Reportatge
LAIA BELTRAN QUEROL

Milà respira art, moda i disseny

De l’oportunitat única de veure ‘El Sant Sopar’ de Leonardo durant 15 minuts a fer un ‘espresso’ en un bar dissenyat per Wes Anderson. Una ruta per a estetes que us traurà del cap la idea que la capital de la Llombardia és un lloc gris: ara ja té el color que Rem Koolhaas deia que li faltava

Milà respira art, moda i disseny / LAIA BELTRAN Zoom

El primer cop que van parlar-me de Milà me la van vestir de ciutat grisa i industrial. D’això fa molts anys. La segona vegada em van venir a explicar el mateix. També van advertir-me que era una ciutat de pas, per visitar el Duomo, la majestuosa Galleria Vittorio Emanuele i poca cosa més. Milà no mereixia més d’un matí. I el comentari final sempre coincidia: si ja coneixia Roma o Florència, ni tan sols valia la pena anar-hi. Les comparacions serien odioses. En el meu subconscient, i malgrat ser una de les capitals clau de la moda i el disseny, Milà s’havia convertit en el forat negre d’Itàlia. Fins fa unes setmanes.

Milà no es va presentar gens grisa. Al contrari, potser per combatre els prejudicis va rebre’m amb un sol d’abril esplendorós. Igual d’inesperat va ser descobrir que la ciutat té una teranyina de tramvies que en certa manera recorda Lisboa i que els canals del barri de Navigli són com una miniversió d’Amsterdam. També em van sorprendre les parades ambulants de maduixes i d’ulleres de sol (sempre apareixen on menys t’ho esperes) i com està d’institucionalitzat el ritual de l’aperitiu vespertí. I, efectivament, Milà no és Roma ni Florència, però té altres virtuts que la converteixen en una destinació atractiva per als fans de l’art, la moda i el disseny.

Sant’Ambrogio

Si viatgeu a Milà durant el Salone del Mobile (la famosa fira del moble que sol celebrar-se a l’abril), us la trobareu a rebentar. I no ens referim només als pavellons firals que hi ha als afores. La ciutat en si es converteix en un gran aparador del Fuorisalone, el circuit alternatiu a la fira oficial. Potser per això els tranquils carrers de Sant’Ambrogio estaran més transitats. Però passejar pel centre històric, esquitxat de botigues i galeries d’art, és un deure. Especialment recomanable és la Via Santa Marta -on hi ha la veterana Trattoria Milanese- i els carrers adjacents. També val la pena aturar-se a la Pinacoteca Ambrosiana, on a banda d’una ingent col·lecció d’art renaixentista i barroc es conserva la primera biblioteca pública d’Europa, fundada el 1609 per Federico Borromeo (abans d’entrar a la sala dels llibres hi ha Retrat d’un músic de Leonardo da Vinci i just abans de la sortida la Cistella de fruita de Caravaggio). És obligatori també veure -a través d’un vidre estil peixera- com els especialistes treballen en la meticulosa restauració d’un estudi preliminar de L’escola d’Atenes de Rafael.

Corso Magenta

El rovell de l’ou del disseny milanès es troba en aquesta zona. I, en particular, ningú hauria de deixar de visitar la magnífica concept store de Rossana Orlandi, que ocupa una antiga fàbrica de corbates. Amb el seu bon ull, aquesta signora de 75 anys, cabells blancs recollits i ulleres XXL s’ha convertit en una guru per als dissenyadors de producte i mobiliari. Tots volen vendre al seu espai, garantia de qualitat i de bon gust. Llums, cadires, taules de billar de marqueteria, joieria de paper... A l’espai d’Orlandi, tot és possible.

Rondar pel Corso Magenta també té més al·licients. El primer, visitar l’estudi d’Achille Castiglioni, un arquitecte i dissenyador industrial milanès de fama internacional (d’ell és el famós llum de peu Arco, una icona del disseny del segle XX). El segon, prendre un cappuccino a l’emplaçament original de la mítica pastisseria Marchesi, fundada el 1824 al mateix Corso Magenta (actualment hi ha dues franquícies més, una al costat del Duomo i l’altra al Quadrilàter de la Moda). El tercer, contemplar la robusta església de Santa Maria delle Grazie quan cau el sol.

