PANTOCRÀTOR URBÀ

Ianire Elorriaga:“El problema del monopatí és la mala fama que té, no si ets home o dona”

Skater i professora d’educació física

Ianire Elorriaga:“El problema del monopatí és la mala fama que té, no si ets home o dona” / CRISTINA CALDERER Zoom

Amb 35 anys, Ianire Elorriaga és una ocho apellidos vascos que, menys quan estudiava, sempre ha viscut al seu poble, Bakio, ubicat a Biscaia i amb poc més de 2.500 habitants. Això no li ha impedit dedicar-se durant molts anys al monopatí, una disciplina en la qual les dones eren una minoria fins fa poc. Elorriaga és una precursora de l’ skate femení a Europa i ha guanyat diverses competicions mixtes abans que existissin les específiques per a dones. Ha passat per Barcelona com a amfitriona d’una de les Girls Skate Nights que organitza Vans. Un esdeveniment que l’ha posat en contacte altre cop amb l’skate, que va aparcar quan es va quedar embarassada del seu fill Peru, nascut ara fa un any. “M’encantaria que em digués que vol ser skater, així n’hi podria ensenyar”, confessa la basca, que admet que, “tot i que no es pot”, es va fer una foto embarassada a sobre del patí.

Per imitació

Elorriaga parla dels seus inicis en el món de l’ skate com una cosa natural, que va sorgir de la tradició del germà petit d’imitar el germà gran. “Tinc un germà sis anys més gran que jo que també patinava i, per allò que el petit imita el que fa el gran, vaig començar. Al principi l’utilitzava només com a mitjà de transport, com qui va en bici. Devia tenir set anys. Jugava a futbol i feia altres coses però hi anava amb patí. Però després van començar les pistes d’ skate i va ser quan vam començar a fer trucs. I va ser així com vaig entrar en aquest món”, explica Elorriaga, que diu que la professionalització no va arribar fins després d’uns anys.

Trampolí

“Quan tenia 17 o 18 anys vaig anar a un campionat a França, es van fixar en mi, el vaig guanyar i llavors ja va ser quan vaig començar a viatjar”, explica la patinadora, que parla d’Euskal Herria com d’un bon lloc on patinar perquè els ajuntaments “cada cop hi estan més implicats” i perquè es van obrint “pistes cobertes”, cosa que “fa molta falta perquè hi plou moltíssim”. Sobre dedicar-s’hi professionalment, diu que ha arribat a tenir “un salari per patinar”, però que ara es dedica a fer de professora d’educació física. No obstant això, assegura que fer de professora “no jubilarà l’ skate ”. “Sempre hi serà, però amb un fill ja es veu d’una altra manera”, admet.

Dones comptades

Elorriaga reconeix la singularitat de la dona en l’ skate quan ella va començar: “M’agradava viatjar perquè jo sempre patinava per Bilbao envoltada de nois i als viatges coneixia molta gent. D’on soc jo, érem jo i una altra noia que més tard ho va deixar. Després hi havia la Begoña de Madrid, la Sílvia de Barcelona i poc més. Ara ja n’hi ha un munt!” “Ara ja se’n veuen moltes, també fent bici o fent surf: és una altra escena”, celebra Elorriaga, que mai va patir masclisme dels seus companys skaters : “Sempre m’he sentit molt acompanyada per part seva; sempre m’han ajudat i protegit més que entre ells”. “El problema del monopatí és la mala fama que té, no si ets home o dona”, conclou.