Marc Zorrilla (L’Hospitalet de Llobregat, 1987) fa 14 anys que es dedica a la caracterització i al maquillatge d’efectes especials a Crisálida Creaciones, el taller on tots els mons fantàstics cobren vida. Sigui la creació de màscares de zombis per a pel·lícules, decorats per a scape rooms o attrezzo per a personatges de cosplay, a aquest apassionat del cinema i de la ciència-ficció no se li escapa cap encàrrec.

VOCACIÓ PER LES ARTS PLÀSTIQUES

Al Marc no li agradava gaire estudiar. En canvi, va créixer en una casa on el bricolatge i les arts plàstiques es respiraven per tots els racons. També li encantava llegir còmics i després dibuixar-los. Anys més tard, mentre arxivava papers en una empresa qualsevol, li van parlar d’un curs de maquillatge i efectes especials. De seguida va veure la llum i s’hi va apuntar. Va ser el primer pas per descobrir la seva autèntica vocació. A poc a poc va començar a tenir petits encàrrecs per a curtmetratges i anuncis, fins que va decidir obrir el seu propi taller i dedicar-s’hi de ple.

EFECTES ESPECIALS A LES XARXES

Reconeix que hi ha moltes pel·lícules que l’inspiren a l’hora de treballar, però si n’hagués d’escollir una es decantaria per Dràcula de Bram Stoker, de Francis Ford Coppola. “El maquillatge i el vestuari són la bomba”, diu Zorrilla, que assegura que té el “defecte professional” d’analitzar tots els elements fantàstics quan mira pel·lícules. Una anàlisi que després disfruta compartint a les xarxes amb altres experts del sector, alguns dels quals són grans referents per a ell. “Fins i tot el creador d’efectes especials d’ Alien t’explica a les xarxes com s’ho va fer”.

ENTITATS QUE COBREN VIDA

Si hi ha una cosa que li faci pena és que, després de setmanes d’elaboració i treball manual, potser la seva creació només sigui visible durant unes quantes hores o uns dies. Com un ninot que va fer semblant al monstre de la pel·lícula La cosa, que va aconseguir guardar al seu taller durant anys un cop amortitzat. “Em costa moltíssim desprendre’m de les meves criatures”, assegura l’artista, que creu que el més difícil és quan toca llançar algun motllo: “És la clau, perquè puc replicar tantes vegades com vulgui un element concret, però al final s’acaba trencant”.