I què té d’especial? A més de la seva bonica arquitectura, en un convent dominicà adjacent a l’edifici principal hi ha el fresc El Sant Sopar, pintat per Leonardo da Vinci entre el 1494 i el 1498. Les entrades es venen amb moltíssima antelació, però si preguntes a la taquilla potser hi ha sort i de sobte et trobes al refectori, acompanyat de 24 desconeguts i amb només 15 minuts per contemplar en silenci una de les obres cabdals de la història de l’art. Temps suficient, per cert, per recordar les teories conspiratives que diuen que l’apòstol Giovanni (el nostre sant Joan) és en realitat una dona.

Brera

És fàcil enamorar-se de l’elegant i distingida Brera. És un plaer passejar pels seus carrers, plens de botigues, cafès i restaurants. I molt impactant entrar a la mastodòntica Facultat de Belles Arts. Hi sentireu el pes de la història. Des de Brera s’arriba fàcilment al Corso Como, un famós carrer per a vianants, ple de botigues de marca on hi ha 10 Corso Como, el contrapunt fashion a l’espai de Rossana Orlandi. Aquesta concept store és un temple del disseny de passarel·la, i s’hi troba des de l’avantguarda japonesa de Comme des Garçons fins a la insolència de Vetements. Abans d’abandonar el Corso Como visiteu Comoretto Tecnoelettrica, al número 11 del mateix carrer. És una ferreteria inaugurada el 1943 que no ha canviat d’aspecte. Al capdavant hi continua l’Ada Comoretto, una senyora de 90 anys, filla del fundador del negoci i que encara atén darrere el taulell amb un somriure i la característica bata blava. Ella representa millor que ningú la resistència (i l’orgull) del petit comerç.

Tortona

Molts estudiants de tot el món escullen Milà per formar-se en moda i disseny industrial. Tant l’Istituto Marangoni com l’IED són dues escoles amb molta reputació. Per això la nit milanesa és tan jove i animada, sobretot al barri de Tortona (també hi ha molt ambient nocturn a Navigli), un punt calent, gràcies també al fet que als anys 90 s’hi va emplaçar el Mudec, conegut també com el Museu de les Cultures. De fet, els tentacles d’aquest equipament públic van més enllà i també han fet que s’estableixin moltes botigues indies i estudis creatius a la zona. Per cert, fins a principis de juny al Mudec s’hi pot veure una completíssima exposició sobre Frida Kahlo, amb fotografies, cartes i molta obra de l’artista mexicana.

Porta Romana

Si alguna cosa se li ha recriminat a Milà és la falta d’un espai consagrat a l’art contemporani. Davant la inacció pública, Miuccia Prada -milanesa, dissenyadora de moda i artífex de la marca de luxe que porta el seu cognom- va inaugurar fa tres anys la Fondazione Prada en una vella destil·leria al sud de la Porta Romana. Una zona allunyada del centre que, paradoxalment, s’ha convertit en una de les visites més impactants de Milà. L’arquitecte holandès Rem Koolhaas ha sigut l’encarregat de transformar aquell abandonat complex industrial en un gran contenidor cultural (i no sense polèmica, ja que tota la façana de la refulgent Casa Encantada la va recobrir amb pa d’or de 24 quirats). La família Prada, acostumada a exposar la seva col·lecció privada en diferents espais de la ciutat, ara ja té on exhibir-la de manera permanent. I s’ho han pres tan seriosament que en tot l’espai no trobareu cap referència a els bolsos de pell que els han fet mundialment famosos.

Per cert, marxar de la Fondazione Prada sense fer un espresso al bar seria un pecat, sobretot si sou fans de Wes Anderson. Ell és qui va dissenyar-lo, per això tot és tan retro i hi ha tant color pastel. També cal visitar la Torre, un edifici blanc de nou plantes inaugurat fa només unes setmanes i que inclou obres de Jeff Koons i Damien Hirst, dos dels enfants terribles de l’art contemporani. Pugeu a la torre blanca, però feu-ho amb l’ascensor panoràmic folrat d’un luxós marbre fúcsia. És llavors quan us vindrà al cap aquella frase que va dir Koolhaas sobre Milà: “L’entorn és tan gris que necessitava una mica de color”. Ja el té.