Piero Martinello: “Resisteixo molt / Obeeixo poc”
1985. Fotògraf. El seu segell = un calidoscopi enfocat a la cara humana. El seu objectiu = comunicar el que Walt Whitman feia amb les paraules. Retrats, intimitat, nitidesa. Amant del jazz, dels sistemes hi-fi, de la poesia, del vi i del menjar. Ha exposat a mig món: estrelles, cometes, astres. La inspiració la troba a la literatura i la poesia. Del procés creatiu es queda amb la recerca en biblioteques velles. I treballa molt, però hi ha una cosa que encara fa més: MEDITAR. Dues vegades al dia. Matí i vespre. Va néixer a Itàlia, es va formar a Fabrica i, després de treballar d’assistent d’Adam Broomberg i d’Oliver Chanarin, va decidir fer-se freelance. Ara està a punt de publicar Radicalis, el seu primer llibre. I a la vida, tot el que fa va sota aquest principi: “Resisteix molt, obeeix poc”.
Intimitat i estrelles
Qui és Piero Martinello? Un fotògraf del nord-est d’Itàlia format a Fabrica, el centre d’investigació per a la comunicació de Benetton. Què defineix el teu estil? La nitidesa i la intimitat. On trobes la inspiració? A la literatura i la poesia. Quina part del procés creatiu t’agrada més? La recerca en biblioteques velles. Com diries que és la teva mirada? Astronòmica. Què creus que veu la gent a les teves fotografies? Estrelles i cometes. Què tenen en comú tots els teus projectes? Un calidoscopi enfocat a la cara humana. De quin estàs més orgullós? Del proper: Radicalis. El meu primer llibre.
Secrets i empatia
Què vols dir a través de l’objectiu de la càmera? El que Walt Whitman volia dir a través de les paraules. Per què fotografies humans? Bona pregunta. Jo també m’ho qüestiono. Per què retrats? “Què expresses amb els ulls? Em sembla més que tota la impressió que he llegit a la meva vida” (Walt Whitman). Com aconsegueixes la mirada tan íntima i honesta de gent que té problemes relacionats amb l’alcohol, drogues? Amb l’empatia. Tenim una connexió especial: sempre que em trobo amb ells és com si fóssim germans. Què més t’agradaria denunciar? Tot el que està relacionat amb la prevaricazione. Amb els abusos de poder. ¿I com tries els temes? És un secret. I no te l’explicaré.
Amor i referents
Quan vas començar a disparar? Als 16. ¿I quan vas saber que volies ser fotògraf? Un parell d’anys després, quan estava a punt d’acabar el batxillerat i havia de decidir la universitat. Qui ha sigut el teu millor mestre? Un antic professor que vaig tenir a la meva escola de visual arts. Es deia Renzo Saviolo, i em va presentar els millors pintors i fotògrafs de retrats. Què vas aprendre de treballar amb Adam Broomberg? A estimar Pier Paolo Pasolini. ¿D’Oliver Chanarin? A estimar Serge Gainsbourg. I de Fabrica? A estimar, altre cop.
Poesia i jazz
Què ha de tenir una foto perquè sigui bona? Una olor. Quantes vegades dispares per aconseguir la foto? Depèn. Normalment ja tinc la imatge al cap. La qüestió és arribar-hi, i això passa per una bona quota de variacions i improvisacions. Què té una imatge que no té el vídeo? El mateix que el que té la poesia que no té la novel·la. ¿I el blanc i negre que no té el color? Lirisme.
‘Risotto’ i desobediència
Quantes hores treballes? Suficients, però em preocupa més el fet de meditar dues vegades al dia, al matí i al vespre. Què més t’agrada a part de la fotografia? El jazz, els sistemes hi-fi, la poesia, el vi i el menjar. ¿Un lema de vida? Resisteix molt, obeeix poc. ¿La millor idea que has robat mai? El risotto de porro de la meva àvia. Què et fa enfadar? La pasta sobrecuinada. Què t’agradaria desaprendre? A dibuixar. Quina va ser l’última vegada que et vas enamorar? Ahir a la nit, escoltant la versió de Bill Evans de I fall in love too easily.
La setmana que ve, entrevista a Alberto Gobber, referent de Piero Martinello, i maquetada per Patricia Fort, referent d'Adriana Petit.
