Ivan Benet: “Per a un actor tenir la possibilitat d’equivocar-te és un privilegi. I com a director m’he donat aquesta llibertat”

¿Aquest monòleg neix de la necessitat d’autoocupar-te?

La veritat és que no. Quan se’m va ocórrer la idea estava treballant. He tingut la sort de fer molt d’actor, però això m’ha restat temps per fer projectes meus, i en tinc molts al calaix.

¿I com vas decidir que havia arribat el moment de llançar-te a la direcció?

Sempre n’havia tingut el cuquet, però això va ser una mica per casualitat. Un dia, en una llibreria, em vaig trobar amb un volum de contes de Kafka, i em va fascinar. Havia acabat els estudis d’alemany a l’Escola Oficial d’Idiomes i vaig començar a traduir-lo per a mi mateix, fins que va anar agafant cos la idea de fer-lo en teatre.

Per què et va interessar tant aquest text?

És un text escrit el 1917 que em transporta a l’ara i aquí. Com tot bon text va molt a fons, t’obliga a fer un viatge molt profund, té moltes capes. Parla d’un mico capturat per humans i que en només cinc anys s’ha humanitzat completament, s’ha convertit en algú molt elegant que es guanya la vida en el món de l’espectacle. L’obra es planteja com una conferència d’aquest mico a un grup de cracs científics, el públic.

Què ens pot ensenyar un mico sobre nosaltres mateixos?

El text parla del canvi, de l’adaptació a un món nou, de la llibertat. Planteja si el fet d’adaptar-nos ens fa més lliures o ens impedeix ser-ho.

Quin pes té a l’obra aquesta reflexió sobre la llibertat?

És un tema central. Kafka no imparteix moral, però indueix els espectadors a pensar que no som lliures. És molt fàcil veure-hi ressonàncies en el món actual. L’obra parla molt d’Europa; teòricament Europa és lliure, però tenim unes fronteres a Melilla on actualment s’estan disparant bales.

Quin és el to de l’espectacle?

És un text pessimista, però també és guaridor perquè alhora convida a tenir una mica d’esperança. Té molt humor i molta ironia. Hem volgut donar-li un aire fresc.

I com heu aconseguit aquesta frescor?

Justament amb l’humor i amb la música, que ha composat la Sílvia Pérez Cruz i que li ha donat un punt de charme al muntatge. No és un musical, és un espectacle amb música, i la música dóna aire i temps per pensar, emociona.

És un espectacle al qual heu dedicat molt temps.

L’hem fet en quatre mesos i mig, quan normalment s’assagen un mes o un mes i mig. N’estem molt satisfets, i crec que és precisament per aquesta dedicació.

Quina gratificació personal us ha aportat el viatge creatiu?

Amb el Xavi Ricart tenim molt bon rotllo i la confiança de poder-la cagar. Per a un actor tenir la possibilitat d’equivocar-te és un privilegi. I com a director m’he donat a mi mateix aquesta llibertat. Fent d’actor moltes vegades et trobes que el director et diu cap on has d’anar, i el que has de fer és lluitar per arribar-hi. Crec que el procés és més interessant si pots anar fent prova i error, però això en un mes no es pot fer.

Com és que amb tres anys ja feies d’actor?

Els meus pares formaven part d’una companyia amateur: fèiem els Pastorets però també obres de repertori. Jo tenia la vocació d’estudiar, pensava fer traducció o filosofia, però un dia vaig anar a parar a l’Institut del Teatre i em va fascinar. La meva mare em va deixar les 14.000 pessetes que costaven les proves, i hi vaig entrar.

Cap on vols anar ara?

Aquesta vocació de fer anar el coco -no vull dir-ne intel·lectual perquè sona pedant- no s’ha aturat. I fent d’actor no sempre fas anar al coco. Fas anar altres coses, la part sensitiva és brutal. Per això volia emprendre projectes en què fes anar més l’intel·lecte. Ara estic escrivint un text, no sé on anirà a parar, però respon a aquesta vocació. De totes maneres, em segueix agradant molt fer d’actor.

'INFORME PER A UNA ACADÈMIA'

ESPAI LLIURE (MONTJUÏC)

PÇA. MARGARIDA XIRGU, 1 (BCN)

Del 8 al 25 de maig