Música
Quique Ramos

Hormones a la pista de ball. Un nou so revoluciona la nit barcelonina

Alguna cosa està passant al Poblenou. Es diu Fuego i és la festa de hip-hop, ‘trap’ i nou pop de la sala Razzmatazz que triomfa entre els joves de 18 a 25 anys. Ens hi arribem per entendre de què va la cosa

Hormones a la pista de ball. Un nou so revoluciona la nit barcelonina Zoom

En el món de la música hi conviuen molts paradigmes i escenes, però de tant en tant n’apareix un que eclipsa la resta i crea la sensació que tot està a punt de canviar per sempre. És el cas de la mal anomenada escena trap espanyola. El trap és un subgènere del hip-hop nascut en l’era digital. Sonen baixos angoixants i un ritme sec i encabritat, veus normalment molt filtrades i històries de mala vida –relacionades sobretot amb temes de droga–, i compta les seves reproduccions a YouTube per milions. Des de l’esclat de la fama de grups com Pxxr Gvng s’ha posat l’etiqueta trap a qualsevol artista que faci música urbana, un nom que engloba estils tan diferents com el hip-hop, l’R&B, el dancehall, el grime o el reggaeton i que en gran part del món ja s’ha convertit en el nou pop.

Fuego, a la Sala Razzmatazz Zoom

Fuego, a la Sala Razzmatazz

Fuego és una festa nova en què sonen totes aquestes músiques, però ja fa temps que es cuina. El desembre del 2014 els organitzadors de The BUS –les nits dels dijous dedicades al dubstep, el hip-hop i la bass music a la sala Razzmatazz– anunciaven un nou esdeveniment organitzat a mitges amb el grup que ho estava canviant tot: Pxxr Gvng. La festa s’anunciava com La Trap Jaus i per a la inauguració van convidar un dels productors americans més importants del trap nord-americà, Southside, amb alguns dels noms que han aconseguit fer de la música urbana espanyola el gènere híbrid i fresquíssim que és ara. El cartell el completaven tots els membres de Pxxr Gvng, Alizzz (que després ha sigut el productor d’alguna de les cançons més sonades de C. Tangana), Ikki (també productor d’alguns èxits del nou trap espanyol), MTHBTS (el DJ que acompanya la majoria de concerts de Pxxr Gvng) i Beauty Brain (que després produirien alguns dels temes més sonats de Ms Nina). La mateixa sala acull cada dissabte les festes Trill, una de les programacions de club més interessants de la ciutat. Entre artistes de reggaeton experimental, soul futurista o ball agressiu, per la seva cabina hi han passat alguns dels noms més importants de l’escena: Pedro Ladroga, C. Tangana, Dellafuente... Tots els ingredients estaven preparats, només faltava que la sopa comencés a fer xup-xup.

L'aposta pel públic jove

Els últims dos anys hem vist alguns d’aquests noms a tot arreu. Omplint sales, apareixent tímidament als cartells dels principals festivals de l’Estat, citats a tots els mitjans musicals i no musicals, però les propostes nocturnes semblava que no arrencaven. A Barcelona podies sentir aquest nou so en algunes discoteques llatines, a les festes Perreo 69 organitzades pel col·lectiu La Vendición –del qual formen part Pxxr Gvng–, al Trill o des de sempre al Jamboree de la plaça Reial. La majoria, sales d’aforament mitjà o petit. El seu públic semblava massiu però... on era?

Es deia que era un públic massa jove, sense edat de sortir o sense diners per fer-ho –això últim és real, per desgràcia–, que passava massa temps a internet, que era el final de la música i s’acostava l’apocalipsi, però la veritat és que algunes de les programacions nocturnes més clàssiques començaven a anar per darrere del seu públic natural, incapaços de connectar amb els joves de 18 a 25 anys que comencen a sortir per ballar fins a primera hora del matí. Feia molta falta una aposta com Fuego per fer desaparèixer tots aquests complexos.

