PANTOCRÀTOR URBÀ
JOAN CALLARISSA

Marc Monzó:“El que fa trenta anys era experimental ara és pop”

Joier

Marc Monzó:“El que fa trenta anys era experimental ara és pop” / PERE TORDERA Zoom

Amb 19 anys, Marc Monzó va visitar l’Escola Massana per decidir a quin ofici es volia dedicar. Després de passar per diversos tallers, va optar per la joieria en observar que allí es treballava a una escala molt reduïda, cosa que l’havia fascinat des de petit. 25 anys després d’aquella decisió i ja com a director creatiu de la firma catalana Misui, Monzó ha rebut un dels premis més rellevants de la joieria internacional, el Françoise van den Bosch, que recau per primer cop en un professional espanyol. El premi li fa una il·lusió especial perquè ha distingit abans “molta gent que han sigut referents” seus “per les seves peces però sobretot per l’actitud amb què han abordat l’ofici”.

El sector i la marca, dos encerts

D’ençà que va emprendre el camí de la joieria, Monzó diu que mai ha tingut ganes de canviar de sector. “Quan la cassola es va omplint i està a punt de sobreeixir-se, he de fer vacances i deixar d’analitzar quina joia sí, quina no, com fer-ho... El compromís que tinc amb Misui demana il·lusió, perquè, si no n’hi ha, es nota de seguida en el treball”. Monzó es va estrenar com a director artístic amb la firma catalana fa tres anys. Misui, com totes les marques, posa límits artístics de manera natural. “El nostre ofici ja té de per si moltes limitacions creatives. Per exemple, la portabilitat. Però a mi tenir limitacions sempre m’ha anat bé”, ironitza el creatiu, que també celebra que “com que la marca naixia” quan li van oferir el càrrec, “existia la possibilitat de crear alguna cosa interessant”. “A una marca amb una altra identitat potser no hi hauria anat”, admet.

El baix retorn i el lent camí

“Hi ha molts mons dins de la joieria. Hi ha molts mons possibles. Jo sempre he disfrutat. Des del principi, tot i que sempre vaig tenir activitat, sobretot a fora, he anat sobrevivint de la joieria, però era complicat. Hi havia reconeixement però el retorn no estava a l’altura. Tot i això, mai he perdut la il·lusió”, recorda el joier, que, amant de la precisió també en el lèxic, prefereix aquest terme al d’orfebre, al de dissenyador o al d’artista. Però per resistir, reconeix, no n’hi ha prou amb perseverança, també cal passió: “Per dedicar-te a la joieria és imprescindible que t’agradi molt. Perquè hi ha moments de sacrifici i la feina necessita molta atenció, paciència... Perquè hi ha fracassos tècnics... A vegades, a punt d’acabar una peça, va i se’t fon... T’ha d’agradar, tot aquest procés”, recomana a qui s’hi vulgui posar.

Crear el pop de demà 

“Jo trec la inspiració de la mateixa activitat. El mateix fet de fer joies és inspiració per a mi. I després, tot el que passa a la vida. De vegades ets a casa pelant una taronja i hi ha alguna informació que després apliques”, afirma el joier, que confessa que hi ha peces que li han costat “quatre anys”. “Hi ha peces a mig fer, hi vas donant voltes un dia i un altre dia i no acabes de veure-ho clar. Veus que hi ha alguna cosa que t’interessa, però no saps què. Però hi ha un moment que te la mires des d’un angle diferent i ho soluciones”, exposa sobre el seu procés creatiu. A les sofisticades peces minimalistes que dissenya els augura un futur expansiu: “El que fa trenta anys era experimental ara és pop. Potser no ens imaginàvem que un noi pogués passejar tranquil·lament amb un ponxo pel carrer”. “El mercat s’apodera de tot”, conclou.