Les putes com a protagonistes

Al Londres del segle XVIII es publicava la Harris’s List of Covent Garden Ladies, un anuari on les prostitutes de la ciutat eren valorades com si fossin els vins de la llista Parker. “Miss Fanny Lambert. El millor a l’hivern per als que els agrada una noia grassoneta i alegre; també adequada per a l’estiu si no fos per la seva transpiració”... A Harlots: Cortesanas presenten alguns dels personatges a través de les seves suposades ressenyes en aquesta guia, que llegeix en veu alta la Lucy, la filla petita de Margaret Wells, la madam del bordell. La sèrie arrenca poc abans amb una dada força contundent. Al Londres del segle XVIII, una de cada cinc dones es dedicava a la prostitució. Amb aquesta excusa històrica, aquest drama d’època se centra en la rivalitat entre dues cases de barrets. La de la Margaret, digna però modesta, i la de Lydia Quigley, molt més refinada. Antiga treballadora de la Lydia, la Margaret s’ha independitzat i tira endavant el seu propi negoci. Ara aspira a traslladar-se al Soho, al mateix carrer on opera la seva competidora, amb qui manté un enfrontament més que professional. La Margaret té dues filles. La Charlotte, la gran, és la cortesana més famosa de Londres, una jove esplendorosa que s’ha amistançat amb un baronet. I la Lucy està a punt d’iniciar-se en l’ofici: la mare posarà a subhasta la seva virginitat en una vetllada a l’òpera.

De Gillian Darmody (Gretchen Mol) a Boardwalk Empire a Helga von Hinten (Franka Potente) a Taboo passant per Maeve Millay (Thandie Newton) a Westworld, les prostitutes són personatges recurrents de la ficció televisiva. Però gairebé sempre com a secundàries, o simples figurants en alguna escena on els homes acaparen el focus. Harlots canvia aquesta dinàmica. Aquí les putes són les protagonistes. Meuques de diferents edats, condicions i caràcters que reben atenció més enllà de la seva feina encara que amb prou feines no surtin de les cases on treballen. Harlots està creada per dues dones, Alison Newman i Moira Buffini, i es nota. Al contrari del que passa en altres casos, la prostitució no esdevé l’excusa per explotar també des de la càmera els cossos de les actrius. I, d’altra banda, els personatges no es presenten com a simples víctimes passives ni des d’una òptica puritana, sinó com a dones amb entitat pròpia dins d’un context d’abús laboral i sexual.

Si la sèrie presenta una antagonista clara, la pèrfida, manipuladora i cruel Lydia Quigley, en canvi no ofereix una protagonista íntegrament positiva. La Margaret és una mare capaç de qualsevol cosa per les seves filles, a les quals, d’altra banda, ha iniciat en la prostitució des de ben petites. La cadena d’explotació queda clara i resulta especialment tràgica pel fet que es naturalitza a través del vincle maternofilial.

Com a bona sèrie britànica d’època, Harlots cuida molt l’aspecte visual. Però sobretot pot presumir d’un elenc d’actrius de primera. La rivalitat entre la Lydia i la Margaret ens permet gaudir del duel entre dues grans dames de la interpretació com són Samantha Morton i Lesley Manville, mentre que Jessica Brown Findlay es confirma com un dels grans valors de la nova generació d’actrius sorgides de la televisió. Sap greu, això sí, que a mesura que avança la sèrie, el drama embolica-que-fa-fort guanyi terreny i es perdi el fi humor que presenten els primers capítols.

+ Detalls

'Harlots: Cortesanas'

D'Alison Newman i Moira Buffini

Cosmopolitan TV