprendre la fascinació que exerceixen aquests cetacis sobre els humans. En el seu relat hi descobrim anècdotes tan sucoses com que la cadena de cafeteries Starbucks deu el seu nom al primer oficial del Pequod, el vaixell de la novel·la Moby Dick, o que el músic Richard Melville Hall, més conegut com a Moby, és descendent de Melville.

Hoare ens descobreix la tradició de l’ scrimshaw, que és l’art del gravat sobre les dents i els ossos de la mandíbula dels catxalots. Entre el 1830 i el 1840 aquests objectes eren registres de les experiències i anhels dels baleners, que solien regalar-los als seus familiars o amics. Fins que la dèria de John Fitzgerald Kennedy per les dents de balena va fer que es revaloressin. La col·lecció de scrimshaw del president dels EUA es va anar fent cada cop més gran, i la va acabar portant al Despatx Oval, a la Casa Blanca.

Hoare explica que poc abans que Kennedy morís, l’any 1963, el president dels EUA va celebrar un sopar privat per a Greta Garbo i li va regalar una de les seves dents gravades. Dues setmanes després, Kennedy era enterrat amb un regal que la primera dama pensava fer-li per Nadal: una dent de balena amb el segell presidencial gravat.

Així, amb el pas del temps la balena ha passat de ser temuda i assassinada a ser admirada i venerada. Però malgrat tot el que hem après sobre elles, i malgrat la moratòria del 1986 que en prohibeix la caça comercial, encara hi ha països com el Japó, Islàndia i Noruega que en segueixen capturant exemplars. Potser no n’hem après prou.u