ART
GEMMA CUADRADO

Ser dona, jove i il·lustradora

La desigualtat de gènere també s’evidencia en el món de la il·lustració tot i la gran quantitat de dones que s’hi dediquen. Ser jove tampoc és fàcil. Donem-los la visibilitat que es mereixen

Ser dona, jove i il.lustradora Zoom

Fa uns anys que la il·lustració està vivint un moment d’eclosió. En veiem en tot tipus de cartells, anuncis, llibres, diaris, revistes. Però segurament allà on més s’evidencia és a les xarxes socials. Els il·lustradors surten com bolets, i encara més si refresquem l’historial. Fins al punt que el “¿Dissenyes o treballes?” de la Barcelona dels anys 90 podria haver evolucionat en un “¿Il·lustres o treballes?” a l’actualitat. Tot i el boomi els milers de seguidors que alguns acumulen a Instagram, les dades apunten tot el contrari. Potser sí que és una professió de moda, però també és una professió precària. Assumim, doncs, un privilegi menys i encara n’hi haurem d’afegir d’altres, perquè la situació d’una dona il·lustradora resulta una mica més complicada.

Segons un informe de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (APIC), només dues de cada deu dones s’hi poden dedicar exclusivament, mentre que el doble d’homes sí que ho poden fer. Segurament perquè elles cobren un 42% menys de mitjana. “Quan comences, intenten pagar-te a canvi de visibilitat”, diu Laia Arqueros. “La majoria d’il·lustradors tenim assumit que defensar unes condicions dignes forma part de la nostra feina i per això ens veiem obligats a rebutjar molts encàrrecs”, assegura Olga Capdevila.

La plataforma Women Who Draw (Dones que Dibuixen) és una bona eina per combatre les desigualtats laborals entre homes i dones dins del món de la il·lustració. Es tracta d’un directori en línia en el qual es pot trobar l’obra de professionals de tot el món, de diferent cultura i orientació sexual. L’objectiu és donar-los visibilitat i que tant editors com directors d’art puguin arribar amb facilitat a la seva feina.

Laia Arqueros Zoom

Laia Arqueros

Però si, per acabar-ho d’adobar, ets jove i a més treballes a la Península, encara et toca baixar uns quants esglaons més en l’escala de privilegis. “Fora d’Espanya els pressupostos es quadrupliquen”, afirmaMaria Corte. “No és per elecció pròpia, però treballo en un 70% a l’estranger perquè aquí no es valora o no es coneix tant el talent local, fins i tot algun client s’ha pensat que soc un home, perquè mai ensenyo fotos meves”, explica la il·lustradora Cristina Daura.

Desdibuixar els privilegis

Tot i les dificultats i gràcies a les xarxes socials cada vegada coneixem més noms de dones il·lustradores. “Ara mateix et podria dir moltes més dones que segueixo que homes, tinc la sensació que n’hi ha més, o potser és que estan més actives a les xarxes”, diu la il·lustradora Celeste Ciafarone. “Dins de la il·lustració les dones anem un pas al davant, però no passa el mateix en àmbits germans com el còmic, en què fa un parell d’anys va esclatar una polèmica quan en un dels seus festivals més importants, el d’Angulema, no s’hi va nominar cap dona”, apunta Olga Capdevila. Un altre cas similar és el del premi Gat Perich, que enguany ha guanyat la il·lustradora Flavita Banana, la segona dona que el rep en 22 anys (com Capdevila, Daura, Corte, Luci Gutiérrez i Camille Vannier, s’ha format a l’Escola Massana).

¿Llavors les dones ocupen una bona situació dins del món de la il·lustració o només es tracta d’un miratge fruit d’un empatx de likes d’Instagram? “Hi ha moltes dones il·lustradores però se solen dedicar més a la il·lustració editorial i infantil, mentre que els homes encara abunden a la premsa, la publicitat i el còmic”, assenyala l’artista Laia Arqueros. “És una obvietat que la majoria de noms consagrats encara són masculins”, continua la il·lustradora Maria Corte.

