PANTOCRÀTOR URBÀ

Gianluca Vacchi:“Viure una vida d’èxit és molt difícil, viure’n dues és un privilegi. He d’estar molt agraït”

Productor musical

Gianluca Vacchi:“Viure una vida d’èxit és molt difícil, viure’n dues és un privilegi. He d’estar molt agraït” / CRISTINA CALDERER Zoom

Gianluca Vacchi va saltar a la fama mundial fa un parell d’estius després que uns vídeos d’ell ballant amb la seva nòvia al costat d’una piscina fessin fortuna a internet. Des de llavors, la seva vida ha canviat radicalment. Tant, que poc en queda de la seva faceta d’executiu que es dedicava a fer gros l’imperi familiar. Aquest estiu, per exemple, se’l passarà punxant a la terrassa de la discoteca Amnesia d’Eivissa, per on passaran alguns dels cantants més coneguts de l’electrollatí, amb els quals sembla mantenir una relació propera. Ha passat per Barcelona per punxar a Sutton, on va acudir provinent d’Eivissa tot i que actualment està instal·lat a Miami.

Engreixar l'imperi

Amb 50 anys, Gianluca Vacchi té la sensació d’haver viscut dues vides en una, primer com a home de negocis i després com a ídol de masses a Instagram, on el segueixen uns 11,5 milions de persones. “Vaig néixer en una família dedicada als negocis però no tan important com és avui en dia. Jo i el meu cosí, més ell que jo, vam treballar per fer-la créixer fins al que és ara. Quan nosaltres hi vam arribar, la dimensió era molt diferent a l’actual”, explica l’italià, que és propietari d’un 30% d’IMA, una empresa que, segons diverses publicacions, factura més de 1.000 milions d’euros anualment. Un cop assolit aquest nivell, amb 45 anys, diu Vacchi que havia perdut l’interès per la feina que de jove tant l’engrescava: “Em vaig dedicar als negocis fins als 45 anys. Però després la meva curiositat estava morta. Per a mi, la vida no és acumular diners, sinó fer el que vulguis fer. Em vaig dir a mi mateix que no era prou vell per no estar interessat per les converses que m’envoltaven”, recorda.

Començar a riure

En aquell moment, les xarxes van irrompre en la seva vida. “Vaig començar a les xarxes socials i el que va passar tothom ho ha vist. Soc molt curiós amb tots els fenòmens que canvien la vida. No pots no estar interessat en les xarxes socials, són el nou reality, la nova televisió, els nous mitjans... Ho són tot”, assegura Vacchi, que destaca que “la gent vol veure la vida real dels altres”. El que lamenta l’ara productor musical és que “potser molta gent consideri més interessant la vida dels altres que no pas la pròpia; jo el que intento és motivar-los a canviar la seva pròpia vida”. I per aconseguir-ho, repeteix un argument des de fa bastant de temps: “Vull transmetre als joves que poden fer coses serioses també amb un somriure. El món burgès, en general, pensa que ha d’ensenyar als joves a fer coses serioses amb la cara seriosa. Per a mi, en canvi, les persones que no somriuen no són persones serioses”. Potser per aquesta concepció de la vida, perquè és “net d’una argentina” i perquè sempre ha tocat el piano, que va optar per ballar a internet i dedicar-se a la música.

Molts esforços

I de les xarxes ha passat directament a punxar arreu del món i a produir temes tan escoltats com Love, Viento o Trump-it. “M’agrada entretenir, i la música és un vehicle universal perquè no té idioma, i vaig pensar que la meva fama em podria ajudar. Però només si ho feia professionalment”, assenyala l’exempresari, que no es talla a l’hora de reconèixer l’esforç que li costa produir cada tema: “No és perquè ets famós, que ja ets DJ. Has de fer música de qualitat. Estic punxant quatre hores cada dia i passo tot el meu temps a l’estudi. En tinc un a cadascuna de les meves cases. Però per a mi no és feina, jo em diverteixo. Viure una vida d’èxit és molt difícil, viure’n dues és un privilegi. He d’estar molt agraït a la vida”. I com a prova del seu esforç, explica que aquesta era la seva segona vegada a Barcelona i que de la primera només en fa un any. “Dels 25 als 45 he treballat moltíssim. És ara que he decidit viure d’una manera diferent, viatjar i veure el món”, replica Vacchi, que no amaga un altre gran esforç: no provar la gastronomia barcelonina. “Visc permanentment a règim”, confessa.