PANTOCRÀTOR URBÀ

Juba Lima: “El meu país és molt ric però està ple de persones molt pobres, i això et trenca el cor”

Fundador de Caboclo

Juba Lima:“El meu país és molt ric però està ple de persones molt pobres, i això et trenca el cor” / CRISTINA CALDERER Zoom

Juba Lima es defineix com “el pitjor paulista”, perquè el seu pare és de Bahia i la seva mare és de Rio. Tot i això, aquesta història ja queda molt enrere perquè ha estat vint dels seus quaranta anys instal·lat a Barcelona, una ciutat de la qual es va enamorar des de Londres en veure que aquí es vivia molt bé “amb la pesetilla ”. A la capital catalana ha fundat Caboclo, una firma de calçat que uneix la inspiració estètica que li ha donat Barcelona, l’artesania brasilera que tant estima i un sistema de producció sostenible que fa servir tints naturals i soles fetes amb neumàtics de cotxe. “I sostenible també amb les persones que la produeixen”, ressalta sobre la marca.

Vida avorrida? No!

En complir la majoria d’edat, Juba Lima va decidir que no volia seguir vivint al Brasil i va marxar a Londres. Un cop a la capital britànica, però, va descobrir que un cosí seu que vivia a Barcelona “es divertia el triple, anava a la platja cada dia i menjava molt millor”. Tres fets que el van fer optar per venir a la capital catalana, on va estudiar relacions internacionals. En acabar diu que tenia dos camins: “O trobar feina aquí o tornar al Brasil. I allà treballar a Brasília, per a multinacionals, o preparar-me com a diplomàtic. Però jo pensava: «Per Déu, quina vida més avorrida, jo no vull aquesta vida»”. En aquell moment diu que se li va acudir la idea que l’ha ocupat fins ara: “Vaig pensar que al Brasil teníem mestres artesans amb quaranta anys d’ofici i un producte molt bo. Per què no muntem una marca amb l’artesania d’allà? Una marca que li doni valor!” Amb aquella reflexió a la butxaca va recórrer sol durant sis mesos el seu país, buscant “les millors cooperatives d’artesans”, a les quals volia donar feina però també benestar.

Deute emocional

“El meu país es molt ric però ple de persones molt pobres, i això et trenca el cor. Per a mi és impossible viure en un país amb tantes diferències socials. Per això jo volia fer la meva aportació. Allà hi ha molta gent artesana. És la història del típic tio que no ha pogut estudiar i ha tirat endavant amb les seves mans. Ja se sap, com més pobre és algú més enginy té”, explica sobre els inicis del seu projecte, que al principi va ser de bijuteria. “Jo comprava en una cooperativa de Belém, a l’Amazònia, que només feia bijuteria natural, i la revenia. Era preciosa. Me’n vaig anar amb un mostrari cap a Formentera i va resultar que una venda la vaig fer sense saber-ho a un dels propietaris de Natura. Tres mesos després vaig anar a vendre la meva bijuteria a l’empresa i em va reconèixer. Em va fer un gran encàrrec que em va donar una base financera per muntar la meva primera botiga”, relata encara sorprès. Però aquella botiga de collarets estava molt parada a l’hivern, i encara més quan va arribar la crisi.

Diners i orgull

Per això es va voler llançar a fer sabates i unir els “Pablos Picasso del cuir” amb “el disseny”. Després d’haver-ne venut 40.000 parells, Caboclo triomfa entre molts col·lectius, des dels brasilers “que et compren perquè tens èxit fora” fins als “japonesos, perquè la filosofia wabi-sabi els ajuda a valorar la imperfecció” de les sabates, que són “adobades sense crom, cosa que permet veure totes les irregularitats de la pell”. Però no tots ho ven a la botiga onlineque ha obert. “El meu millor màrqueting són els clients, que gràcies a Déu repeteixen. Amb els problemes amb el turisme que tenim aquest any estava molt preocupat. I m’està salvant la clientela local”. Ara que ha aconseguit “disseminar riquesa” al seu país, diu que l’objectiu que li agradaria complir és “crear la universitat del cuir”. “Tot i que els meus artesans avui ja viuen bé, senten que no tenen cap paper social. Si aconsegueixo crear-la, podré dir-los que no son l’artesà pringat de la plaça. Vull donar-los diners però també orgull”, conclou.