El precio de la fama

A El precio de la fama, el francès Xavier Beauvois dóna continuïtat al discurs humanista que il·luminava la guardonada De déus i homes, on denunciava la barbàrie i l’absurditat dels integrismes. No obstant això, la nova faula moral de Beauvois, centrada en el desemparament dels desheretats, no va captivar la crítica del Festival de Venècia, que la va trobar massa naïf. Corren temps difícils per a la ingenuïtat d’una pel·lícula que elogia la noblesa humana a través de la història real de dos homes que, empesos per la desesperació, van intentar treure profit de la mort de Charles Chaplin el dia de Nadal del 1977. El precio de la fama homenatja els mestres del Neorrealisme i el mateix Chaplin, i aconsegueix emocionar gràcies a la dignitat que transmeten els seus actors i a la fantàstica banda sonora de Michel Legrand, el músic de Jacques Demy. Tanmateix, la nostàlgia que embriaga el film acaba jugant en contra d’un dels seus gran objectius: recuperar el vigor i urgència d’un cinema, el de Chaplin o De Sica, que emocionava mirant cap a la realitat més contemporània i alhora universal. |