Mazoni: “Es pot perdre la casa, la feina... Però diuen que les formes no. Ho trobo molt de malparit”

Has titulat el teu nou disc Sacrifiqueu la princesa

Vaig lligar aquest títol amb la llegenda de sant Jordi i amb el moment actual, però a més va donar la casualitat que vam treure el single, La promesa, el dia que van imputar la infanta per segona vegada, el 7 de gener.

Has dit que per fer aquest disc, que és més electrònic, t’has inspirat en grups que toquen al Primavera Sound. Per què no el Sónar?

Sí, m’he inspirat més en gent que fa cançons que no pas en gent que fa textures, tot i que també he escoltat The Knife o Crystal Castles, que ja no fan ben bé cançons. Em refereixo a grups de pop que fan servir sintetitzadors en comptes de guitarres.

L’electrònica està més en els arranjaments. Si les toquessis amb guitarra, les noves cançons serien cent per cent Mazoni?

Depèn en què es fixi la gent. Crec que és un cinquanta-cinquanta, perquè la temàtica de les lletres i la veu no han canviat gaire. Ha variat la producció musical. El fet que no hi hagi una guitarra rascant és el canvi més fort i he suplert aquesta absència amb sintetitzadors.

¿És el primer pas cap a una etapa més arriscada en què potser sí que podràs trencar l’estructura de la cançó estàndard?

M’agradaria que això no fos una anècdota. Ara mateix m’agrada pensar que aprofundiré en aquest canvi i que no tornaré enrere. És també una qüestió de sensacions. En el moment en què comenci a pensar en un altre disc ho decidiré, però el desig seria aprofundir més en el so i arriscar més pel que fa a les cançons. Un petó per cada cicatriu o Som la carretera defineixen molt bé el canvi, però a 23 d’abril gairebé no es nota.

I en directe ja no toques la guitarra sinó el sintetitzador.

Sí, no portem bateria acústica sinó electrònica i de 20 cançons en faig 5 amb guitarra i 15 amb un keytar, que és un sintetitzador d’aquests que et penges al coll com si fos una guitarra. No em veia tocant el microKorg a l’escenari i, a part, hi ha aquesta cosa kitsch de tornar a fer servir el keytar i la sensació d’estar dret com quan toques la guitarra.

En discos anteriors de Mazoni ja hi havia tocs d’electrònica, inspirats potser en grups com Primal Scream...

Abans es tractava de posar una atmosfera electrònica o uns detallets i aquí és el nucli, la columna vertebral. M’he fixat sobretot en Kraftwerk, que m’agraden molt. Hi ha hagut una recerca sobre com funciona un oscil·lador o un filtre.

Ara que menciones Kraftwerk, Som la carretera m’evoca directament Som la carretera Autobahn

Sí, evidentment Autobahn hi és molt present. I el missatge [“No som el cotxe, som la carretera / No som la cançó, nosaltres som el so”] va molt relacionat amb com és la cançó i com sona. Com deia Dylan, la cançó és una experiència en ella mateixa, no cal explicar-ne el sentit, és com un quadre abstracte, no ha de tenir un sentit literal.

Als teus discos sempre hi ha com a mínim una frase lapidària. En aquest disc diria que és “Tu caus sobre roses / jo sobre rosers”. T’ho ha dit algú més?

No, no m’ho han dit encara. És curiós però aquesta cançó està feta amb tres frases que m’agradaven i no sabia on posar, és una cançó d’eslògans.

Elvis (últim dia) és sobre la mort d’Elvis. L’atmosfera em recorda els Depeche Mode de Elvis (últim dia) Personal Jesus

Ara que ho dius ho veig, però és un lloc on arribes per lluites i contrapesos, per acció i reacció, i arribes al referent un cop la tens acabada.

A El crit

Sí, és l’única cançó que tracta aquest moment i va sobre el fet que per deslegitimar moviments ciutadans es diu que no es poden perdre les formes. Es pot perdre la casa, la feina... però les formes no. Ho trobo molt de malparit.

MAZONI

CICLE BANDAUTORS

PALAU DE LA MÚSICA - SALA D’ASSAIG (BCN)

Divendres 21 i dissabte 22. Entrades exhaurides