PANTOCRÀTOR URBÀ
Barcelona

Alberto Vollmer: “A Veneçuela hi ha un desert d’oportunitats: només bandes, mort o presó”

Productor de rom

Alberto Vollmer:“A Veneçuela  hi ha un desert d’oportunitats: només bandes, mort o presó” / PERE TORDERA Zoom

Diu Alberto Vollmer que abans de complir els 30 ja s’havia “autoexclòs” de l’empresa familiar perquè era “mig bohemi”. Després de deu anys de viatjar per Europa, explica que va tornar a Veneçuela per estudiar enginyeria civil i construir habitatge social, que era el que més li interessava. Però al cap de poc d’emprendre el seu camí, el seu pare li va parar una emboscada per atrapar-lo a l’empresa, Ron Santa Teresa, a la qual hauria d’acabar salvant d’una fallida tècnica que tots pensaven que seria letal. “No volia que els meus nets recordessin el meu nom quan preguntessin per què ja no teníem l’empresa”, explica. Després de salvar la seva bicentenària hacienda dels creditors, “va arribar Hugo Chávez”, ironitza.

Robar i endeutar-se

Vollmer explica que el seu pare sempre li deia que era “codipositari de la nacionalitat” veneçolana i que el que passés al país també era cosa seva. Potser per això, quan va aterrar a Ron Santa Teresa es va prendre molt a pit el projecte Alcatraz, que es dedica a desarticular bandes violentes del país fent servir només el diàleg. “Ells es resisteixen a abandonar les bandes per molts motius. La primera barrera és el consum de drogues, que els fa comportar-se de manera immadura. L’altra barrera és que creuen que guanyen més diners en el món de la delinqüència. Però això ara ja ho hem superat. Ajuntem tota la banda i els fiquem amb un graduat que recompta tot el que han robat, que sol ser molt, i després analitza què els en queda, en què ho han invertit. I aquí és quan s’alarmen. Perquè en moltes ocasions només els queden deutes”, relata l’empresari.

Tocar la fibra

Però els arguments de Vollmer no s’acaben aquí: “També fan un pas enrere quan els fem pensar en els seus fills. Sobretot, en els casos que tenen filles. Nosaltres els plantegem quina és la conseqüència de la seva absència. I llavors els mostrem unes estadístiques que ensenyen que en el 80% dels casos de joves que només tenen la seva mare, les filles tendeixen a la prostitució, i els fills, a la violència. Això és un altre ganxo que ve de la seva falta de consciència. La qüestió és fer-los responsables”. Si els arguments convencen, els joves s’incorporen a l’empresa de Vollmer, on també se’ls inculquen determinats valors a través del rugbi. “Allà hi ha un desert d’oportunitats: només bandes, mort o presó”, lamenta el productor de rom, que assenyala que el que més costa és fer-los creure en “un projecte de vida”.

Tiomfar a la presó

El projecte, que s’ha convertit en un referent al país, no ha sigut fàcil de tirar endavant. “Inicialment, el meu pare em demanava si estava segur del que estava fent, i al final ha acabat fascinat. I la meva mare s’ha convertit en la fan número u del projecte”, celebra Vollmer, que no amaga que Alcatraz ha sigut clau per a la regió però també per a l’empresa, que admet que si no s’hagués guanyat el respecte de la comunitat “estaria tancada”. “Una vegada, quan visitava una presó controlada pels reclusos, un negre de dos metres anomenat Higuerote que feia d’escarceller em va dir: «Miri capire [que vol dir ros], aquí també juguem a rugbi»”, recorda Vollmer com a mostra d’acceptació. Sobre un bon rom, diu que la recepta és senzilla: “Ha de portar un segellet que digui que és de Veneçuela, ha de ser molt anyenc i, sobretot, tenir un grau elevat de reconciliació”. Senzilla, però no simple.