Esport i literatura
David Broc

Llegir i córrer

Què és més difícil? Córrer 42 quilòmetres i 195 metres o descriure amb paraules el que costa, significa o implica completar aquesta distància? Ara que s’acosta la Zurich Marató de Barcelona, que té lloc aquest 12 de març, és un bon moment per remenar les prestatgeries i parlar de com el periodisme i la literatura s’han enfrontat a la prova atlètica més fascinant de tots els temps

Llegir i córrer / LAURA MAGALLÓN Zoom

El corredor alemany nacionalitzat canadenc Jerome Drayton, un dels grans maratonians dels 70, deia que “descriure l’agonia d’una marató a algú que mai ha corregut és com intentar explicar-li el color a algú que hagi nascut cec”. I es fa difícil contradir-lo: és evident que hi ha un metallenguatge, gairebé codificat, ple de llocs comuns que només identifiquen els que sí que han experimentat el calvari d’aquesta prova emblemàtica i que la resta de mortals es miren amb escepticisme, estranyesa i incomprensió. Però sobretot hi ha un vincle sentimental i emocional que ells, els altres, mai podran entendre.

Un exemple molt gràfic: si reunim un grup de sis persones, tres amb alguna Marató de Barcelona al sarró i les altres tres sense cap experiència ni lligam amb la cursa, i les passegem per l’Arc de Triomf, per la plaça de les Glòries i per l’avinguda del Paral·lel, immediatament es produirà una connexió entre els maratonians que la resta del grup no percebrà. Són tres punts clau del recorregut pel moment físic i mental en què apareixen, però sobretot perquè és on més suport de públic trobarà el corredor i on li serà més difícil contenir les llàgrimes. Els passadissos de gent animant que es formen en aquests emplaçaments estratègics et fan sentir com si estiguessis als últims revolts de l’Alpe-d’Huez en una etapa reina del Tour de França.

En paraules de Jaume Leiva, un dels maratonians catalans amb més tirada i suport popular, que correrà la seva vuitena marató a la Zurich Marató de Barcelona del 12 de març, la màgia de la prova “no només té a veure amb els seus 42,195 quilòmetres, sinó amb tot el que suposa la planificació, els entrenaments i altres factors que influeixen a l’hora de preparar-la”. Cada corredor té la seva pròpia història, única i insuperable en el relat, però per especial i èpica que sigui, la veritat és que no diferirà gaire de les de la resta de companys de dorsal. Ens agradi o no, estem junts en una bogeria que de vegades se’ns en va de les mans: “Jo porto més de deu anys preparant corredors populars per a marató i he vist de tot”, comenta Leiva. “Des de trencar una relació de parella perquè prioritzes l'entrenament fins a demanar una excedència a la feina per entrenar-te més i descansar millor”.

La literatura esportiva centrada en la matèria ha acostat tot aquest univers endogàmic i específic al gran públic amb idees i històries atractives

És per tot això que la tasca de la literatura esportiva centrada en la matèria ha sigut més important del que sembla. No només ha aconseguit motivar nous corredors amb ganes d’assolir reptes més ambiciosos i ha aportat informació molt valuosa en la preparació atlètica, nutricional o psicològica, sinó que també ha acostat tot aquest univers endogàmic i específic al gran públic amb idees i històries atractives. Explicar amb paraules, dades i experiències sensorials el que significa córrer 42 quilòmetres i 195 metres un matí qualsevol de la nostra vida no és gens fàcil. Però uns quants autors se n’han sortit.

La potent i molt abundant bibliografia sobre running i, més concretament, sobre la marató que podem trobar a les llibreries catalanes es pot explicar des del punt de vista del mercat, gràcies al boom popular que ha viscut aquest esport al nostre país els últims cinc o sis anys, però també des del punt de vista creatiu: el relat que s’amaga darrere la marató ofereix una base literària inesgotable. L'èpica del patiment, del turment, del dolor, de la superació o de la disciplina és un material molt llaminer i un punt de partida immillorable per anar molt més enllà del component esportiu en ell mateix.