Tot i que només fa uns mesos que està en marxa, Fuego ja ha viscut algunes nits memorables a la sala gran de Razzmatazz. La visita de Post Malone va marcar una d’aquelles nits en què realment veus que alguna cosa està canviant per fi. En una primera impressió semblava que el públic fos en la seva majoria guiri, perquè el tòpic sempre havia dit que el hip-hop americà no podia funcionar a Espanya perquè la gent no es pot fer seva la lletra en anglès, i les més de dues mil persones que omplien la sala ho estaven cantant tot. Però quan va acabar el concert i els DJ residents van començar a punxar alguns dels nous clàssics de la música urbana estatal van desaparèixer els dubtes. Posaven Corazón mío de Dellafuente i senties el públic cantant per sobre de la cançó, posaven Antes de morirme de C. Tangana i Rosalía i el DJ es podia permetre el truc d’abaixar el volum en els moments clau sense por que deixés de sonar la tornada. Ara sí, estàvem cantant i ballant el canvi de paradigma en un dels bastions de la música indie a Barcelona.

El públic de Fuego Zoom

El públic de Fuego

L'explosió Vs el Ball real

L’avantatge de tenir a la ciutat una sala com Razzmatazz és que pots visitar moltes discoteques en una sola nit i treure’n algunes conclusions ràpides. Té cinc sales amb programacions diferents, així que és difícil avorrir-se.

A la sala Pop la mitjana d’edat voreja la trentena. Tots ballen de cara a l’escenari, braços amunt quan arriba la tornada, moviment de coll i cantarella durant la resta de la cançó. Seguim fins a The Loft per donar-hi un cop d’ull. La gent balla sola. Aquesta frase sembla una mica trista però no ho és gens, hi ha gaudi, la gent riu i de tant en tant parlen entre ells. El centre de la pista és per ballar i els laterals per fer amistats, tot s’organitza naturalment com en qualsevol club de techno de tota la vida, però nosaltres hem vingut per Fuego, així que ens seguim movent fins a la sala gran.

Quan arribem sona Si tu novio te deja sola de J Balvin i un minut més tard el canadenc Grandtheft agafa el control cridant “Make some nooooooise!” per seguir amb una sessió de gairebé dues hores demanant que la gent udoli constantment, barrejant alguns grans èxits actuals de la música urbana amb explosions de confeti, soroll de sirenes i una eufòria contínua que no deixa que la gent balli en parella. La pista de ball es converteix en una explosió d’hormones, hi ha poques noies i massa hooligans fent el ball del goril·la, hi ha qui fa pogo i fins i tot un paio fa un salt mortal al mig de la pista sense trencar-se la crisma.

El nou pop Zoom

El nou pop

Després de Grandtheft torna la calma. Sona Passion fruit de Drake, la pista de ball torna a ser mixta i el ball canvia. Hi ha més contacte físic, es formen parelles, hi ha qui balla extremadament bé i qui mou el cul amb el ritme canviat. Ho fan sense vergonya, s’ajunten i se separen però gairebé sempre ballen amb algú i ho fan de veritat. Els residents de Fuego no necessiten la recerca de l’eufòria constant perquè la sala es mogui. Sona 24K màgic de Bruno Mars al costat de Porfi de Pimp Flaco –part del públic canta “por favor dame amor/ dame pollo con arroz” i tothom fa el ruc–, sona Skateboard P de MadeinTYO amb Broccoli de Big Baby D.R.A.M. i Lil Yachty i el Shutdown de Skepta, cançons que sonaran aquest estiu en festivals com el Sónar i el Primavera Sound.

El nou poder

Deia Jon Savage a la seva visita a Barcelona pel festival Primera Persona fa uns dies que la música pop va tenir capacitat d’excitació mentre va estar destinada exclusivament a la gent jove, i que es va convertir en un avorriment quan va començar a dirigir-se a un espectre més ampli d’edat, cosa que va diluir l’element de confrontació generacional que li atorgava el seu poder primigeni. La música que sona a Fuego té el seu origen als marges: estrelles del trap acabades de sortir de la presó, adolescents sense un duro que es busquen la vida com poden, noies re-significant tot el que se suposa que les denigra... persones a qui ningú ha donat cap poder fent un pas endavant al marge del que el sistema els tenia preparat. Fan servir uns codis nous, troben difusió fora dels circuits habituals –molts no necessiten ni treure discos– i fan servir sons nous que confronten el gust de generacions anteriors –penseu en quanta gent de més de 30 anys que coneixeu parla bé de l’Auto-Tune–. El nou pop sona diferent però torna a ser una eina poderosa per a gent realment jove. Mentrestant: tots els mitjans volem saber què passa, però no és música feta perquè l’entenguem.