David Lara: “Jo era el ‘maricón’ del poble”

“NO SABIA PER QUÈ”

“A Barcelona només hi he tingut experiències bones. Jo sempre he sigut molt independent i aquí, com que la gent va a la seva bola, vaig dir-me de seguida «Estic com a casa»”, celebra Lara, que explica: “Jo sabia que havia de venir aquí però no hi havia estat mai. Ara no vull viure en cap altre lloc d’Espanya”. “A Barcelona m’hi he sentit súper a gust perquè cada dia era més jo i podia fer més el que volia”. Una altra cosa és la resta del país, on hi ha d’anar per motius laborals: “Vaig a pobles recòndits de Catalunya com Tortosa o Figueres, que quan em veuen arribar, imagina’t! Jo soc una mica personatge i ho revoluciono tot. Allà tinc aquella sensació d’Andalusia”.

Amb 29 anys, la seva vida ha seguit el curs propi de qui comença des de baix. Després de molts esforços i “sempre amb un punt de sort”, explica que ja té la feina que sempre havia volgut i que el satisfà molt. Nascut a Cazorla, un poble de la serra de Jaén, diu que sabia que volia viure a Barcelona sense haver-hi estat mai abans. L’entrevista de feina que el va portar aquí fa quatre anys reconeix que la va fer “amb calçotets”.

“COSES BONES” 2.0

“Per les meves faccions sempre em diuen si soc llatí. I ara, amb els cabells arrissats, encara més. Quan els dic que soc andalús, com que no tinc accent, em pregunten si soc adoptat”, narra l’aparadorista, que precisament per la seva imatge està descobrint la popularitat 2.0. “A Instagram sempre havia penjat fotos artístiques que em faig jo mateix. Un dia, però, en vaig penjar una de meva al costat del llit, molt natural, i vaig veure que els meus seguidors van començar a pujar com l’escuma. Ja en tinc més de 23.000. Crec que arribarà alguna cosa interessant per les xarxes socials de cara al futur. De moment, totes han sigut bones. Alguna proposta indecent també l’he rebut, sí”, confessa.

“MAI VAIG PLORAR”

Però la seva imatge no sempre li ha portat alegries. “A l’escola vaig patir bullying. Bullying molt fort. Pensa que jo vinc d’un poble molt petit. I jo sempre he sigut jo. Era el maricón del poble. N’hi havia molts, eh. Però el maricón era jo”, relata. “L’assetjament era brutal, i els insults, constants. Eren nois molt agressius que fins i tot m’aixecaven la mà. Però mai vaig plorar ni em vaig quedar a casa, ni em vaig deprimir”, rememora Lara, que revela: “Em penedeixo de no haver fet res. Però llavors el bullying no existia ni com a paraula. Si fos ara, paralitzaria l’institut, els denunciaria a tots. Em sap greu haver pensat que allò era una cosa amb la qual havia de viure. Sort que no em va afectar”, conclou.