SÈRIES
EULÀLIA IGLESIAS

‘El embarcadero’: problemes de la ficció poliamorosa

La nova sèrie dels responsables de ‘La casa de papel’ perd definició en el seu afany de voler agradar a tothom

‘El embarcadero’: problemes de la ficció poliamorosa / MOVISTAR+ Zoom

El embarcadero és la primera sèrie original que estrena Movistar+ aquest 2019. Fins ara, aquesta plataforma digital de pagament ha marcat distàncies respecte a Netflix a l’hora de produir ficcions pròpies. Més que apostar per la quantitat, Movistar+ se centra en el segell autoral dels directors a qui encarrega peces, la majoria reconeguts sobretot en el món del cinema: Cesc Gay, Mar Coll, Alberto Rodríguez, Enrique Urbizu.... Amb El embarcadero, en canvi, aposta per dos noms lligats a la televisió, Álex Pina i Esther Martínez Lobato, artífexs de sèries tan populars com La casa de papel.

Els dos creadors aprofiten l’encàrrec fora d’una cadena generalista per abordar un projecte més íntim. El embarcadero ressegueix com la mort de l’Óscar (un Álvaro Morte de qui s’explota de nou aquell vessant sexi inesperat que va funcionar tan bé a La casa de papel ) destapa la seva doble vida: estava feliçment casat amb l’Alejandra (Verónica Sánchez), una arquitecta d’èxit a València, i alhora tenia una família amb una arrossaire de l’Albufera, la Verónica (Irene Arcos). Per a l’Alejandra, la notícia de la mort del marit i assabentar-se de l’existència de la Verónica és tot un trasbals. Decideix conèixer l’altra dona sense desvelar-li la seva identitat, per entendre què va seduir l’Óscar del seu estil de vida.

El embarcaderodesteixeix les inèrcies tradicionals al voltant de la idea d’adulteri. La sèrie defensa que sí, que es poden estimar dues persones alhora i no estar boig ni ser un traïdor, per després subvertir la dinàmica tan instal·lada que diu que les dues dones del triangle només poden relacionar-se com a rivals. Mentre que l’Alejandra assumeix el paper de qui ha d’assimilar aquest canvi de mentalitat, la Verónica encarna l’ideal de dona lliure que no creu en la possessió amorosa ni en la infidelitat sexual.

Els dos pols que representen els personatges femenins s’expressen també a través dels respectius contextos geogràfics. L’Alejandra pertany a la València urbana, moderna i tecnològica, i es mou en un ambient filmat amb una llum de tonalitats fredes. La Verónica personifica el paisatge que englobaria les virtuts tradicionals de la Mediterrània: acollidor, de bellesa humil, sensual, plàcid però també un pèl feréstec. L’operació que du a terme El embarcadero amb l’Albufera recorda a la dels anuncis Mediterràniament de Damm amb la Costa Brava. La sèrie intenta treure el màxim profit de la bellesa de l’entorn convertint la seva realitat socioeconòmica en un pintoresc paisatge de fons passat per un filtre d’Instagram on els protagonistes viuen moments meravellosos mentre el sol se’ls reflecteix a la cara i sona alguna cançó indie de fons.

Si una de les claus de l’èxit de La casa de papel consistia en injectar elements del melodrama en un thriller, aquí els responsables fan a la inversa. Com si tinguessin por que amb el drama íntim no n’hi hagués prou, introdueixen una subtrama d’intriga al voltant de la mort d’Óscar que va prenent més força a cada episodi. Així la sèrie presenta un símptoma cada cop més habitual en unes ficcions que han de lluitar per fer-se un lloc en un panorama hiperinflat d’oferta. Introdueix elements per agradar al públic més ampli possible: melodrama i thriller, amor i sexe, camp i ciutat, dones professionals alliberades i guàrdia civils rockers de tota la vida... Atès que Movistar+ no té les mateixes servituds que Antena3, s’hauria agraït una sèrie més centrada i definida en la seva idea principal, la de reformular el concepte d’amor romàntic, heterosexual i monògam.