Una pastelería en Tokio

Sense arribar a la hiperactivitat del seu compatriota Koreeda però sí aposentada en un estimulant afany prolífic, Naomi Kawase ha aconseguit progressivament una cosa que fa uns anys semblava impossible: fer-se un lloc dins d’una cartellera tan superpoblada i caïnita com la nostra. Una pastelería en Tokio és segurament el seu film més accessible, pensat per arribar a més tipus de públic. Pertany a aquell gènere apòcrif que tan bon idil·li aconsegueix quasi sempre amb l’espectador: cinema i cuina. Conserva l’afany contemplatiu de sempre, s’entreté amb el remenar l’almívar i la xocolata com a Aigües tranquil·les s’entretenia amb el nedar submarí o amb els llargs plans d’ El bosc de dol. És un film sobre la realització personal, sobre l’immens poder de la creativitat i també sobre els colors, les olors i la perfecció d’un ofici que la protagonista porta dins seu i que, coses de la vida, per fi pot fer aflorar. Si bé en alguns fragments pot enfarfegar un pèl la seva minuciositat retratista, Kawase aconsegueix un bonic relat, a estones fins i tot hipnòtic. |