PANTOCRÀTOR URBÀ

Miquel Fuster: “Beure és l’únic que et salva quan vius al carrer; si no, et tornes boig”

Dibuixant de còmics

Miquel Fuster:“Beure és l’únic que et salva quan vius al carrer; si no, et tornes boig” / MANOLO GARCÍA Zoom

Miquel Fuster va néixer a Barcelona fa 74 anys. De petit, com que era fill únic, es passava les tardes llegint tebeos, i amb 12 anys ja tenia clar que volia ser dibuixant. Més tard, va convèncer els seus pares perquè el deixessin matricular a belles arts, a l’Escola Massana. Amb només 16 anys va començar a treballar per a l’editorial Bruguera, i després per a l’agència Selecciones Ilustradas, on es va especialitzar en còmic romàntic. En aquell moment sentia que es menjava el món, res li feia pensar que passaria 15 anys de la seva vida al carrer.

Tenir diners massa aviat

“Érem joves, teníem diners i no ens estàvem de res. Guanyàvem 250.000 pessetes al mes!”, explica Fuster de la seva etapa a Selecciones Ilustradas. “Quan no treballàvem, sempre estàvem en cabarets o de festa. Jo ja tenia moto abans que m’hagués pogut treure el carnet de conduir”. Amb 20 anys, Fuster era un dibuixant amb èxit, s’havia casat i ja tenia un fill. A finals dels 80, però, es va incendiar el pis de lloguer on vivia. “Jo estava passant una època complicada, m’acabava de separar i la feina havia disminuït amb l’aparició dels videojocs. Vaig estar un any vivint al pis cremat sense aigua ni llum i vaig començar a beure. Finalment, la immobiliària em va oferir diners perquè el deixés, però eren pocs. Me’ls vaig polir en dos dies i em vaig quedar al carrer”.

El pitjor és el fred

“Quan et quedes al carrer, el teu món afectiu i professional desapareix. Vaig passar temporades en cases d’amics, però em sentia un hoste. Preferia estar en territori de ningú. El meu fill em volia ajudar, però me’n vaig allunyar. Qui pateix fa patir els altres”. Fuster assegura que el pitjor de viure al carrer és el fred. “És terrible. Se’t fot dins i no hi pots fer res”. L’únic de bo és que et fa oblidar la por. “Al carrer hi ha molta violència, estàs sempre acollonit”. Fuster recorda diverses agressions, com ara un dia que dos joves li van tirar un totxo a la cara i gairebé s’hi queda. “Beure és l’únic que et salva; si no, et tornes boig”. Les seves obligacions diàries eren vendre quadres per comprar alcohol, i trobar un refugi per a la nit. Prenia 14 paracetamols al dia i gairebé no menjava. “M’alimentava de coca-cola i vi”.

Tornar a començar

Fa 15 anys que viu en un pis tutelat, però recorda que sortir d’aquella situació no va ser fàcil. “Si tu no et vols ajudar, ningú ho pot fer. Els de Serveis Socials t’ofereixen un pla de reinserció laboral però has de deixar l’alcohol. Quan fa tres hores que no beus, tens un mono que només vols sortir d’allà”. Finalment va deixar el carrer gràcies a la Fundació Arrels. “Quan em van trobar, jo estava molt debilitat, pesava 42 kg”, diu Fuster, que ara en pesa 67 i fa 1,80 m d’alçada. “Els vaig dir que només deixaria de beure si podia pintar, en comptes de fer algun dels tallers que oferien. Més tard em van suggerir que obris un blog amb els dibuixos que feia sobre la meva experiència al carrer”. Va tenir tant d’èxit que al cap de molt poc temps ja publicava Miguel, 15 años en la calle, un còmic colpidor que ja té tres volums.