Neus Vendrell:“No tenir por et permet fluir i et porta a fer coses meravelloses”
Amb 34 anys, la fotògrafa Neus Vendrell no s’ha dedicat professionalment a res més que no sigui la fotografia. Centrada avui en exclusiva al retrat infantil, Vendrell afirma que quan algú vol una altra cosa intenta “convidar-lo” al seu “terreny”. Un terreny que l’apassiona prou per afirmar: “Jo em moriré fent fotos”. “He superat una crisi econòmica. He sigut mare de bessons. Mai he tingut por. Sempre he anat al banc a demanar diners per als meus projectes. Des de la primera càmera. Sempre he pensat que seria autosuficient, i serà així. Quan surt el sol, surt per a tothom”, explica la retratista, que va obrir el seu estudi el 2007 a Sant Andreu de la Barca, on sempre ha treballat perquè és el seu poble “de tota la vida”.
Més enganxada
La fotògrafa, que recentment ha passat pel Photo Forum Barcelona per pronunciar una conferència sobre el seu camp artístic, assegura que “la vida” l’ha portat a la seva passió per la foto. “Vaig començar en una botiga de fotografia del meu poble als 15 anys. Jo no buscava feina però no vaig saber dir que no. El meu cap em va dir que no volia que li tragués feina del davant, que el que volia és que anés aprenent. De mica en mica allò em va anar engrescant. Si deixes que tot flueixi, la vida t’hi porta. Ara cada dia hi estic més enganxada. Per això sé que em moriré fent fotos”, diu. “Ara, a més a més, estic en equilibri, i això encara fa que m’agradi més”, assegura Vendrell, que diu que quan li va tocar triar carrera no n’hi agradava cap. “A mi m’agradava anar a treballar a la botiga”, assegura.
Cop de cap
Una vegada va tenir els estudis acabats, Vendrell recorda que es va quedar sense feina. Era un moment en què “l’analògic s’estava acabant” i ella no veia futur a obrir una botiga pròpia. “Tampoc volia ser ni fotògrafa de moda, ni d’arquitectura, ni de viatges... Llavors vaig dir a casa que volia obrir un estudi, i els meus pares em deien «Però com has de viure tot l’any de fer fotos?». I jo els deia: «Això existeix, però nosaltres no estem acostumats a veure-ho»”, explica. “Tot i que a casa no em podien ajudar, vaig decidir fer un cop de cap, vaig demanar els diners al banc, em vaig buscar un local de 45 metres... i ho vaig fer amb tanta il·lusió que ha sortit bé. El meu pare, a vegades, encara em pregunta si tinc prou feina”, rememora. “Al final, no tenir por et permet fluir i et porta a fer coses meravelloses”, conclou.
La veritat
Vendrell diu que al principi va agafar feina de tota mena però que ha acabat especialitzada en retrat infantil. “Un cop vaig anar a una conferència sobre especialització d’una fotògrafa i quan vaig arribar a casa vaig dir: «Soc fotògrafa infantil»”, assegura. “Ara hi ha una tendència nord-americana que fa que la gent porti els nadons a fer-los fotos en un estudi, però al mateix temps, com que cada cop hi ha menys comunions, estem perdent el costum de retratar els nens dels 6 als 9 anys, que és l’edat perduda i és superbonica”, afegeix. Per fer bé la seva feina diu que només cal “posar-se a la seva altura”. “Els nens que venen al meu estudi no venen ni a plorar ni a passar-ho malament. Jo vull que el nen marxi més content de com ha arribat...”, diu la fotògrafa, que assegura: “Un nen sempre et dirà la veritat amb la mirada”.
