Música
AÏDA CAMPRUBÍ

Cultura i igualtat de gènere: Què en diuen (i què fan) els homes?

Què passa quan els homes del sector cultural fan servir el seu privilegi per reivindicar les postures feministes? Obrim la porta a considerar com i quan es considera lícit. I en el cas del seu silenci: és respectuós o indiferent?

Cultura i igualtat de gènere: Què en diuen (i què fan) els homes? / BENJAMIN BROLET Zoom

Som les dones les úniques capaces de posar veu a la lluita feminista? Quan va sortir a les xarxes la campanya #MeToo contra l’assetjament sexual, després d’escàndols mediàtics com la violació de la Manada i condemnes a l’elit cultural representada per Harvey Weinstein i Roman Polanski, l’únic posicionament va venir de part de les víctimes. Recentment, John Lasseter, director de Pixar, s’ha atrevit a fer autocrítica amb l’eufemisme “Fer abraçades sense permís”. Cal parlar, sobretot quan es pertany a un sector públic com el cultural, de la violència amb propietat. ¿El silenci, en aquests casos, s’ha de prendre com un respecte cap a les agredides o com equidistància? És per aquest motiu que col·lectius feministes com Fanzine Bulbasaur fan seves les paraules de l’escriptora Virginie Despentes i reclamen la presència masculina en aquest tipus de diàlegs.

Organitzacions d’inclinacions afrofeministes, com Black Barcelona, ens ensenyen a crear espais segurs quan hi ha casos de discriminació, on els participants puguin sentir-se còmodes i expressar-se sense por a un qüestionament extern. Però, ¿és també el temor a la crítica el que evita que alguns agents culturals masculins argumentin públicament la seva adhesió al feminisme? “No estic segur que sigui pertinent que un grup d’homes parli sobre feminisme, perquè, en cap concepte, voldria que es llegís com que la nostra opinió legitima d’alguna manera la lluita -explica Sergi Alejandre, músic i codirector de Cønjuntø Vacíø-. Ja tenim el monopoli dels espais de poder i de l’autoritat moral i intel·lectual. Però a simple vista és evident que dins del món de la cultura, fins i tot de la música que es fa dir independent, hi falta visibilitzar sensibilitats que no siguin heteronormatives. Hi trobo una manca de voluntat real per trencar amb l’ statu quo ”.

Discriminacions sistèmiques

Tot i les reticències inicials quan no són convidats al debat, músics com l’Edi Pou de Za! es manifesten en pro del feminisme: “M’hi considero, però això no significa res. L’important és que m’hi considerin les persones del meu entorn a partir de les meves paraules i actes. Perquè si els episodis de violència contra les dones són tan freqüents, la resta de discriminacions (verbals, laborals, culturals) són ja sistèmiques”. Per la seva banda, l’escriptor i professor Max Besora s’aventura a buscar camps d’acció: “El principal ha de venir d’una educació des de petits que reconegui la llibertat i l’alteritat, perquè la violència de gènere no existiria si no existís la desigualtat de gènere”. I quan es critiquen algunes de les mesures preses en contra d’això, com la d’afavorir la balança cap a la participació femenina, el periodista Joan Pons també hi té a dir: “Discriminació positiva? Quotes? No, mesures per no deixar-se dur per la inèrcia”.

Però abans d’aportar solucions, es planteja la qüestió de l’autocrítica cap al masclisme propi i inherent, independentment del sexe biològic o identitari de la persona. Com explica Marina Garcés a l’assaig Nova il·lustració radical (Anagrama, 2017): “La crítica és autonomia de pensament, però no autosuficiència de la raó”, per tant, és important compartir-la. “Crec que per la meva edat i educació tinc moltes coses gravades al subconscient de les quals m’hauria de desfer -explica l’Uri Amat, coordinador editorial i dissenyador gràfic-. Això no em fa sentir gens bé amb mi mateix, t’ho asseguro”. Enfront del silenci provocat per la culpa, o pel dubte, l’actriu Silvia Albert, que promou l’activisme afrofeminista a través de la seva labor d’interpretació en obres com No es país para negras, contesta: “Encara que no siguis militant, la teva veu és important que soni”.