Celeste Ciafarone Zoom

Celeste Ciafarone

Tot i això sembla que de mica en mica la societat comença a conscienciar-se de la importància de defensar el feminisme. La mobilització contra la desigualtat de gènere del 8 de març va ser històrica. Els mitjans no deixen de parlar-ne i cada vegada hi ha més veus que subratllen públicament totes i cadascuna de les manifestacions heteropatriarcals amb l’objectiu d’eliminar-les a poc a poc. “Cada vegada hi ha més dones que prenen consciència de la necessitat de reafirmar la nostra identitat i poder com a col·lectiu, el que no té sentit és que les grans marques s’ho apropiïn només perquè està de moda. És indignant que una samarreta que diu «Soc feminista » l’hagi cosida una dona explotada a l’altra punta del món”, es queixa Maria Corte.

Un dels objectius del feminisme hauria de ser donar visibilitat a les dones que encara massa vegades queden invisibilitzades davant dels seus companys de professió. “En molts àmbits relacionats amb l’art sempre hi ha hagut dones que gairebé no han tingut reconeixement. Sense anar més lluny, al Museu del Prado només hi ha sis obres firmades per dones d’un total de 1.627”, continua la il·lustradora. Per això no és just que parlem d’elles només per reflexionar sobre aquesta situació de desigualtat.

Laia Arqueros és una artista multidisciplinària amb un discurs carregat de simbologies poètico-reivindicatives. Les seves il·lustracions (i fa poc també les seves peces de ceràmica) beuen de l’art romànic, el grec o l’etrusc i respiren un aire mitològic sorprenentment actual. Un dels seus projectes més sonats ha sigut la realització de l’art del videojoc Astra,amb el qual ha aconseguit arribar a tot el món.

El comú denominador de les il·lustracions d’Olga Capdevila és l’humor, el sarcasme i l’enginy. Els seus personatges andrògins i infantilitzats poden ser innocents a vegades i d’altres punxants. A més de portades per a The New Yorker o Blackie Books, un dels seus projectes personals gira a l’entorn de l’experiència (personal) d’una dona futbolista.

Olga Capdevila Zoom

Olga Capdevila

L’obra de Maria Corte és geomètrica i està carregada tant de color com de dobles sentits, i segurament per això moltes vegades explora la sexualitat amb composicions que diuen molt més del que pugui semblar a simple vista. Ha publicat a The New York Times, el Corriere della Sera i The Wall Street Journal. Entre els seus projectes destaca J is for jazz, un abecedari il·lustrat per a nens.

Celeste Ciafarone és il·lustradora i tatuadora, de manera que treballa sobre paper i sobre pell indistintament. Els seus dibuixos són minuciosos en la forma i onírics en el contingut. No time for romance i Todos los fuegos han sigut les seves últimes exposicions personals, en què la nostàlgia ha sigut una vegada més, un dels seus grans motors d’inspiració.

Les composicions de Cristina Daura estan formades per vinyetes dins de vinyetes, colors brillants i molt de surrealisme. Aquest estil tan inconfusible l’ha portat a publicar a The New York Times, The New Yorker i The Sunday Times, a més de protagonitzar portades per a revistes culturals de tot Europa. En aquests moments acaba d’exposar en una galeria de París i està treballant en un projecte editorial.

Entès el context no és estrany que totes adoptin un discurs feminista en molts dels seus projectes. “Soc feminista de bressol, és el mateix estómac el que m’impulsa a tractar segons quins temes”, diu Laia Arqueros. “El feminisme és inherent en l’obra de qualsevol persona feminista”, continua Olga Capdevila. “Una hi posa sempre gran part de la seva identitat”, afegeix Celeste Ciafarone.

Tot i els handicaps i la manca de privilegis que elles (i moltes altres dones, joves i il·lustradores) acumulen, totes han aconseguit donar a conèixer la seva obra pels seus mèrits. “Ho he passat molt malament, he estat molts anys sense poder viure de la il·lustració”, diu Cristina Daura.

És per això que ens hauríem de preguntar si és just mostrar-les només pel fet de ser dones, joves i il·lustradores. En un moment que el feminisme és en boca de tots, el millor que podríem fer és destacar-les perquè a més de dones i joves, també són molt bones