Posem per cas que volem parlar de la història de la pesca en el marc de tradició marítima catalana. La inèrcia, durant segles, ha sigut examinar de prop la figura del pescador i l’evolució d’aquest ofici al llarg de la història. Però ¿i si en comptes de partir de la figura masculina per entendre la pesca, obrim el focus? Si ampliem l’horitzó, veurem que els pescadors no estaven sols ni eren els únics que feien possible la pesca. Al seu costat hi trobem armadores, xarxaires, observadores de pesca i, per descomptat, algunes pescadores. Dones que, en el seu dia a dia, han hagut de lluitar per poder fer-se a la mar. Aquest exercici de canvi de perspectiva -tan simple però tan complicat alhora- és un gest que arriba del Museu Marítim de Barcelona amb el seu projecte Dona’m la mar, fonamentat en la recerca i una sèrie de taules rodones que donen veu a aquestes dones. És una de les moltes iniciatives que estan impulsant els centres culturals amb l’objectiu de sacsejar el relat únic.

No obstant, fer una anàlisi de la qüestió del gènere als museus no passa només per revisar el paper de les dones en el discurs històric de la institució. Per fer aquesta valoració i extreure’n conclusions cal tenir en compte moltes variables, tant en l’estructura de l’entitat com en el contingut d’allò que exposa al públic. És a dir, cal fer-se preguntes. Quantes dones formen part de la direcció del museu? Quantes dones han sigut comissàries d’una mostra temporal? Quantes dones han participat fent el guió o el disseny d’una exposició? Quantes artistes hi han exposat? Si no s’han programat dones, per què? ¿El llenguatge dels panells és inclusiu, o només es dirigeix al gènere masculí? Aquests indicadors són la brúixola que ens assenyala on som i el camí que hem de seguir. Però la situació exigeix alguna cosa més que accions puntuals per ser revertida. Aquests números demanen una reflexió profunda en el si de la institució i les administracions que hi donen suport per aconseguir canvis duradors.

La base teòrica

“Els esforços per introduir la perspectiva de gènere als museus no s’han de fer només per moda, sinó que realment s’ha de canviar la mirada, i explicar quines són les raons per les quals s’ha tapat fins ara tot el que feia la dona. Els museus públics han de donar exemple complint la llei”, diu Mª Àngels Cabré, directora de l’Observatori Cultural de Gènere (OCG). Precisament, la llei d’igualtat de gènere, aprovada el 2015, determina que cal adoptar les mesures necessàries per garantir el dret de les dones a la cultura i a ser considerades agents culturals. De la mateixa manera, també promou la recuperació de la memòria històrica de les dones, i polítiques culturals que facin visibles les seves aportacions al patrimoni i a la cultura de Catalunya.

Tant és així que els museus, alguns amb més urgència que d’altres, amb més o menys recursos, s’estan afanyant a fer els deures. Cal un canvi de mentalitat. I això ho sap bé Encarna Lago, gerent de la xarxa museística de la Diputació de Lugo, La Rede, que porta més de 20 anys treballant per la igualtat i la diversitat de gènere en entitats culturals: “La clau és entendre que els objectes no son únicament objectes, sinó subjectes comunicadors, testimonis humans que expliquen un relat. Hem d’aprendre a desconstruir el monòleg patriarcal que sentencia veritats absolutes i construir-ne un de nou en el qual no s’exclogui a ningú”.

Propostes concretes

Per passar de les paraules als fets, assegura Mireia Mayolas, cap de l’àrea d’educació i d’activitats i membre de la comissió d’igualtat del Museu Marítim, “es tracta d’interioritzar que no es pot explicar la cultura marítima si no expliquem el paper que hi han tingut les dones”. No es tracta de trobar una pescadora o una marinera, puntualitza: “Es tracta de demostrar que la societat està integrada per homes i dones que fan possible avançar en determinades tasques”.

En la majoria de casos no és fàcil aplicar aquesta transformació, entre altres raons perquè els llibres de text recullen només una versió de la història. D’això n’és conscient Margarita Sala, directora del Museu d’Història de Catalunya: “La implementació d’aquesta perspectiva és més factible en projectes concrets, com exposicions temporals o activitats puntuals”. La realitat, assegura, és que “s’ha de canviar el discurs a poc a poc”: “Nosaltres, per exemple, hem començat a treballar amb la revisió de textos de la permanent posant molta cura en el llenguatge que emprem i en la visibilització de determinats objectes”.

El Museu d’Història forma part del grup de treball Museus i Gènere, creat l’any 2017 per la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya com a observatori de la perspectiva de gènere als museus d’història i monuments. “Som un servei públic, obert a tothom i plural. No ens podem permetre deixar fora del discurs una part de la població”, diu Sala.

El repte d’establir paràmetres d’igualtat en el llenguatge no és exclusiu dels museus. De fet, és un dels punts que l’Ajuntament ha tingut en compte en el seu Pla per a la Justícia de Gènere 2016-2020, on s’explica que la idea del llenguatge inclusiu no és doblar els textos, posant “director” i “directora”, sinó que hi ha molts altres matisos i un bon ventall de paraules neutres, com ara “equip de direcció”, que no ofèn ni exclou a ningú.

Reptes

¿N’hi ha prou amb l’aprovació d’una llei d’igualtat de gènere? ¿Cap on hem de mirar si busquem models en la implantació de polítiques de gènere? Aquestes preguntes continuaran sense respostes durant un temps, però que l’esforç s’està fent és evident a jutjar per les iniciatives que s’han tractat en aquest reportatge.

“El problema és que arrosseguem dècades de falta d’oportunitats per a les artistes dones, i això es reflecteix en l’escàs nombre d’exposicions monogràfiques i en els pocs mitjans disponibles per produir peces. És una roda molt típica de països on la cultura compta amb pocs recursos”, apunta Martina Millà, responsable de l’àrea de programació i projectes de la Fundació Miró. Però ni Millà ni la Fundació Miró claudiquen. Així ho demostra el fet que el 31 d’aquest mes s’inaugura l’exposició Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya, que a través de l’obra de la fotògrafa ens aproxima a un dels pols més importants del moviment surrealista.

Coneixedor que les desigualtats de gènere no són només als museus, sinó en general al sector cultural, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) ha impulsat un estudi que es presentarà els primers mesos del 2019 i que té com a objectiu aprofundir en el coneixement de la situació real del mercat de treball cultural de Catalunya. Sílvia Muñoz, directora del CoNCA, ho resumeix així: “Cada cop és més present la necessitat de llegir tant la història com l’actualitat des del punt de vista de les dones. La tendència és imparable i hem de fer que el canvi també sigui imparable; sense pressa, però sense pausa”.

Amb rigorositat i constància és com es contempla l’horitzó d’aquesta transformació del discurs. De la mateixa manera que es disposa d’un pla d’accessibilitat, adverteix Cabré, directora de l’OCG, “hi ha d’haver un pla de gènere que prevegi personal format que procuri mesures que incloguin la dona, tant en la recuperació de la memòria, com en les quotes de programació, col·leccions i activitats”.

Si seguim la lògica del filòsof George Steiner, per la qual “el que no s’anomena, no existeix”, encara calen moltes gestes que facin justícia a allò que la història reconeix que ha silenciat.