“Quan parlo de feminisme -expressa en Xesc Cabot, actor i productor d’Atiende Films-, prefereixo repetir una afirmació que per desgràcia he hagut de sentir de boca de moltes amigues, i és que totes han patit algun abús per part d’un home, en algun moment de la seva vida. Això, a més de cert, és gravíssim”. Si la quantitat de víctimes que verbalitzen la violència és tan nombrós, ¿on queden els testimonis dels agressors o dels còmplices? “Em faria sentir incòmode respondre que no en trobo cap, de comportament masclista, del qual em pugui sentir responsable o còmplice -es planteja el poeta Martí Sales-, i això em preocupa: què diu de nosaltres i d’aquesta pregunta? Com podem posar els privilegis que tenim a disposició de la lluita contra la discriminació?”. I, a continuació, exposa un exemple: “En l’última edició del festival Poesia i +, que codirigeixo amb en Pere Almeda i la Mireia Calafell, ens hem esforçat perquè la programació reflectís la realitat de la creació poètica a casa nostra, que té moltíssima potència femenina”. A part de cedir l’espai als col·lectius silenciats -fent-ho extensible més enllà dels moviments feministes-, és important revertir els privilegis que ofereix la cultura com a mitjà que dona sentit a la nostra vida col·lectiva i ajuda a la difusió i reafirmació d’idees. L’experiència del realitzador audiovisual Lluís Huedo n’és un exemple: “No va ser fins que em vaig trobar amb entorns i llibres que sostenien les meves inquietuds ètiques que no vaig començar a posar l’ull crític”.

El ballarí Miquel Barcelona, de nunArt, explica com, a través de petits projectes culturals com el duo de dansa La vida era, amb la Laura Vilar, va “reflexionar sobre la diferència, l’abisme i l’oportunitat que representa l’altre, i una de les lectures més directes de la proposta escènica era la diferència de gènere”. Altres, i és el cas del cineasta Carlos Marques-Marcet, fan obres que parlen per si soles, com la pel·lícula Tierra firme (2017), però, així i tot, es reivindica: “Admiro la feina que fa CIMA, l’associació de dones cineastes. Sí que és cert que potser hauríem de crear una altra plataforma per aconseguir ajuntar forces tots plegats, però com a homes també ens toca respectar que les dones marquin el ritme i el rumb de com es vol fer aquesta lluita”.

És una tasca que s’ha de promoure des de tots els estaments que formen el sector cultural, no només des de la visibilitat que ofereixen la premsa o els escenaris. És justament el cas de Sergio Picón, d’Aloud Music, que narra: “Com a tècnic de so, almenys pel que fa a la meva feina a la BeGood, no puc parlar de desigualtats perquè és una sala on es programen moltes bandes amb noies i jo intento que tothom hi estigui còmode. Parlo directament amb cada artista femenina, respecto al 100% la seva opinió; fins i tot quan me la demanen, intento mantenir-me’n al marge i recordar que, en qüestió d’opinió, la important és la seva”. Sabel Gavaldon, comissari d’exposicions que tot just presenta Elements of Vogue sobre el ball i el moviment queer, opina: “Quan un home parla públicament sobre qüestions de gènere, tenim tots els números de rebre un aplaudiment universal. Sortirem guapos a la foto. Per als homes, el feminisme no hauria de ser únicament un posicionament públic, sinó l’exercici d’aprendre a deixar anar poder. És a dir, renunciar a privilegis i compartir espais”.

I és en una realitat on la sobirania és masclista, racista i amb prejudicis de classe on els moviments obligats a una condició marginal no tenen cap altre remei que, com diu Marina Garcés, generar “noves formes d’autoorganització i de finançament, però que també potencien la tendència a la disgregació, a la conformació de micromons i a l’autoreferència, ja que cadascú queda circumscrit a petites comunitats cada cop més identitàries”. Potser, per fer-hi front, caldria connectar-les i promoure l’autocrítica compartida, no només en el sector cultural, sinó des de tots els àmbits.