Reportatge
MARTA TERRASA

Tatuar-se encara mola?

Les modes canvien però els tatuatges queden gravats a la pell. Si te’n penedeixes, pots optar per esborrar-los o per cobrir-los amb un nou disseny, però si t’ho vols estalviar val més que només et tatuïs allò que et surt de l’ànima

Tatuar-se encara mola? / POLYMERBOY / MAMBA Zoom

Només cal fer una mirada ràpida al voltant nostre per comprovar que un percentatge elevat de la població porta alguna mena de tatuatge. Queden lluny els dies en què només els mariners i homes que havien fet el servei militar a la marina o a l’Àfrica portaven la pell dibuixada amb tinta blava i no gaire bon traç. Les àncores, els cors i els noms de l’estimada han donat pas a tribals, conillets de Playboy, ideogrames xinesos i, més recentment, elements geomètrics. Però… tatuar-se encara està de moda?

Marta Bermúdez, coneguda en el món del tatuatge com a Mamba, fa dotze anys que tatua i reconeix que el nombre de persones que es tatuen “ha augmentat”, però per a Abel Miranda la qüestió va més enllà de les xifres: “L’aspecte més important és que el tatuatge ha trencat la barrera de la pell, literalment i socialment”. L’artista -que va tatuar el braç d’Ara Malikian el 2015- reconeix que fins fa uns anys les persones tatuades estaven estigmatizades com a “macarres, convictes o marginats”.

Però ara hem fet el recorregut invers i en segons quins entorns i quines franges d’edat, miris on miris, hi veus pells pintades. ¿Hem arribat al punt en què el nou tatuatge és no portar tatuatges?Cöco Käfer, responsable de The Gallery Tattoo, creu que hi ha molta gent tatuada, però “molta més que no en porta cap”, i que al final es tracta d’una preferència “molt personal”. Amb tot, l’artista creu que hi ha una tendència al “tatuatge minimalista, no tan visible”.

Què implica tatuar-se? És fàcil conèixer algú que porti un braçalet, unes lletres xineses o els tribals maoris al final de l’esquena. Modes que pertanyen al boom que el tatuatge va experimentar a partir dels anys 90: dimonis bebè, carpes japoneses, calaveres macarròniques, roses i dofins… ¿Però què passa amb totes aquestes tendències vint anys després? Alguns tatuatges s’han convertit en una taca esgrogueïda a la pell o bé han perdut el seu sentit, si és que n’havien tingut mai. Optar per la tinta és bàsicament una tria de per vida, sobretot si tenim en compte les costoses (i doloroses) opcions com el làser per esborrar-la.

“Tatuar-se mola molt per a molta gent i està normalitzat entre els més joves”, assegura Mamba. Així ho demostra un estudi publicat pel centre d’investigació nord-americà sobre tendències Pew Research, que afirma que el 40% dels mil·lennials porten un o més tatuatges. “És cert que quan no portes cap tatuatge t’ho penses molt més, perquè desvirgues la teva pell -afegeix la tatuadora-. Però com més peces et fas, menys importància hi dones”.

Una mica d’història

Certament, la història d’amor entre Occident i l’art del tatuatge ha sigut intensa i fulgurant. En altres temps, gravar-se la pell era una expressió pròpia de certes cultures com la de les illes del Pacífic. Però a finals del segle XVIII, el capità James Cook, en la seva expedició per Tahití, va quedar fascinat pels tatuatges que portaven els nadius. Als seus diaris es recullen aquests dibuixos i hi va anotar la paraula tatau, un terme polinesi que vol dir “marcar”. La fascinació pels tatuatges no va parar de créixer des d’aleshores i un segle després, l’any 1891, el novaiorquès Samuel O’Reilly va patentar la primera pistola tatuadora basant-se en el disseny del bolígraf elèctric d’Edison. Era el final d’una època en què les persones completament tatuades encara es consideraven una atracció més de les fires i circs. A l’altra banda de l’oceà, el britànic Sutherland Macdonald, familiaritzat amb l’art del tatuatge mentre servia a l’exèrcit britànic, va obrir un estudi a l’Anglaterra victoriana i entre els seus clients destacaven membres de la monarquia, com els fills de la reina Victòria.

