SÈRIES
EULÀLIA IGLESIAS

I pel que fa a la televisió, podem ser Dinamarca?

La celebració recent de la Setmana del Talent Audiovisual ens permet reflexionar sobre fins a quin punt el triomf del model televisiu danès ha de ser un referent per a Catalunya

TV3 / TV3 Zoom

L’èxit és tan insòlit com innegable. En un panorama com el de la ficció televisiva cada cop més dominat pels títols anglosaxons i les plataformes nord-americanes d’abast global com Netflix, Dinamarca, un país que amb prou feines arriba als sis milions d’habitants, ha esdevingut un referent en la creació de sèries, totes parlades en una llengua “minoritària” i produïdes la majoria per la televisió pública. The killing, Borgen, The bridge, Rita, The legacy, 1864, Bedrag (Follow the money), Separándonos juntos... s’han estrenat amb bons índexs d’audiència a països d’arreu i se n’han fet remakes o versions més o menys lliures als Estats Units o la Gran Bretanya. Però, quin és el secret de l’èxit de la televisió (també dels formats de no-ficció i del cinema) danesa? ¿Fins a quin punt és un model que podria funcionar en un país com a Catalunya, amb una població i una llengua similars en nombre d’habitants i parlants?

Aquest va ser el tema de la taula rodona El model audiovisual danès, que va tenir lloc al CCCB el 28 de novembre en el marc de la Setmana del Talent Audiovisual que organitza el Clúster Audiovisual de Catalunya. Una idea de base, molt més arrelada als països escandinaus que a casa nostra, sosté l’èxit de l’audiovisual danès: la consciència per part de tots els actors de la indústria que es treballa amb diner públic, i això suposa una responsabilitat molt alta i compartida. Per tant, l’audiovisual danès ha intentat trobar aquell difícil punt d’equilibri entre la llibertat creativa, la rendibilitat econòmica i el compromís social. També des d’una forma molt més horitzontal i col·laborativa de treball entre les institucions que, per exemple, fomenta una relació molt estreta entre facultats de cinema i televisió i el món professional. Els participants a la taula van confirmar, a més, una dicotomia cada cop més visible en l’audiovisual: el cinema és el regne dels directors, i la televisió, el dels guionistes. Fins al punt que la majoria dels que es dediquen a aquest últim ofici s’han passat a la petita pantalla, on troben una oferta més àmplia i més ben remunerada. Ara mateix, a Dinamarca, la televisió acapara més pressupost i professionals que el cinema. Per altra banda, els sindicats garanteixen que, en cas de crisi o rebaixa pressupostària, el que es retalli no siguin els salaris. Pel que fa a la competència de Netflix, Dinamarca està intentant legislar la quota de presència de produccions nacionals en aquesta plataforma. Mentrestant, ja es roda la primera sèrie danesa produïda per aquesta plataforma, The rain, que s’estrenarà el 2018.

Un ‘Borgen’ propi

El gran abisme entre Catalunya i Dinamarca, a banda, esclar, de disposar d’un estat propi, és ara mateix el pressupost: 69,2 milions d’euros enfront dels 15 milions que mou l’ICEC. Pel que fa als continguts, sèries com Nit i dia ja s’emmirallen clarament en el model danès a l’hora d’utilitzar el thriller com a vehicle per mostrar el vessant més fosc del propi país i al mateix temps enganxar el públic. Però sempre somniarem en una variant pròpia de Borgen, la sèrie política per excel·lència atès el seu nivell de realisme, maduresa democràtica i control de la política com a drama. Potser que tinguem en compte el consell d’una de les participants a la taula, la productora Madeleine Ekman, quan va senyalar que ara era un bon moment per coproduir amb Bèlgica.