De la mateixa manera que l’escriptor japonès Haruki Murakami converteix De què parlo quan parlo de córrer, el seu impulsiu assaig sobre la passió per córrer, en una colpidora reflexió sobre la soledat, la misantropia, la creació literària i la motivació, Jean Echenoz fa de la novel·la Correr un brillant experiment literari en què la biografia del maratonià Emil Zátopek acaba esdevenint un thriller amb intencions polítiques i humanistes. Tanmateix, Nacidos para córrer, de Christopher McDougall, arrenca amb una excusa esportiva, la resistència física quasi inhumana dels tarahumares, i evoluciona com un tractat antropològic de certa ambició filosòfica. Al pioner El corredor, de John L. Parker, la reflexió política, esportiva i personal van de bracet amb una força literària aclaparadora. I del brillant Dos horas, d'Ed Caesar, es pot dir que a més d’abordar un repte somiat –l’objectiu de fer baixar el cronòmetre de les dues hores en la prova reina– suposa una fascinant aventura pels marges de la ciència aplicada a l’esport.

L'èpica del patiment, del turment, del dolor, de la superació o de la disciplina és un material molt llaminer

Un experiment semblant el trobem a ¿Por qué corremos? Las causas científicas del furor de las maratones, dels periodistes Martín de Ambrosio i Alfredo Ves Losada, que barreja de manera molt amena i divulgativa anècdotes sobre la marató amb una encomiable pedagogia de caràcter sociològic. La llista és inesgotable: Correr con los keniatas, d’Adharanand Finn, o la novel·la Corrent cap a Bikila, de Marc Cornet, tenen el seu origen en la mística que desprenen els corredors kenians i etíops, però acaben oferint retrats molt poderosos i contextualitzats del continent africà. I si segueixes tafanejant per les llibreries pots descobrir estudis de gènere aplicats al running: Correr en femenino, d’Alexandra Heminsley, o Mujeres que corren, de Cristina Mitre, s’aprofiten d’un buit claríssim al mercat literari i s’adrecen sense tòpics ni ingenuïtat al públic femení, cada cop més present i nombrós a les curses i maratons de tot Catalunya.

Però ja es tracti de manuals tècnics de preparació –com la Bíblia iniciàtica El maratón. ¡Puedes hacerlo!, de Jeff Galloway, o el fascinant Maratón. Preparación psicològica para el entrenamiento y la competición, de J.C. Jaenes i J.C. Caracuel–, de reculls de testimonis en primera persona –extremadament recomanable Mi primer maratón, de Dimas Mas–, de dietaris confessionals –com els dos llibres del periodista Arcadi Alibés o, per descomptat, el recent i molt motivador De què fuges, qui et persegueix?, de l'escriptora i columnista de l'ARA Empar Moliner– o de peces de ficció emblemàtiques –el relat La soledad del corredor de fondo, d’Alan Sillitoe, o la novel·la El corredor de fondo, de Patricia Nell Warren–, es repeteix una constant en la majoria de casos: l’escriptor també és corredor.

Sembla inevitable trobar moltes connexions entre una activitat i l’altra. És el cas del periodista, escriptor i maratonià Alfredo Varona, autor de l’indispensable ¡Filípides existe!: Los secretos de la preparación de los maratonianos de élite o de l’emotiu 42 kilómetros para amar el maratón. Varona confessa: ‟Quan vaig escriure el meu primer llibre l’objectiu va ser el mateix que quan vaig córrer la meva primera marató: descobrir que podia fer-ho. I no va ser fàcil. Sempre recordaré que la primera pàgina de ¡Filípides existe!... em va semblar inacabable. I no sé com, però vaig arribar a meta: per això el paral·lelisme entre escriure i córrer la marató em sembla molt acusat”.

‟Quan escrius necessites confiança en tu mateix. La cursa de fons te’n dona molta. És la seguretat que podràs acabar el que has començat”

Haruki Murakami - Escriptor i corredor

‟Quan escrius –segons Haruki Murakami– necessites confiança en tu mateix. La cursa de fons te’n dona molta. És la seguretat que podràs acabar el que has començat”. Però potser ha sigut l’escriptora Joyce Carol Oates qui ha defensat amb més intensitat i convicció la relació entre escriure i córrer: al breu assaig To invigorate literary mind, start moving literary feet, publicat al New York Times el 1999, l’autora nord-americana escrivia: “Els problemes estructurals que se’m presenten mentre escric, en un embullat, frustrant i de vegades desesperant matí de feina, acostumo a solucionar-nos corrent a la tarda”. I potser arribava a la conclusió més brillant i incontestable que es pot llegir sobre el tema: “Les activitats bessones de córrer i escriure mantenen l’escriptor raonablement sa i amb l’esperança, per il·lusòria i temporal que sigui, de tenir-ho tot sota control”.