Durant la primera meitat del segle XX, el tatuatge es va convertir en patrimoni de mariners, com una espècie de “mapa” per indicar on havien estat, explica Barry Shailer, propietari de l’estudi de Nova York Clash City Tattoo. Les orenetes, per exemple, revelaven que havien recorregut gairebé 10.000 quilòmetres; una tortuga, que havien creuat l’Equador, etc. Durant la Segona Guerra Mundial, a Hawaii, molts militars van passar per l’estudi (i les mans) de l’ex- marine reconvertit en tatuador Norman Collins, conegut com a Sailor Jerry. Collins imprimia sobre la pell motius mariners i que avui qualificaríem d’ old school : pin-ups, còctels, orenetes, àncores, ukeleles… Molts el consideren el modernitzador del tatuatge, per haver donat un gran protagonisme al color en els seus dissenys bidimensionals carregats de simbolisme. Els anys 60 i 70 són el bressol de la contracultura: el Vietnam, els hippies, els Àngels de l’Infern, Easy rider, Woodstock i Nixon. La portada de la revista Rolling Stone en què es veu el tatuatge al canell de Janis Joplin també va contribuir a fer arribar els tatuatges a un nou públic potencial; tothom en volia un. Era l’època de les calaveres, de les flamarades, les fades i el cosmos. Les parets dels estudis s’omplien de dissenys estàndards i el client podia triar. A l’horitzó ja s’albirava una divisió entre els artistes que optaven per renovar tècniques i dibuixos i els que advocaven per mantenir el rotllo de la vella escola. I a partir dels 90 és fàcil identificar una època i un moment només mirant els tatuatges que porta la gent. Un nus celta o un sol tribal? Devies ser un adolescent l’any 2001!

“Molta gent opta per esborrar-los, però gairebé sempre ho fan per poder aprofitar aquell espai per fer un nou tatuatge que els defineixi millor”, explica Abel Miranda. Per The Gallery Tattoo hi passa molta gent buscant un cover-up o un nou disseny que tapi el que ja porten: per sort tenen artistes especialitzats en aquesta tècnica. Mamba també ha vist autèntiques barbaritats, per això no entén com algú “té els nassos de destrossar-li la vida a algú altre fent-li un tatuatge de merda i a sobre cobrant!”, diu la tatuadora. Ara mateix, les tendències en voga freguen el “minimalisme”, com assenyala Käfer, que afegeix que també podríem parlar de nous estils i tècniques com “el geomètric, el dotwork, el fine line, el blackwork, el new traditional i l’hiperrealisme”. I, fins i tot, s’aventura a dir que “triangles, símbols d’infinit, la paraula love, les plomes i les siluetes d’ocells són els nous tribals”.

Ai, si te’n penedeixes...

Tot i que ara no ens ho pugui semblar, els ocells i les formes geomètriques es poden convertir en les cireretes i les roses espinades dels pròxims vint anys. ¿Què cal fer per no sucumbir a les modes i fer-se un tatuatge que no ens faci sentir vergonya? “Tothom pot penedir-se d’algun tatuatge, però el més interessant és aprendre de l’error i fer que el pròxim et defineixi en algun aspecte, malgrat que no amagui cap significat -afirma Miranda-, i que el tatuador tingui suficient qualitat”. Un detall en què coincideixen tots els artistes. “Si et fas un bon tatuatge amb un bon tatuador ja no parlem de moda, parlem d’una obra d’art que perdura amb el temps”, assegura Cöco Käfer. Mamba va encara un pas enllà. Per a l’artista, tatuar-se la pell és la manera de deixar imprès el que realment importa: “Tatua’t l’ànima, tatua’t la pell”. “Quan una cosa significa tant per a tu que t’ho poses a la pell, té un contingut, passi el temps que passi, si allò té la força que surt de l’ànima no te’n penediràs”. Això sí, res de tatuatges de borratxera, ni gravar-se el nom de la parella

Amb tot, podem dir que vivim un moment molt dolç per a tots els amants de l’art del tatuatge. “Els últims anys hi ha hagut una gran millora en el terreny tècnic i d’estils. A causa de la crisi, molts artistes d’altres disciplines han vist una oportunitat econòmica en el tatuatge, i això ha impulsat nous estils, una renovació i la millora del tatuatge actual”, assegura Cöco Käfer, responsable de The Gallery Tattoo. Per a Mamba, queda clar que “el món del tatuatge va paral·lel amb la història de l’ésser humà”, i que els últims temps tatuadors i públic han entès el tatuatge “com un art”, fent que el ventall d’opcions sigui “més gran”. u